“Sobreviure a la guerra fou una cosa; sobreviure a la pau, una altra” (Tony Judt, 2005)

Un trist despertar

Que la Segona Guerra Mundial fou el conflicte bèl·lic més mortífer de la història de la humanitat és un fet d’acceptació unànime. El nombre de víctimes, entre civils i militars, oscil·la entre 45 i 65 milions de persones, depenent de la font i de què s’hi inclou. Per exemple, alguns historiadors inclouen les víctimes de la Segona Guerra sinojaponesa, que s’inicià el 1937 i finalitzà el 1945, i que també fou causada per les ànsies imperialistes del Japó. Aquest conflicte provocà aproximadament entre 10 i 15 milions de morts, la majoria d’ells civils, com a conseqüència de la brutal ocupació de l’est de Xina per part de les forces nipones.

El politòleg nord-americà Rudolph J. Rummel (1932) inclou a la llista les víctimes dels anomenats democidis, concepte que encunyà ell mateix i que defineix els assassinats en massa comesos directament pels governs de Hitler, Stalin, Chiang Kai-shek, Hirohito i Ante Pavelic, entre d’altres, sota els quals van morir 45 milions de persones. Segons l’historiador Tony Judt (1948-2010), només a Europa van morir 36,5 milions de persones com a conseqüència directa de la guerra: l’equivalent a tota la població francesa el 1939.

El patiment dels civils és un dels trets diferencials de la Segona Guerra Mundial respecte a d’altres conflictes previs. Certament que els europeus estàvem acostumats a les ocupacions d’exèrcits invasors des de la mateixa Edat Mitjana: la Guerra dels Cent Anys, la Guerra dels Trenta Anys, la Guerra de Secessió o les mateixes Guerres napoleòniques van comportar que a milions de persones els fos arravatat el destí per a major – i trista – glòria dels ocupants. Tanmateix, l’evolució tecnològica i el perfeccionament de les eines de repressió van fer de la Segona Guerra Mundial un autèntic laboratori del terror per a milions de civils, 24 hores al dia i 365 dies a l’any.

Sens dubte, les víctimes mortals constitueixen el llegat més sagnant de la guerra. Tanmateix, i com afirma Tony Judt, el despertar dels supervivents aquell gèlid matí de 1945 no fou gens esperançador, almenys en aquells territoris directament afectats pel conflicte.

Durant els anys immediatament posteriors a la fi de les hostilitats també van caure moltes persones víctimes de la fam, el fred, les malalties o el simple fet d’haver format part dels territoris de l’Eix.

Així mateix, cal tenir en compte que la pau no fou generalitzada a partir de 1945. Grècia encara patiria quatre anys més de conflicte armat en una sagnant guerra civil entre comunistes i anticomunistes. Espanya i Portugal no es lliuraren del règims feixistes fins a mitjans dels anys 70. L’Europa de l’est visqué una llarga etapa de persecucions polítiques i crims contra la humanitat sota les dictadures de Tito i Stalin. Només alguns estats de l’oest d’Europa van iniciar, el 1945, el camí cap a la pau i la democràcia.

Mobilitat forçada

Dues són les grans diferències entre la Primera i la Segona Guerra Mundial. Una d’elles és l’abast de la guerra, que en el cas de la Segona fou pràcticament universal, tant a nivell geogràfic com pel que fa a la intensitat en què es visqué a cada poble i ciutat afectat per l’ocupació militar, els bombardeigs i les neteges ètniques.

L’altra gran diferència s’ha de buscar als mapes. Al 1919 pràcticament totes les fronteres europees havien patit modificacions. Els imperis otomà, rus i austrohongarès van caure, fet que va significar l’aparició de desenes de nous estats. Alemanya perdé l’Alsàcia i la Lorena, que passaren a mans franceses.

Després del 1945, però, pràcticament no hi hagué canvis significatius a les fronteres europees, llevat de Polònia, la dissolució del Tercer Reich i la divisió d’Alemanya en quatre jurisdiccions governades per la URSS, els EUA, França i el Regne Unit. No van ser tant les fronteres sinó les pròpies persones les que es van veure desplaçades, la majoria involuntàriament.

A la fi de les hostilitats, milions d’europeus es trobaven lluny de casa, o directament sense sostre. Entre aquests darrers cal comptar 25 milions de persones a la URSS i 20 milions a Alemanya. Només a Berlín hi havia 53.000 nens orfes vagant pels carrers; a Polònia aquesta xifra s’aproximava als 200.000.

La crisi de refugiats fou conseqüència directa de l’acció política, més que no pas de l’acció militar. Des de mitjans dels anys 30, Hitler i Stalin van aplicar polítiques actives de desplaçament de poblacions; en total més de 30 milions de persones van ser foragitades de les seves llars entre 1939 i 1943.

Stalin deportà a milions de ciutadans polonesos i ucraïnesos d’oest a est entre el 1939 i el 1941. El Tercer Reich també es dedicà a deportar les poblacions rurals poloneses cap a l’est perquè les seves terres fossin ocupades pels alemanys, com a part de la delirant idea de retornar a Alemanya l’esplendor i l’expansió territorials dels temps del Sacre Imperi.  Les neteges ètniques – no només de jueus, sinó també de gitanos i eslaus – cercaven el mateix objectiu: assolir el Volkdeutsche, un imperi format ètnicament només per alemanys aris.

Amb la retirada de les tropes de l’Eix degut a l’avenç soviètic, el procés es revertí. Milions de civils alemanys que havien ocupat les terres de l’est es van veure obligades a fugir cap a l’oest, i amb bons motius. L’avenç rus és comparat pel diplomàtic nord-americà George Kennan (1904-2005) amb les invasions bàrbares del segle V.

Les tropes soviètiques portaven tres anys en lluita sagnant contra l’exèrcit alemany, i molts dels soldats no havien vist ni un sol dia de permís. Aquest fet no justifica, però potser sí explica les ànsies de venjança de les tropes russes envers la població civil alemanya. Només un detall: entre el 1945 i el 1946 van néixer aproximadament 150.000 infants de pare soviètic a l’Alemanya ocupada per la URSS.

De l’est van arribar també bàltics, polonesos, ucraïnesos, cossacs, hongaresos i romanesos que fugien de l’avenç soviètic. Dels Balcans es desplaçaren a l’oest 100.000 croats que fugien de la repressió del nou govern de Tito sobre els seguidors del feixista Ante Pavelic. Aquest militar, col·laborador de Hitler i de Mussolini,  governà l’Estat Independent de Croàcia durant la guerra, sembrant el terror i la neteja ètnica de les minories sèrbies, jueves i gitanes. No obstant això, acabà els seus dies tranquil·lament a Madrid, acollit pel règim de Franco.

Pel que fa als territoris de l’oest, les tropes aliades van ser les primeres responsables a gestionar, ubicar i alimentar als milions de desplaçats, la majoria dels quals acabarien en camps de refugiats. Posteriorment, però, la responsabilitat de gestionar aquests camps i repatriar als refugiats recaigué sobre l’Administració de les Nacions Unides per al Socors i la Rehabilitació (UNRRA), organització fundada el 1943 i on s’hi representaven 44 estats, tot i que la majoria dels fons procedien dels Estats Units.  L’organització, allà on fou plenament efectiva, evità mals majors, especialment la propagació de pandèmies; el record de la terrible grip que assolà el món després de la Primera Guerra Mundial, causant milions de morts entre una població europea debilitada pel conflicte bèl·lic, era prou vigent. Malgrat tots els esforços, però, malalties com la tuberculosi i la disenteria afloraren degut a la desnutrició i al contacte amb els cossos en descomposició que abundaven pels carrers de Berlín, Varsòvia i Kíev, entre d’altres ciutats.

El 1947, la UNRRA havia gestionat un total de 726 camps de desplaçats, la majoria ubicats a l’Alemanya de l’oest. Els camps eren tan autosuficients que s’hi arribà a desenvolupar una moneda pròpia.  L’època de major activitat foren els mesos posteriors al conflicte: al setembre de 1945, la UNRRA i altres agències aliades (com l’Organització Internacional pels Refugiats) eren responsables de 7 milions de persones, a les quals s’haurien de sumar uns altres 7 milions de desplaçats que subsistien sota l’autoritat soviètica. Entre el 1945 i el 1947 els aliats repatriaren pràcticament a la totalitat dels desplaçats, incloent 2,3 milions de soviètics, alguns dels quals van ser obligats a retornar a la URSS a la força.

Abans i durant la guerra milers de persones van ser portades, voluntàriament i involuntària, a Alemanya per treballar a la indústria del Reich. Els que hi anaren involuntàriament foren principalment presoners de guerra. Els que s’hi desplaçaren voluntàriament fugien del règim comunista per diferents motius; d’altres procedien dels Països Baixos, França i els Balcans. Aquests darrers emigraren a l’Alemanya nazi abans de la guerra per motius econòmics. En total, 11 milions de ciutadans no alemanys formaven els camps de desplaçats al finalitzar la guerra.

Un altre grup de desplaçats foren els supervivents dels camps de concentració, no necessàriament jueus, sinó també activistes antifeixistes i presoners de guerra. De fet, molt pocs jueus van sobreviure a l’extermini, i molts dels que ho feren moriren pocs mesos després que els camps de la mort fossin alliberats pels aliats degut a malalties diverses.

El darrer camp de refugiats, a Foehrenwald (Bavaria), va tancar el 1957.

Una Europa més homogènia

Durant els primers mesos després de la guerra Europa patí un procés d’homogeneïtzació de la seva riquesa ètnica a partir dels intercanvis de població articulats pels nous estats. Els polonesos d’Ucraïna foren deportats a Polònia a canvi que els ucraïnesos de Polònia retornessin a Ucraïna. Bulgària transferí 160.000 turcs a Turquia. Txecoslovàquia intercanvià 120.000 hongaresos per un nombre equivalent d’eslovacs que habitaven a Hongria.

Les poblacions germàniques de Iugoslàvia, Hongria, Txecoslovàquia, Polònia i el Bàltic van ser deportades a Alemanya, malgrat que alguns d’ells habitaven aquelles terres des de feia centenars d’anys. En total van ser 13 milions els alemanys de l’est que van ser deportats a l’Alemanya de l’oest durant aquest període, en consonància amb allò acordat a la Conferència de Postdam, que tingué lloc l’estiu de 1945 entre la URSS, els EUA i el Regne Unit.

Val a dir que no tots els refugiats foren tractats igual. Els primers en ser retornats als seus països d’origen foren els alliberats dels camp de concentració i extermini. Els seguiren els civils i soldats dels països aliats que havien estat presoners de guerra, així com els que havien estat forçats a treballar pel Reich. Finalment, tocà el torn a aquells que havien format part dels estats de l’eix, bàsicament alemanys i hongaresos.

Certament, la deportació dels alemanys de l’est cap a l’oest distà molt de ser humanament acceptable. 267.000 alemanys van morir durant el procés d’expulsió de la regió dels Sudets per part del govern txecoslovac.

El resultat de tals migracions, forçades i no forçades, fou una Europa de nacions-estat ètnicament més homogenis que abans de 1939.