Tenim un concepte deformat del directiu. Ens l’imaginem jove, guapo i esvelt, lluint un vestit impecable. Parlant pel mòbil en anglès, en una terminal d’aeroport. Té carrera universitària i MBA. Sap màrqueting i finances, i construeix gràfics en PowerPoint per a la seva pròxima reunió. És extremadament competent.
Però tornem la mirada cap als qui ens envolten a l’oficina, cap als caps de carn i ossos que hem tingut, i cap a nosaltres mateixos. Ens acostem a aquesta imatge o quedem a molta distància?
Pensem ara en els empresaris amb nom i cognoms coneguts, a Amancio Ortega (Zara), Pepe Hidalgo (Air Europa) o Francisco Martín Frías (MRW). ¿Transmeten una imatge d’ultracompetents? Ens els imaginem amb un somriure “profident” i un cos “Danone”, conduint un esportiu de luxe per les costes de la Ribera?, O són més aviat persones enganxades al terreny, amb aire desmanegat, senzills, de perfil una mica gris, amb tendència a la calvície i que els incomoda la corbata?
Hem sublimat tant la tasca i competència dels directius, que no els reconeixem si ens els trobem a l’autobús o a la cua del supermercat. Costa imaginar-los passejant per un poble. I costa sobretot, veure-ho formant part d’aquest club tan elitista.
Davant aquesta imatge de directiu sofisticat, deïficat, autosuficient, que sap tot i té resposta per a tot, reivindiquem un concepte de cap que no arriba a tot, amb dubtes, que viu d’intents, que alberga la presumpció íntima de la seva personal incompetència.
Parlem poc de caps, i massa de líders, d’estratègia i de motivació. Tant discurs ingenu sobre comunicació i les bondats del win-win, han fet oblidar el dificultós art de manar, que inaugurà Henry Fayol fa gairebé un segle, amb els seus aguts preceptes com: Tenir un coneixement profund del personal, Inspeccionar periòdicament el cos social, No deixar-se absorbir pels detalls, Fer que regni la laboriositat i l’abnegació i Donar bon exemple.
La Gestió de Persones és fonamentalment gestió d’incompetents, perquè tampoc els nostres col·laboradors responen a l’estereotip d’anunci d’ocupació que busca: gent creativa, comunicativa, il·lusionada i que treballi en equip per pocs diners. Al nostre voltant-al costat de bones qualitats-no podem amagar la superficialitat, la distracció, la precipitació. El barrut que cada vegada dóna menys i demana més… i a sobre es queixa. Hem de lluitar amb la incompetència, no només perquè és més nombrosa, sinó perquè la competència cal gestionar-la.
Sóc tremendament optimista, perquè penso que ho podem fer millor, que el millor és enemic del bo. Sóc crític, no derrotista, més irònic que cínic: l’optimista creu que vivim en el millor dels mons possibles, el pessimista tem que això sigui cert. Diuen que a l’Espanya franquista, un ministre d’indústria va acudir al mateix cap de l’estat per millorar la RENFE (la xarxa de ferrocarrils). I el gallec -mirant condescendent- va respondre: senyor ministre, la RENFE és immillorable.
Tots som incompetents perquè som millorables, perquè estem sempre en procés d’aprenentatge. Volem treure a la incompetència seu matís més pejoratiu. A llarg termini no triomfen els més brillants, sinó els talents mitjans que vencen la mandra habitualment. I en canvi el romanticisme del tot el món és bo sol acabar malament.
Pretenc aterrar els conceptes de cap i d’empleat, per poder després elevar la seva realitat. Un competent és un incompetent insuficientment diagnosticat. Però un incompetent és també un alt potencial insuficientment treballat. No som tan bons com ens pensem, però podem ser millors del que creiem.
Descobrir el regne dels incompetents ha d’infondre pau. I un sentiment d’esperança per emprendre el procés de millora personal, i per assumir també la responsabilitat de millorar els que ens envolten. Amb aquests bous hem de llaurar.