Quan va marxar del Líban, el seu país, Adnan Ezzedine era director i propietari d’una escola que arribava fins al batxillerat i que tenia més de 500 alumnes. Quan va començar la guerra contra Israel no va tenir més remei que exiliar-se i tancar el centre, però no per por, sinó perquè les seves conviccions polítiques, sempre latents, es van accentuar i al veure que no podia materialitzar les seves idees i no se sentia portador d’armes, va decidir fer les maletes i marxar.
Ara, després de 30 anys s’enorgulleix de la decisió que va prendre ja que li va permetre començar un nou camí i continuar al costat de la seva gran musa: la justícia. Per a aconseguir-ho va crear OCU derechos contra la impunidad, una associació formava per tres advocats libanesos i un economista amb l’objectiu de lluitar contra els abusos comesos per figures “considerades com a sagrades”, com ell mateix anomena, com per exemple polítics, presidents o inclús països. Dit així, sembla l’idealista discurs d’un nen entusiasmat que explica als seus pares el que vol fer de gran, però de vegades la realitat és més potent que qualsevol producte fruit de la imaginació humana.
En deu anys els tres advocats de professió que formen OCU han denunciat a moltes persones, com per exemple l’ex president espanyol José María Aznar, quan va decidir recolzar la quimera del seu col·lega nord-americà, o països, com Qatar i Arabia Saudí per tenir indicis clars que ambdós finançaven amb diners i armament a grups salafistes, o un dels més recents: van enjudiciar-se amb un hospital turc al rebre una llista negra que revelava que el centre acceptava òrgans de nens assassinats a Síria.
De tots els conflictes viscuts hi ha un en particular que Ezzedine no pot oblidar. Es tracta del cas contra Israel i Bejamín Netanyahu, l’actual primer ministre del país. L’any 2004 juntament amb els seus companys de feina va presentar al tribunal de la Haya proves que confirmaven que Israel llençava fòsfor blanc –considerat per algunes organitzacions com una arma química- contra la població civil de Gaza. L’òrgan de justícia internacional va decidir investigar els fets i va enviar un grup d’observadors al terreny per dictaminar la veracitat dels documents aportats. El procés no va prosperar perquè el govern israelià va prohibir l’entrada del grup i finalment el procés va quedar interromput.
Més tard, al 2006 va interposar una demanda similar, aquest cop a l’Audiència Nacional de Madrid, en relació als crims atribuïts al grup israelià pro terrorista Haganá. En concret responsabilitzaven a Ariel Sharon –ex primer ministre del país- i a Shimon Peres –també ex primer ministre- d’haver participat en la matança que va tenir lloc a Deir Yassin, un poble palestí situat a cinc kilòmetres de Jerusalem en el que van ser assassinats al voltant de 120 habitants. Novament es van topar amb la negativa de la justícia, que va determinar que no era competència d’Espanya jutjar aquest tipus de casos.
Segons el lletrat, la inacció de la justícia en aquest tipus de situacions rau en els lligams que té la societat vers el consum i els interessos internacionals. A conseqüència d’això, explica Ezzedine, “el pensament del poble es veu limitat i els polítics, per controlar els problemes, utilitzen l’estratègia de l’olla a pressió que es basa en destapar la tapa quan veuen que pressiona una mica i comença a sortir l’espuma per després tornar-la a tapar un altre cop”.
Per il·lustrar el símil posa com exemple el cas de Llíbia durant la primavera àrab: durant la guerra van ser aniquilades més de 268.000 persones d’un total de dos milions. El territori va acabar destruït però el preu del cru va pujar. Es lamenta que el conflicte bèl·lic va servir perquè les empreses privades s’enriquissin encara més i s’apoderessin del petroli i el revenguessin per un preu encara més elevat, al temps que llança una pregunta al aire: ¿On estava aquí la democràcia?
L’altre dosi de reprovació va dirigida cap a la religió. Argumenta que molts l’han utilitzat per convertir-la en un dels principals motors d’impuls de la maldat degut a la interpretació errònia que han fet. Ell, que ha llegit el Corà, assegura que ni es parla d’odi, ni s’anima a enverinar a les nenes que van a l’escola ni a cremar els rostres de les dones que es treuen el niqab.
El seu treball, encara que totalment vocacional i altruista, comporta un gran desgast. Molts casos els accepta per filantropia i cobra un preu simbòlic. La seva empresa sobreviu gràcies als abonats, que creuen en les causes i subvencionen els projectes encara que al final les contribucions només serveixen per cobrir les despeses. Això sí, cada dia hi dedica una mitja de 16 hores i es lleva a les sis del matí.
Molts creuran que la seva llista d’enemics és interminable, però no és així. Sense poder contenir el riure apunta que la seva estratègia consisteix en que quan algú el mira malament, el convida a sopar.
