Dimecres 23 Octubre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Sitges, el final de festa

    Han arribat els últims dos dies de Festival (tres si comptem amb les maratons de l’últim dia, que mai convé perdre’s), i amb ells l’enunciació dels premiats, la sessió sorpresa (aquest any ha caigut, amb motiu del seu 30 aniversari, El retorno del Jedi, cortesia de Phenomena experience), alguna sessió especial (després de The artist i Beasts of the Southern wild, la meravellosa The wind rises, de Hayao Miyazaki, fa evident de nou l’exquisit gust amb què aquestes es programen) i la sessió de clausura, The sacrament, que aquest any m’he perdut (però que les meves fonts especialitzades em confirmen que està guai).

    Com a aquestes altures molts ja sabreu (perdó pel retard amics, però porto tres dies intentant pair Escape from tomorrow, i de fet encara no ho he aconseguit del tot), la millor pel·lícula del festival segons el jurat de la Secció Oficial ha estat Borgman, d’Alex Van Warmerdam (també conegut com l’home amb un cognom capaç de fer que, en ser pronunciat, l’Auditori esclatés en riures, rebaixant per un instant l’edat mental de la platea a l’època en què la paraula caca era més efectiva que un monòleg de Ricky Gervais). He de dir que en el moment de la presentació em va semblar notable però no em va meravellar (de fet, ni en vaig parlar), ara bé, comprenc els motius que han dut el jurat a premiar-la: l’aura enigmàtica que envolta el protagonista deixa l’espectador amb una inquietud remarcable, l’explotació d’un terror primitiu i inexplicable que ataca les nostres ànimes tant com les de la família que apareix al film és molt més potent que el suposat terror terror amb què ens han intentat treure la son altres films presentats enguany (no em feu parlar de Haunter o Dark Touch…), i el toc autoral que molts han comparat amb el de Giorgos Lanthimos a Canino (se n’hi pot identificar un puntet, però salvant les distàncies) han fet que es considerés que la pel·lícula mereixia de l’altaveu del premi.

    Una altra triomfadora va ser Big Bad Wolves, d’Aharon Keshales i Navot Papushado, que es van endur el guardó als millors directors. Molt dignes guanyadors, si voleu la meva opinió. El cinema israelià no sol aproximar-se al gènere, però aquesta evolució fosca sobre el conte de la caputxeta vermella va deixar el públic bocabadat. Tarantino ha dit que és la millor pel·lícula del 2013, i potser s’ha passat una mica, però definitivament val la pena tenir-la en consideració.

    A banda d’aquestes dues triomfadores, reitero amb insistència les recomanacions que he fet al llarg d’aquests dies (i d’altres que he omès durant les cròniques): The wind rises, The zero theorem, Violet, The world’s end, Coherence, Cheap thrills, The congress (per mi, millor pel·lícula del festival), Only lovers left alive i Jodorowsky’s Dune, són una probable garantia, i, si us ve de gust alguna cosa una mica més complicada, experimental o simplement menys habitual no podeu obviar L’etrange couleur des larmes de tons corps, Goltzius and the pelican company, A field in England, Upstream colour, Escape from tomorrow, Les rencontres d’après minuit o La danza de la realidad. Bon profit!

     

    5,257FansM'agrada
    976SeguidorsSeguir
    15,540SeguidorsSeguir

    Anàlisi | Opinió | Informació

    Encara no ets de la comunitat Mirall a Facebook?

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca