Truquen a la porta de casa teva. Dissimuladament fas cap a l’espiell i mires a veure què hi veus. Hi ha una persona somrient amb una carpeta a la mà. T’ensumes què pot voler. Dubtes, no saps si l’has d’obrir o fer veure que no hi ets. Creus que saps el que t’espera…

Aquesta descripció no és la sinopsis d’una pel·lícula de por. És una situació amb la que tothom s’hi pot arribar a trobar, i no en pocs casos. La figura del “comercial” pot arribar a ser de molta ajuda en diversos moments però també pot arribar a ser molt temuda. Us truquen a la porta, us diuen que vénen a analitzar la factura del gas i ja els tenim a dins de casa. No saps ni com s’ho han fet que ja estan asseguts a la taula del teu menjador oferint-te ofertes que, t’ensumes, tenen trampa.

Però tenim por d’ells? Més aviat tenim un dilema moral. No sabem dir “no” quan no volem els objectes que ens ofereixen. Ens manca entrenament i, segurament, ens sobra cortesia. M’explico. Ser amable és un imperatiu, d’acord. Però què passa si algú sap que podrà aprofitar-se de nosaltres mercès a la nostra amabilitat? Hi ha gent que sap que jo he de ser amable i llavors comença a interpel·lar-me malgrat jo estigui molest.

S’ha de tenir en compte que deixar passar a una persona a casa teva no és una obligació i menys si creus que t’està intentant enganyar. Els comercials reben cursos per saber com entrar a les cases i saben com anar guanyant posicions per tal d’acabar venent el seu producte. Si coneixem els seus mètodes potser ens serà més fàcil evitar que ens vagin guanyant terreny fins al “sí el vull, malgrat no el vulgui”.

En primer lloc, un comercial no et dirà directament que ve a vendre’t alguna cosa. Et farà una pregunta. Per exemple, “què en penses de la fam del tercer món.” Una pregunta amb trampa perquè ja se sap la resposta, el comercial només vol encaminar-te cap al sentiment de culpa que evitarà que marxis.

Si estàs a casa és molt probable que et demanin entrar per apuntar-se algunes coses. Si ho aconsegueixen ja estaran una mica més lluny de la sortida i podran ensenyar-te el seu arsenal de catàlegs. Segurament tu començaràs negant-te a veure’ls, insistiran i per cortesia acceptaràs. Error! La teva cortesia és la seva arma. Aquí hi ha agressivitat amagada. Quan algú no accepta un “no” és que està sent agressiu. Per a qui encara no ho vegi clar cal preguntar-se què pensem d’aquell home que no accepta un “no” d’una dóna.

Hi ha comercials que són molt necessaris, sense ells molts bars, comerços… ho tindrien complicat. Però els que acudeixen a les cases solen portar malestars. Entenc perfectament al xaval que treballa per a una ONG i va pel carrer tot buscant clients. Entenc que en busqui i que lluiti perquè si no en fa un mínim al mes no cobrarà. Però no entenc que em vulgui fer sentir culpable quan la seva empresa li està posant unes condicions poc solidàries per guanyar-se la vida.
Veure la vida com un constant entrenament ens farà veure que si deixem que ens vencin és degut a què tenim automatitzats certs mecanismes de diàleg i que per això ens resulta complicat tallar una conversa. Prendre consciència de la situació és vital per poder entrenar-se en el “no”. Es pot ser cortès i se li pot explicar el motiu del “no”, però s’ha de treballar.

M’agradaria il·lustrar-vos un cas. Truquen a casa. Contesta la meva mare. És una comercial i li porta un “regal”. La meva mare no el vol. La comercial li pregunta irònicament “com saps que no el vols si no saps què és”. La discussió s’allarga fins que la meva mare perd i ella entra al menjador per ensenyar-li i, aprofitant la situació, ensenyar-li una bateria de productes que la portaran a poder gaudir de l’obsequi.

Em poso a la conversa. Comento pacíficament que la comercial em sembla agressiva. No ha acceptat el “no” de la meva mare, li ha negat la negació més de deu vegades. Li explico que l’entenc però que no m’agrada com actua. Sé que no es culpa seva però que no m’he de carregar jo la responsabilitat de caure en la seva trampa. Evidentment, ella, alertada li demana a la meva mare que digui que no és agressiva. La meva mare és amable amb ella, jo no li he semblat. Però al final, la meva mare, li fa entendre que en definitiva jo tinc raó malgrat sigui massa explícit.

Hi ha mil maneres de procedir i jo n’he posat en pràctica diverses. Bàsicament per experimentar-ne els resultats. Sempre mantenint un to correcte, però sempre ferm. Com el dia que em van trucar des d’una companyia telefònica perquè em canviés a la seva i al negar-me a sentir l’oferta em van insinuar que era estúpid perquè no sabia què oferien. La meva resposta va ser breu però contundent: “m’estàs dient que si tinguessis parella i et vingués un noi a demanar-te que sortissis amb ell acceptaries segons l’oferta que et fes i podries arribar a deixar a la persona amb qui estàs?”.

Aprendre a dir “no” és tan important com aprendre a dir “sí” i ho és quan sobretot si es presenta com a una resistència a caure en aquella temptació que nosaltres no considerem positiva. No vull dir amb aquest article que deixeu de contribuir amb ONG’s, jo no sóc cap gurú. Només explico que si realment no voleu allò que us volen a oferir us entreneu a negar-vos i a perdre el mínim temps possibles donant-los explicacions.

No fa falta mentir. Dir la veritat és sempre més efectiu. “No m’interessa en absolut allò que m’ofereixes i no vull fer-te perdre el temps amb mi, que no et compraré res, quan podries gastar-lo en d’altra gent que potser sí que voldria”. No passa res, a mi tampoc m’agrada haver de dir “no”, però m’agrada encara menys sentir que m’estan fent fer allò que no m’agrada gens.