L’any 2008 els primers efectes de la crisi econòmica mundial impacten a Espanya. Esclata la bombolla immobiliària, l’atur es dispara, els bancs fan fallida i són rescatats per l’Estat amb els diners del contribuent. Cinc anys després i amb un panorama encara desolador, l’onada ha arrossegat, acomiadat, hipotecat i desnonat a milers de persones i ha deixat una evident crisi de valors en el sistema democràtic. Allò que deia Churchill que “la democràcia és la pitjor forma de Govern a excepció de totes les altres” cobra una nova dimensió. Paral·lelament a la caiguda de l’Estat del benestar, un partit polític ha crescut poc a poc fins a ocupar un lloc destacat en el debat nacional. Ciutadans, nascut d’una plataforma espanyolista que es declara no nacionalista, s’ha anat inflant any rere any, traient rèdit al conflicte i alimentant-se d’un descontentament justificat. Albert Rivera ja pot començar a treure pit després que una enquesta publicada per El Periódico a principis de setmana revelés que el partit que lidera duplicaria els seus escons i seria la primera força alternativa a l’independentisme. Però, a què es deu aquest boom? Perquè obtindria entre 16 i 18 escons un partit que fa vuit anys ni existia?

Hi ha diversos factors atribuïbles directament a aquesta conjuntura. Després d’aconseguir els millors resultats de la seva història a Catalunya, el PP s’ha anat apagant en sintonia amb la mala gestió del Govern de Madrid. A més d’una anunciada recuperació econòmica que no arriba, la tensió creixent amb el debat nacional català i la grotesca posada en escena del president Rajoy, també cal sumar-hi l’escàndol de Bárcenas, l’ex-tresorer convertit en delator de les maniobres mafioses perpetrades pel partit polític més important d’Espanya. Tots aquests buits els ha ocupat Ciutadans amb un discurs demagògic i ferotge preparat per posar el dit a la nafra en cada flanc. Però si hi ha dos debats que vertebren el partit d’Albert Rivera són la corrupció i el nacionalisme. Davant del primer ha aconseguit jugar amb la superioritat moral dels novells contra els vells partits de l’stablishment, massa acostumats als tripijocs del poder. La constant i estudiada reclamació de primàries, llistes obertes i transparència perquè el poble participi els ha donat una dimensió moderna i d’esquerres. En “l’amenaça independentista”, però, han adoptat una posició immobilista i reaccionària que els ha donat molts fruits. Emparant-se en la sagrada i omnipotent Constitució, s’han centrat en negar els drets del poble català lligant-los a la figura d’Artur Mas. Satanitzant al president de la Generalitat, creuen, n’hi haurà prou per tombar al ramat d’ovelles que segueix cegament al Messies. Aquest discurs ha calat fons a votants tradicionals del PP, que han vist en Ciutadans una alenada d’aire fresc. Alícia Sánchez-Camacho va encarregar-se de posar la cirereta al pastís amb una ridícula petició de millora del finançament de Catalunya que no va durar ni dos segons sobre la taula. Pocs dies després, la manifestació del 12 d’octubre deixava clar que, malgrat les llàgrimes pseudoèpiques de la presidenta popular, Rivera en sortia reforçat. Davant el creixement del rival i la incertesa, el PP ha anat a remolc dels gestos demagògics i això probablement es traduirà en un important transvasament de vots. La gent no és estúpida i abans de la còpia prefereix la versió original.

Jugant més amb el fracàs dels rivals que amb el seu propi èxit, Ciutadans s’està situant en la primera plana de la política catalana. Una estratègia política que, salvant les distancies ideològiques, s’emmiralla a la del Front Nacional de Marine Le Pen. Rivera i la demagògia s’han fet forts allà on els grans partits flaquegen guanyant-se la simpatia de l’electorat. Tot i que, com ja es va demostrar en les desmesurades prediccions de les eleccions del 25N, les enquestes se les pot endur el vent, el partit ja ha demostrat no tenir sostre. Amb un PSC-PSOE enfonsat en una crisi d’idees i amb un PP sagnant per les incomoditats de governar en temps de sequera, Ciutadans s’encamina cap a un mapa polític on la seva veu podrà ser determinant per orientar cap a on va Catalunya.