Va estudiar periodisme a la Universitat Estatal de Bielorússia de Minsk. És l’editora del portal de notícies Charter97, un mitjà d’informació online que va en contra de l’actual president de Bielorússia, Alexander Lukaixenko, al poder des del 1994 i conegut a Europa com l’últim dictador del continent. Fins fa uns anys, Radina de 33 anys, treballava com a periodista des de la capital bielorussa però actualment ho fa exiliada des de Polònia, on Charter97 hi té la redacció.

Com treballa una agència de notícies a Bielorússia?

La paraula lliure ha perdut significat des que Lukaixenko està al poder. Primer es va destruir la televisió pública, i ara totes les cadenes han acabat en mans del govern, després s’han censurant les emissores de ràdio, principalment les de la freqüència FM (ja que és la més accessible per a tots els ciutadans), que han acabat sota control del govern. Després d’això han passat a exterminar diaris; la premsa lliure a Bielorússia no existeix. Així doncs, avui en dia, l’única font d’informació objectiva és Internet. També hi ha una cadena de televisió independent, Belsat, que transmet des de Polònia, però és una televisió per satèl·lit així que no tothom la pot veure. El mateix passa amb les emissores “Svoboda” [llibertat], “Euroradio” i “Radioracion”, que també emeten des de Polònia i només arriben als pobles i ciutats propers a la frontera.

Quina diferència hi ha entre mitjans públics i privats?

La diferencia és la mateixa que a l’antiga URSS, els únics mitjans informatius que hi havien eren els oficials del govern i res més. I aquests transmetien la informació i ideologia del partit. Aquí passa el mateix, els únics mitjans amb accés a tot el país, són els governamentals. Aquests mitjans només parlen com n’és de bo en Lukaixenko i el seu fantàstic model polític. També es dediquen a descriure com de malament s’hi viu a occident. En aquests mitjans mai s’hi veu a l’oposició. Les editorials independents que encara segueixen vives intenten comunicar la veritable situació del país, però és extremadament complicat ja que han de treballar sota pressió i el xantatge de la KGB. Per exemple, la pàgina web Charter 97, on en sóc editora, ens veiem obligats a treballar des de l’estranger. Abans ho fèiem des de l’interior del país i ens havien obert casos judicials. El fundador de la web va acabar assassinat i jo a la presó.

És difícil treballar contra el govern?

Molt. Poc abans de les eleccions del 2010 i en només un sol anys, ja ens havien obert tres casos judicials. Charter97 és el mitjà d’informació més important de la oposició: rebem un total de més de 100.000 visites diàries. Però durant aquests tres casos judicials que ens van obrir ens van fer dos registres, pràcticament amb nivells de vandalisme; els agents de la KGB, ens van requisar tot el que van trobar,  vivíem amb l’amenaça que no podíem treballar. Tres mesos abans de les eleccions, va ser assassinat el fundador de la pàgina web, Alexei Pennin. El van trobar penjat a casa seva, prop de Minsk. El dia de les eleccions, 19 de desembre, jo vaig ser detinguda com a redactora general acusada d’organitzar una protesta contra la falsificació de les eleccions: aquells dies Bielorússia es va fer famosa a tot arreu ja que van ser arrestats tots els candidats independents i membres dels seus respectius partits. A mi em podien caure fins a 15 anys de presó, per això vaig haver de fugir abans del judici.

Com vas acabar a Polònia?

Després que em detinguessin vaig passar un mes i mig a la presó. La meva estada allà es podria resumir en una sola paraula: tortures. Estava en una cambra on no hi havia cap llitera, em veia obliga a dormir al terra, sobre taulons de fusta. Les presons de Bielorússia no es diferencien per res amb les que hi havia en l’època de Stalin, de fet la presó on jo estava va ser construïda en temps d’Stalin. Va ser terrible. No hi havia lavabos i em feien sortir cada 4 hores de la cel·la. Hi feia molt fred i estàvem completament aïllats a nivell informatiu, no rebíem cartes de ningú, ni de persones properes ni de familiars, res. No teníem ni TV ni diari ni sabíem que estava passant al món. Els investigadors de la policia ens feien xantatge i el meu advocat no podia entrar ni jo em podia comunicar amb ell. M’interrogaven tant de dia com de nit, era insuportable. Justa abans del judici, em van deixar en llibertat condicional i em van prohibir viure a Minsk, de fet, em van enviar a Kobryn, on viuen els meus pares, i té frontera amb Polònia, i no podia sortir de casa.

Per quant de temps?

Hi vaig passar dos mesos, constantment vigilada per la policia i el KGB. Continuava treballant com a redactora de Charter97, però observada de ben a prop, és clar. Al final vaig decidir fugir. No podia anar a Occident perquè els del KGB encara tenien el meu passaport. La millor opció era anar cap a Rússia perquè Bielorússia i Rússia tenen una aliança duanera. Vaig passar-me quatre mesos a Moscou intentant aconseguit un passaport nou, fins i tot  em vaig dirigir a l’ONU. Ells em van reconèixer com a fugitiva i d’aquesta manera van aconseguir treure’m de Rússia cap a Occident, perquè allà tampoc m’hi podia quedar. De Rússia primer em van portar fins a Holanda. D’Holanda vaig dirigir-me a Lituània, allí em van donar una residència política, i ja hi residien altres col·laboradors de Charter97. Un any després, el Ministeri d’Assumptes Exteriors ens va convidar a treballar a Varsòvia, on ens van oferir una ocifina i ajudes per continuar treballant des d’allà.

Pots entrar a Bielorrússia, avui?

De moment no, els del KGB tenen requisat el meu passaport i tot i que ara en tinc un de ginebrí, tinc l’entrada prohibida al país.

Per veure el vídeo on Natalia Radina explica la seva història fet clic aquí.