Dimecres 23 Octubre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Viky: “La paraula càncer és com una maledicció”

    Heroïna del segle XXI

    Sovint qüestionem l’esdevenir de les coses. Aclamem les forces dels totpoderosos per entendre l’inexplicable terrenal. Hi ha vegades però, que només queda l’opció d’abandonar les preguntes i sumar-se a la lluita per la vida. La Viky és una barcelonina de cinquanta anys, amb una filla, parella estable i treballa de comercial. Positiva, dolça i amb fortalesa interior. Una heroïna del segle XXI de condició admirable que no ha guanyat cap premi ni ha escrit un llibre. Però que fa uns mesos va rebre una notícia que l’obligaria a canviar el mapa de la seva vida. La Viky, és una malalta de càncer.

    El doctor em va abraçar i em va dir: “Viky, no saps el greu que em sap…”. S’havien equivocat dues vegades amb el diagnòstic i jo estava convençuda que tan sols tenia una infecció al pit.

    Així et vas assabentar de la teva malaltia?

    Era el 31 de març, tretze dies després del meu aniversari, i mentre em posava crema després d’una dutxa, reflectit al mirall, vaig veure que els meus mugrons havien canviat. Un era normal i l’altre tenia forma d’ametlla. Vaig prémer-lo i al notar un bony vaig anar corrents a urgències amb la meva parella. Dos metges em van dir que era una infecció però el tumor anava creixent. Passades dues setmanes em van fer una biòpsia que va desvetllar les incògnites. Tenia càncer de pit.

    Començava la lluita.

    Sí. Setze sessions de quimioteràpia, l’operació i trenta-tres sessions de radioteràpia. Si m’operaven directament, al ser un tumor molt gran, m’haurien d’haver tret el pit i després començar el tractament així que vaig decidir començar amb la quimio directament.

    Com s’assimila la paraula càncer?

    El pitjor de tot és quan t’ho diuen. Perquè el càncer és una paraula a la que tothom li té por. És com una maledicció. Primer penses que et quedaràs sense cabell, que potser t’han de treure el pit… se’t passa tot pel cap. Però aleshores te n’adones que li estaves donant importància a aquestes coses per la por que et fa prendre consciència que t’ha tocat a tu.

    La por… A tantes coses, no?

    La por a morir. Jo abans no tenia por a res i amb aquesta malaltia l’únic que se m’ha despertat és la por. A pensar que potser no tornes a repetir les coses, que potser no estaràs una altra vegada en aquell lloc que tant et fa sentir. Per això al principi em vaig negar a fer el tractament. És com un gegant que està allà i que mai podràs vèncer. Per això pensava: “Total, si no ha de servir de res?”. Però després veus que has de viure cada segon que passa per la teva vida. T’aferres a la vida, t’enganxes a qualsevol cosa… al que passarà d’aquí una estona.

    Diuen que és una malaltia on l’actitud és fonamental, que fins i tot fa miracles.

    S’ha de lluitar encara que no tinguis ganes. Moltes vegades tens la sensació de que és un mal per a tota la vida. Però jo m’ho vaig prendre com una cosa que estava dins meu i amb la qual havia de conviure. Per això moltes vegades volia estar sola. Sentia la necessitat d’escoltar dins meu què estava passant i conèixer aquesta malaltia. Ho volia viure per assimilar-ho i seguir lluitant.

    La gent que t’envolta et pot ajudar, però, com es defineix aquesta malaltia quan n’ets la protagonista?

    Molt solitària. Amb el càncer el que passa és que, per començar, tu no et quedes ingressada i, per tant, te’n vas a casa i estàs obligada a tenir una vida normal. No és un ingrés a un hospital on et vénen a veure i et porten bombons i llibres. Jo puc haver compartit molts moments però realment és una malaltia de solitud, teva, que coneixes en la intimitat. Tu em mires i, si no t’ho expliqués, diries que estic malalta?

    No.

    Clar que tinc els efectes secundaris de la quimioteràpia. Se m’enrampen els peus, se m’adormen els dits, em surten llagues a la llengua, em fa mal l’esquena, se m’ha caigut el cabell… Però en definitiva són efectes secundaris. Els podria tenir si tingués la grip i, com aquell qui diu, no passaria res.

    Aleshores, què converteix el càncer en un infern?

    La por. Psicològicament et destrossa.

    Davant les adversitats ens fem més forts.

    (riu) Tothom em diu això! Que això et passa per valorar les coses, per adonar-te de que som uns afortunats… Però la veritat és que és al revés. Amb el càncer et tornes més egoista. A qualsevol persona que veus pel carrer i et fa una mala cara, que va amb cotxe i et xiscla per una ximpleria penses: “Doncs que li agafi a ell la malaltia!”. Jo ja ho valorava tot, no necessitava passar per aquesta prova. Però no hi ha motius, ha passat perquè ha passat.

    Què sents després de la quimioteràpia i l’operació? S’ajusta la realitat als pensaments inicials?

    Doncs que m’ha tocat a mi. I m’aguanto. Jo només vull que surti bé i s’oblidi de mi. Quan vaig acabar la quimio em va entrar un cert mono perquè sentia que si no me la  posaven no em curaria. Al principi fa por perquè és quelcom desconegut però, després dels meus símptomes i el procés que estic seguint, veig el càncer com una malaltia que superaré.

    Imagino que també ajuda el compartir experiències amb altres malalts. Moments de felicitat però també de dificultat…

    Sí, sobretot a les sessions de quimioteràpia. El càncer de pit ens converteix a totes iguals: la mateixa cara, els ulls rodons sense pestanyes… Et crida l’atenció quan entres a la sala i penses: “Mira quantes com jo!”. Recordo que la nit abans de la primera sessió estava alegre perquè pensava: “Demà comença la teva curació”, però una vegada estàs asseguda a la butaca veus que allò es de veritat, que no és un malson. Vaig començar a plorar i les companyes de sala em van consolar. També recordo la Marta el dia que em van comunicar la notícia, i l’Ana…

    “No és vençut sinó el que creu ser-ho”, deia Fernando de Rojas.

    I tenia raó. Sempre he lluitat per seguir endavant. He intentat portar una vida normal i fer veure als que m’envolten que tot està sortint bé. Abans em trucaven cada dia i ara ja no em truquen!

    Et consideres una persona…

    Lluitadora. He aguantat bé perquè tinc moltes coses que fer i la gent que m’estima m’ha recolzat en tot moment. I vull viure. Estic començant a veure com em creixen els primers cabells i em fa molta il·lusió perquè sento que m’estic curant.

    Pensant en el present-futur. Canvien les il·lusions i els projectes de vida?

    No, almenys en el meu cas. Em fa il·lusió qualsevol cosa, el Nadal per exemple. Un viatge a Kenya o a Egipte… no. Per què els vull? Tinc tot el que necessito. Prefereixo estar a la caseta de la muntanya amb la meva família.

    La Viky/ Natalia Lázaro
    La Viky/ Natalia Lázaro

    5,257FansM'agrada
    976SeguidorsSeguir
    15,540SeguidorsSeguir

    Anàlisi | Opinió | Informació

    Encara no ets de la comunitat Mirall a Facebook?

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca