Imagineu-vos un camí, l’aneu recorrent i de sobte us trobeu en una cruïlla. A una banda i trobeu l’amor, a l’altra una feina estable i posem que a una tercera hi trobem un altre amor. Comencem forts, amb un dilema. Quin camí agafarem primer? Potser pensarem d’agafar-ne un però ens plantejarem la possibilitat de tirar enrere o de caminar amb un peu a una sendera i l’altre a l’altra.
Elegir no sempre és fàcil. Sobretot és complicat quan tenim al davant dues alternatives vitals per a nosaltres que s’exclouen l’una a l’altra. Posem per exemple que ens ofereixen feina a Mèxic i que la nostra parella té feina estable a Manresa. Feina o parella? Esperem que no sigui tan dramàtica la situació però de vegades ens en veurem avocats a una.
Hi ha eleccions que n’exclouen d’altres. Així per exemple ens trobem la gent que té por del compromís, que entén que sense mullar-se podrà anar elegint contínuament sense perdre’s la possibilitat de canviar de direcció en qualsevol moment. Però què passa si estem compromesos i se’ns presenta una altra persona que ens fascina?
És llavors que entra en escena la filosofia. Si ens trobem amb el dubte de què fer, de si seguir amb la nostra parella o arriscar i intentar-ho amb la persona que ens ha fascinat recentment. Del que es tracta aquí és de prestar atenció al dolor que experimenta la persona que ha de triar entre l’amor nouvingut i el que el precedia ja que la persona que elegeix sofreix de manera insana perquè se sol autoenganyar.
Així que la filosofia ajuda a plantejar amb claredat el veritable conflicte. Mentre “l’elector” vol pensar que se li ha posat un dilema al davant que ell hagués preferit evitar, el filòsof convida a no viure de queixes i de consols i incita a afrontar la dificultat que se li presenta. Perquè triar mai és fàcil; la llibertat requereix responsabilitat.
La filosofia no marca mai un camí, només ofereix perspectives per ajudar-nos a elegir de la manera més adulta possible. Seguint l’exemple anterior seria bo que el dubtós es preguntés què és el que realment el fa sofrir de l’elecció. En molts casos el dolor vindria de saber que recauria en nosaltres la culpabilitat del mal que faríem al nostre entorn (parella, família de la parella, fills…). Això possiblement ens turmentaria.
El turment debilita la capacitat de decisió de les persones i les torna porugues tot evitant que esdevinguin responsables. Així, el sentiment de culpa podria desembocar en un infantilisme que faria que l’irresponsable s’amagués de sí i dels altres per tal de no atendre a la veritat. Això se li ha de fer veure al qui sofreix per l’elecció. Però no se li ha de fer veure a la força, sinó mitjançant les avantatges que ofereix la “veritat” i l’acte de “fer-se’n responsable”.
En primer lloc, escollir vol dir deixar de banda unes coses i agafar-ne unes altres. Vol dir perdre, però també vol dir guanyar. En aquest cas es perdrien persones i això fa mal. Però i si es suspèn la tria? Llavors s’enganya a les persones amb qui s’està i allò que es viu passa a ser una mentira i la mentira retalla la qualitat de vida. Quan hom, per exemple, està amb dues persones a la vegada ha de començar a fer malabarismes perquè ningú ho sàpiga. Es comencem a mal interpretar les actituds de la gent de l’entorn i apareix la paranoia.
No hem de sentir-nos culpables per haver deixat d’estimar a una persona. Si això ha succeït cal actuar amb conseqüència i cura. La nostra parella mereix el màxim respecte i atenció possibles. Si ens sincerem amb el nostre “jo” i veiem que hem deixat d’estimar-la serà millor per a ella deixar-ho; així podrà trobar algú que l’estimi de veritat. Encara que no ens ho sembli així és; i per a nosaltres també. Evidentment estic pressuposant que hi ha un altre amor pel mig i que és veritable.
Fa falta coratge, com quan cometem un error gros a la nostra feina i ens genera pànic explicar-ho als nostres encarregats. Però és la nostra responsabilitat, i de ben segur que a la llarga ho acabaran sabent. Llavors serà pitjor. Almenys siguem honestos. Això es planteja des de la filosofia. El valor i l’honestedat ajuden a prendre les decisions correctes, i no hi ha res més enfortidor que mirar d’establir-hi coherència entre els nostres actes i sentiments.
Si, per altra banda, no tinguéssim clar que l’altra persona ens agrada de veritat llavors els temes de reflexió serien uns altres. Podríem preguntar-nos si busquem enamorar-nos d’una altra persona perquè la nostra parella ho ha deixat de fer o, si en canvi, l’estimem però la monotonia ens ha jugat una mala passada.
Sigui el que sigui des de la filosofia es demana no apartar la mirada cap a les veritables motivacions dels nostres actes i possibilitar donar, així, una resposta responsable i sana. Aquest cas, n’és un de prou extrem dissenyat per facilitar l’explicació de la “duresa” que comporten certes decisions. Però sigui la decisió que sigui, si alguna us fa patir analitzeu què és el que us fa patir d’ella, si la responsabilitat de les conseqüències o la ignorància de saber el que en realitat es desitja. En ambdós casos caldrà saber si és millor complaure’s en el sofriment o intentar agafar les regnes de l’assumpte.