Ja no et veig les cicatrius

No fa pas massa, fent dissabte, vaig trobar amagades en unes quantes capses de cartró una colla de films en VHS. Amb els anys n’he acumulat més de 1.000. A la meva anterior aportació a la Revista MirallEl pare que educava el fill amb pel·lícules, us vaig proposar que penséssiu en quines històries faríeu veure als vostres éssers més propers. Doncs bé, tot seguit us parlaré d’un títol que seria a la meva llista. Ideal, a més, si a casa hi teniu un adolescent més aviat tímid.

Gibson, més enllà de l’actor

Mel Gibson no passa pel seu millor moment. Perdut part del prestigi guanyat gràcies a les seves esforçades interpretacions (pocs recorden que va ser el Hamlet de Zefirelli i que se’n va sortir prou bé) i les seves pel·lícules com a director, l’australià es passeja ara per produccions de sèrie B, tipus Machete Kills  i l’encara inèdita Los mercenarios 3 (que es roda a Bulgària). Temps enrere, en Mad Max es va forjar una prometedora carrera com a realitzador, inaugurada amb l’Home sense rostre l’any 1993. Ara, però, se’l jutja més aviat per la seva homofòbia. S’ho ha guanyat, que té la llengua molt llarga.

L’Home sense rostre és l’adaptació a la gran pantalla de la novel·la homònima escrita per Isabelle Holland l’any 1972.  Narra l’amistat que s’estableix entre un professor retirat de tot i tothom a causa d’un accident que li ha desfigurat la cara i un nano orfe de pare. Evidentment, aquest no és un detall gratuït. D’entrada, el mestre serà fred, dur i autoritari, més aviat per protegir-se que no pas per caràcter. El noi, rebel i díscol en un primer moment, serà a poc a poc un jove amb inquietuds, sensible, que trobarà en el seu mentor una insòlita figura paterna.

Animals ferits

La revelació del film fou el seu jove intèrpret, en Nick Stahl (vist a Terminator 3 i a la sèrie de l’HBO Carnivale), que anava per estrella i s’ha acabat estrellant. Les interpretacions dels protagonistes són una de les grans forces de la pel·lícula, però si l’Home sense rostre és un títol que cal reivindicar és pel que aconsegueix transmetre més enllà d’una notable estètica (molta atenció al tractament de la llum i els colors i a la seva banda sonora). No és només un elogi de l’amistat, sinó que a més proposa reflexionar sobre els prejudicis (l’entorn fa córrer que professor i alumne mantenen una relació homosexual) i de passada censura la por que hom té a allò que li és desconegut.

Hi ha una seqüència especialment bella, en què el jove li diu al seu mentor: “Ja no et veig les cicatrius”. És a dir, que les ferides sempre hi seran, però que és qüestió de tirar endavant, d’obrir-se a noves experiències i persones per recuperar la confiança. Tots hem estat, en una alguna ocasió, un animals ferit. No pas per això, però, hem de renunciar a tornar a somriure, a recuperar-nos. Aquesta és l’essència de l’òpera prima de Gibson.

- Publicitat -

 

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca