El mite Luis Aguilé cantava allò de Es una lata el trabajar. Quanta raó tenia. Ara, però, se suposa que qui penca s’ha de sentir afortunat malgrat la salvatge reforma laboral i els baixos salaris. Per a mi, no obstant això, el pitjor sempre ha estat haver de suportar l’ambient laboral, el dia a dia, la rutina. Canvis continus que no van enlloc, acomiadaments injustificats i altres peripècies han estat la constant en la meva trajectòria professional. Després n’hi ha que s’omplen la boca amb lèxic empresarial. Que si eficiència, que si productivitat, que si la crisi és la millor època per emprendre. Enginyeria verbal. El curiós del cas és que habitualment qui parla així és qui mana, que és qui menys funciona, qui des de la seva bombolla executa mentre d’altres ho paguen. Encara rai que al cinema sempre hi podem trobar refugi i escapada.
Una feina de merda
Una pel·lícula que ens mostra l’absurd de les jerarquies a l’empresa és Trabajo Basura. Dirigida per Mike Judge, el creador de Beavis i Butthead, el film és una àcida i demolidora crítica al nostre estil de vida, més preocupat per les xifres que no pas per l’essencial, és a dir, la felicitat. Estrenada el 1999 als Estats Units, a casa nostra va tenir una vida comercial més aviat discreta, però el VHS i el temps li han fet justícia i s’ha convertit en un petit clàssic del tot reivindicable. En part, pels seus diàlegs. Però, especialment, pel seus realistes personatges. A Trabajo basura hi reconeixereu totes les figures del pessebre: el dropo, el llepaculs, l’addicte a la feina. I sí, clar, el cap inepte. El seu protagonista, a més, és com vosaltres i jo, és un tipus normal. Ni alt, ni baix, ni gras, ni guapo ni lleig, ni imbècil ni geni. Un paio que, simplement, intenta anar tirant en una empresa kafkiana on el treballador és insignificant.
L’heroi de la funció, interpretat per Ron Livingston (que no ha fet una gran carrera, precisament), és un jove informàtic que es posa malalt quan el seu despertador sona i ha d’anar a fitxar. La seva vida no rutlla. Per arribar a l’oficina, a més, cada dia ha de patir un embús de trànsit. Gairebé no té temps per dinar, la seva tasca és avorrida i absurda i, per acabar-ho d’adobar, el seu responsable de secció és un cretí que li paga una misèria. Us resulta familiar, tot plegat? Malgrat un desenvolupament narratiu a estones irregular, el cert és que la pel·lícula té ritme i té gags excel·lents. Finalment, la lliçó que ens brinda Trabajo basura és que potser no cal que visquem amb por, dominats per un lloc de feina que ni ens omple ni ens farà créixer. I el millor del cas és que aquest missatge el transmet amb mala llet.
Si amb Trabajo basura no en teniu prou i teniu altres plans per al vostre cap (que sembli un accident, però, que encara tindreu problemes), us recomano una altra comèdia de títol eloqüent: Cómo acabar con tu jefe, estrenada fa un parell d’anys i amb un repartiment en què Kevin Spacey es posa a la pell d’un dèspota empresari. En Jason Bateman és la seva pobra víctima. Espero que us serveixi d’inspiració.