Jaume Risquete
Confesso que algunes tardes havia vist l’inici d’alguns capítols de la telenovel·la de TVE de sobretaula Amar en tiempos revueltos. I també confesso que em deprimia pensar en la vida sota el règim franquista, la grisor existencial, la dictadura moral, la hipocresia dels costums obligats i els silencis imposats.
Curiosament, m’he recordat de la sèrie quan he repassat la teoria del “catch-all party”, desenvolupat pel politòleg alemany Otto Kirchheimer (1905-1965), que un any després de morir va començar a ser reconegut a partir de la publicació d’un article titulat “The Transformation of Western European Political Parties”. De fet, el concepte de “catch-all party” l’introdueix el 1954 en l’anàlisi del sistema polític de l’Alemanya federal ocupada després de la Segona Guerra Mundial.
Kirchheimer arriba a la conclusió que els partits d’esquerra, especialment el totpoderós socialdemocràta (SPD), es veurien forçats a la moderació ideològica per poder disputar el govern a la dreta i que per això es veurien abocats a “pescar vots” també entre els votants de la dreta. L’SPD s’havia de convertir en un partit “catch-all mass party” si volia sobreviure.
Recentment, un altre politòleg, Chistopher S. Allen ha fet una recerca aplicat als partits socialdemocràtes de la República d’Alemanya i de Suècia (publicat sota el nom Empty nets) feta a partir del període 1996-2006 i arriba a la conclusió que des de la meitat dels anys 90 del segle XX aquests partits socialdemòcrates han abraçat les tècniques i estratègies centristes que els va portar al poder en un primer moment però que finalment els va suposar perdre el poder en les anys de la dècada del nou segle i fins l’actualitat.
Doncs bé, aquests casos crec que es poden aplicar en altres partits que han abraçat una “tercera via” que ha suposat abandonar l’ideari d’esquerres com el PSOE, especialment amb Zapatero en el govern. Centrats a Espanya i Catalunya, estem vivint un terratrèmol polític en la representació política i en el sistema de partits que la crisi està aprofundint i accelerant.
És, en opinió meva, que gràcies a aquest descrèdit de la política, la crisi econòmica i les “terceres vies” dels antics partits de masses d’esquerres que podem entendre el creixement del “fenomen” de Rosa Díez (UpyD) i Albert Rivera (Ciutadans/Movimiento Ciudadano). Aquests dos polítics -sí, polítics, perquè fan política i viuen de la política- són representants del “catch-all” de partits nascuts a partir d’una retòrica “antipartits” i “antipolítica” i que fonamenten el creixement en tot el que hem dit i sobretot en l’ús dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials i internet. Apareixen davant l’opinió pública amb un discurs reformista basat en l’ambigüitat ideològica camuflada en expresssions buides (i poc compromeses) com ara “liberal-progressisme” i altres velles i poc democràtiques com “moviment”.
Sí, tant Rosa Díez com Albert Rivera estan creixent gràcies a seguir l’estratègia del “catch-all” o “pescar votants” en aigües revoltes, ja siguin aquestes les del PP-PPC, PSOE-PSC i fins i tot ho intenten amb Izquierda Unida (a Espanya) i amb ICV (a Catalunya), amb poca fortuna de moment en el segon cas però amb un cert èxit a la Comunidad de Madrid des de fa alguns anys.
Pescar en aigües revoltes, i en nom d’un “moviment ciutadà”, no és nou. I de fet, el feixisme espanyol i italià, com el nazisme, van néixer i créixer ràpidament a recer de la crisi econòmica, política, social alimentat per uns lideratges absoluts i absolutistes.
El populisme i la demagògia són la gasolina d’aquests moviments que en el cas actual a Espanya i Catalunya representen sobretot Rosa Díez i Albert Rivera. La primera, que porta tota la seva vida vivint de la política, s’ha construït un personatge de “passionària postmoderna” amb tocs de telepredicadora; mentre que el segon ho ha fet com un “Lerroux postmodern” omnipresent en els mitjans i en les xarxes socials amb un únic “ideari”: la defensa de la identitat espanyola a Catalunya. En el Parlament, Ciutadans va donant pals de cec i vota sovint a favor i en contra de lleis sense cap tipus de rigor ideològic, massa sovint només pensant en els 20 segons de televisió del seu líder a TVE, Antena 3, Intereconomía però també a TV3.
Darrere Ciutadans com a partit polític podem veure cares de diputats i diputades que desconcerten com en el cas de Carmen de Rivera, a la qual podeu sentir-la en intervencions al Parlament de Catalunya i en programes de televisió (entreu el seu nom a Youtube) que semblen extrets d’una sàtira del “Polònia”, surrealistes intervencions, patètiques en la majoria de casos, tant en el fons com en la forma. Sentint Carmen de Rivera, el “mantra”d’Albert Rivera sobre el regeneracionisme i la meritocràcia es converteixen en pura “verborrea”, en un bla,bla cínic.
Però la tècnica del “catch-all”, la tècnica de pescar en aigües revoltes de Rivera i Díez, té això i és això: tirar la canya amb un tros de cuc podrit per aconseguir pescar qualsevol peix, ja sigui una sardina petita que una balena, un rap gegant o un llobarro amb clares mutacions genètiques. Com si tots dos s’haguessin atrevit a sortir a pescar en barqueta davant la costa de Fukushima després del tsunami a pescar de tot sense solta ni volta.
Els dos intenten pescar votants en aquestes aigües revoltes I si els altres pescadors no ho impedeixen s’emportaran una bona captura malgrat tècniques d’arrossegament de xarxes poc netes. El “catch-all” postmodern, malauradament, és massa modern.