L’augment del preu dels estudis a les universitats públiques catalanes —entre un 69% i un 291% en els últims sis anys, segons l’Observatori del Sistema Universitari— i l’enduriment dels requisits acadèmics per obtenir beques generals ha suposat per a molts universitaris un impediment insalvable per accedir a les aules.

És per això que un grup de professors i treballadors administratius de la Universitat Autònoma de Barcelona ha impulsat la iniciativa ‘Portes obertes al coneixement’ que protesta pel caràcter excloent que està prenent la universitat pública. La proposta, que de moment compta amb el suport de 32 professors, anima als professionals a fer cas omís de la situació administrativa d’aquells alumnes que no poden pagar, incloure’ls en la docència i testificar a través de documents no oficials que aquests estudiants “insubmisos” han participat a les classes.

Un dels impulsors de la iniciativa, Fèlix Balanzó, porta 40 anys com a docent a la UAB. Aquest professor de Filologia és conscient de les dificultats pràctiques que presenta la iniciativa però considera que el professorat no es pot mostrar indiferent davant el “procés d’esquifiment” al qual està sent sotmesa la universitat pública.

En què consisteix ‘Portes obertes al coneixement’?

És un humil intent de fer política dins de la universitat que no té en compte les necessitats del mercat, sinó les necessitats d’aquells que volen estudiar. ‘Portes obertes al coneixement’ se separa dels paràmetres acadèmics i administratius d’aquesta universitat i treballa per la igualtat entre alumnes sense tenir en compte el seu nivell econòmic. En aquest sentit, s’oposa radicalment a la Llei Wert, que relega a uns estudis de segona a aquells que no tenen diners. Amb aquesta iniciativa busquem defensar el desig d’estudiar de qualsevol persona.

Creu que aquesta iniciativa aconseguirà canviar alguna cosa?

No tinc cap interès en canviar res, tinc interès en existir, en moure’m, en actuar, en viure el present. Jo, com moltes altres persones, estem desencantades amb la situació actual. Però només així, fora de l’encanteri, exclosos de l’ordre establert, podrem començar a existir. Honestament, és això el que pretenem.

Segueix sent pública la universitat?

En l’actualitat, un espai públic és exclusivament aquell espai on pots escopir. La resta està en mans de l’Administració. El sistema universitari actual és un filtre imposat pels mercats. El Pla Bolonya, implantat contra tota raó, busca l’harmonització entre el mercat i la universitat, lligam que va en detriment de la qualitat dels estudis. El vincle entre les empreses i les institucions públiques és evident. Un exemple: en breus aprovaran la figura del professor-col·laborador que donarà classes tot i que estarà contractat i pagat per les empreses. D’això se’n diu cavall de Troia! És per això que ni la qualitat ni el caràcter públic de la universitat no són altra cosa que eufemismes i tòpics.

Per què ‘Portes obertes al coneixement’ és la millor solució a aquest caràcter restrictiu de la universitat pública actual?

Ni de lluny creiem que sigui la millor solució, però és la que coneixem i la que als impulsors se’ns va ocórrer per conformar una alternativa al sistema universitari actual. Estem oberts a totes les iniciatives o activitats amb intenció de sumar sense enfontar-nos amb ningú ni criticar, per més raons que en tinguem.

De moment, no hi ha molts alumnes que s’hagin acollit a la iniciativa.

En primer lloc, he de reconèixer que no som hàbils venent-nos i, possiblement, més del 80% del professorat d’aquesta casa ni tan sols ha sentit a parlar de ‘Portes obertes al coneixement’. Per altra banda, tot i que hi ha una certa complicitat entre els docents, no hi ha molta gent disposada a mullar-se. Quan vaig explicar la proposta durant l’últim consell de departament només un professor s’hi va interessar, però després de llegir el manifest la va considerar “massa radical”. A les assemblees de professors es tracten més els interessos personals que els de la universitat. És cert que hi ha precarietat laboral, però encara hi ha més precarietat moral. Hi ha molts professors que, tot i tenir garantida la seva plaça laboral no mouen un dit per canviar el sistema universitari. En general, els funcionaris d’aquesta casa estan molt a les altures. Cridar i protestar no serveix de res perquè no ens escolten.

…

En una de les últimes protestes d’estudiant i professors, vam arribar fins el despatx del rectorat i una secretària ens va explicar que a dins no hi havia ningú. Una imatge evident de la imbecil·litat de cridar, no perquè no tinguem raó, sinó perquè fan cas omís de qualsevol actitud de protesta.

Si no suma més suports, ‘Portes obertes al coneixement’ podrà tirar endavant?

No en tenim cap garantia, però no per això deixarem d’intentar-ho. Potser els trenta-dos professors apuntats ens quedem amb un pam de nas, però no ens preocupa. Com a mínim no haurem fet el ridícul amb nosaltres mateixos. Preferim aquesta actitud positiva que l’ensopiment moral en què ens movem.

Ensopiment moral?

Hi ha una perplexitat pacient. Els estudiants, així com la societat en general, es veuen obligats a ser pacients degut a la manca de futur. Durant anys ens han estat inculcant que el més important era tenir feina, un sou, una hipoteca, un cotxe que has d’anar renovant cada cert temps… Consumir ha estat, fins ara, el simulacre de l’existència. Però quan l’estat del benestar ha deixat de funcionar ens hem quedat sense alternativa. A més, vivim en una societat en la que es valoren els títols i no els coneixements i en la existeix una obligatorietat a assolir uns nivells acadèmics en funció dels diners o de la intel·ligència. Per això la universitat s’està ensopint. Al bar de la facultat de periodisme ja no es parla de l’actualitat i, imagino, al de ciències no es parla del bosó de Higgs, per exemple. Cal que els alumnes sentin passió per allò que estudien. A la universitat li falta l’alegria que produeix el risc de saber. Si no l’adquireix, continuarà morint.

Parlava de la inutilitat de protestar. Llavors, què en pensa de la vaga general d’estudiants dels dies 22, 23 i 24 d’octubre?

Que no serveixi per res no vol dir que no la defensi. Jo sóc gran i em canso a les manifestacions, però no m’importa. Tinc una obligació moral a protestar si una cosa no em sembla bé. Pel control que té l’administració, seria d’idiotes esperar una profund canvi social, però no per això hem de detenir l’esdevenir revolucionari dels individus.

Què respondria a qui li digués que la seva visió de la universitat és utòpica?

Citaria a Walter Benjamin: “Els homes que viuen apletats a la cleda d’aquest país han perdut la visió per discernir els contorns de la persona humana. Als seus ulls, qualsevol esperit lliure sembla un ésser extravagant”.