Posi un nen a la seva oficina: la millor inversió

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

“Després de la desaparició d’Andersen dormo com un nen, em desperto cada dia a mitjanit i ploro” deia Joe Bernardino, el seu últim president. No és freqüent trobar nens pels passadissos de les oficines-només el divendres fora d’horari o a Kidzania.

Treball i nens semblen antitètics. Anem a la fàbrica perquè ja no som nens, perquè fa temps que ens afaitem i sabem que no existeixen els reis mags. Però què passa en un centre laboral si entra un nen? Es converteix per dret propi en el centre de les mirades. Els presents somriuen obertament. Es trenca el rigor escènic. Aflora la tendresa. Ens interessen aquests valors?

El món infantil desafia obertament el món dels negocis. L’empresa és l’àmbit del càlcul, de la planificació, del tenir respostes preparades. El nen en canvi no planifica i té la memòria curta. Cada matí obre una pàgina en blanc i tot el que no fa avui es dispersa en un genèric demà.

El nen fa les coses malament-però deixem que així les faci. No pretén ser el millor, només vol ser millor. No sap, però està disposat a aprendre. S’equivoca contínuament però insisteix constantment. El baixem de la taula i torna a pujar immediatament. Cal armar-se de paciència, perquè només aprendrà amb anys.

El nen diu el que pensa, no pensa el que diu. Pregunta a la veïna a l’ascensor perquè porta pírcing. És pura expressivitat sense duplicitat, pel bé ni per al mal. No pot callar si té gana, o deixar de donar bots. Té uns sentiments assertius. Per això entén la necessitat de donar gràcies i demanar perdó -recursos emocionals que amb la maduresa tendim a oblidar.

El nen -a diferència del directiu- sap que el món no depèn d’ell, per això confia en la gent que ho fa rodar, sent per a ell omnipotents. Sap que no és autònom. I com no té res, cal donar-li tot. Demana, plora i aconsegueix. De la dependència a la interdependència.

La supervivència del nen rau en la seva relació. La seva riquesa és “ser fill de”. Sap que estem units a ell, que no li deixarem, i que sentim els seus mateixos sentiments. Per això pressiona amb un somriure i es dóna cops de cap a la paret com a recurs extrem.

- Publicitat -

Reivindicar nens a l’oficina no és tant introduir horaris de lactància com a les fàbriques de suro del segle XIX. Però veig clar que personalitzar l’empresa passa per augmentar la presència del familiar. Proposo tornar a la cultura de les fotografies sobre la taula de l’escriptori, o aquell “papa no corris” dels taulers de control de l’automòbil.

Conciliar no és viure dos mons separats sinó barrejats. Cal llevar-se la careta i reconèixer que la primera preocupació dels alts directius és l’adolescència de les seves filles, com posen de manifest pel·lícules com Wall Street II o El Diable Vesteix de Prada. La família és també l’arrel de les habilitats professionals bàsiques: comunicació, iniciativa, sentit de la responsabilitat -com comentàvem amb un professor d’IESE en un congrés sobre competències.

Posar nens el oficina és veure als col·laboradors amb més senzillesa. Adoptar aquesta actitud paternal de disculpa, de fixar-se en el positiu i veure possibilitats. Descobrir la perpètua infantesa de l’home que ens parla Jaume Balmes: “Els nens riuen i juguen, després gemeguen i enrabiats i ploren, sense saber moltes vegades per què; ¿no fa el mateix, a la seva manera, l’adult? Els nens cedeixen a un impuls de la seva organització, al bon o mal estat de la seva salut, a la disposició atmosfèrica, que els afecta agradable o desagradablement, en desapareixent aquestes causes, es canvia l’estat dels seus esperits, no es recorden del moment anterior ni pensen en l’esdevenidor, només es regeixen per la impressió que actualment experimenten. No fa això mateix milers de vegades l’home més seriós, més greu i saberut? (…) Poc suficient per extraviar l’home, però tampoc es necessita molt per corregir alguns defectes. És més feble que dolent (…) És nen fins a la vellesa ” -El Criteri.

El nen és el triomf paradoxal de la fragilitat, de la perfecta incompetència, que exigeix ​​tot de nosaltres. La gran lliçó de la humilitat. L’actitud de voler ser sempre adult, acaba resultant pueril.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca