Passa de tant en tant que apareix un director capaç de treure el màxim del mínim, que pot visualitzar una idea innovadora i apassionant i rodar-la en 5 dies entre amics de forma gairebé improvisada, que MACHETE KILLS!!! Perdó… vuit actors, pràcticament una localització, quatre nocions de física ben aplicadMACHETE KILLS!!!!!! …Ehm aplicades, i ens topem amb una opera prima incontestable, una resposta directa al monopoMACHETE KIIIIII(d’acord. És que l’acabo de veure i estic que no m’aguanto. Sí, Machete kills és espectacle pur, un mar de sang, armes tècnicament inimaginables i morts que posen a prova totes i cada una de les lleis de la física. I m’agrada. Ens agrada. Els crits i aplaudiments d’unes 1200 persones a cada esquitxada de sang, referència a Star wars o aparició del famós/a de torn ho demostraven. Ok. Ja puc seguir)

El que deia. Coherence és un film de cambra, rodat en pràcticament una localització, que explota una premissa fantàstica per construir una trama que flueix amb un ritme calculadíssim, i que presenta prou complicacions i girs com per mantenir l’espectador en tensió i atenció constant però que alhora s’explica prou bé com per resultar comprensible en tot moment. Sens dubte, una de les sorpreses del Festival, i carn de marató de l’últim dia.

Una de les peces que més atenció ha rebut, mantenint altíssimes les expectatives (com per gairebé omplir l’Auditori un dimarts a les 10 del matí) tot i el seu fracàs a Cannes, és Only God forgives. Nicolas Winding Refn es retroba amb part del seu equip de Drive, amb Ryan Gosling (prova viva del funcionament de l’Efecte Kuleshov) al capdavant, per presentar-nos un bistec cru en plat de disseny. La bellesa del particular infern que el director recrea a Tailàndia es construeix amb il·luminacions exagerades, música envolupant i molta, molta violència. Aquest, potser, és precisament un dels problemes: tots els esforços de Winding Refn semblen situats únicament en la línia d’elevar la violència estilitzada a la categoria de fi en sí mateix (a la qual no podem retreure res, ja que és brillant), mentre que la història en si, tot i tenir personatges molt interessants (especial atenció al de Kristin Scott Thomas), sembla ubicada en un limb mancat de profunditat, que, finalment, fa que l’interès decreixi una mica i el conjunt total quedi deslluït.

En aquests dos dies també hi ha hagut lloc per la droga dura: A field in England, de Ben Wheatley, és el trip al·lucinogen d’un grup de soldats immersos en la Guerra Civil Britànica que fugen del camp de batalla i acaben donant-se al consum de bolets dels que avui dia la gent va a prendre a Amsterdam. Wheatley canvia radicalment de registre i ens obsequia amb una veritable bogeria capaç de desubicar completament un espectador que creia que sabia el que anava a veure. Un blanc i negre impecable i visions lisèrgiques difícilment oblidables donen cos al que probablement acabarà convertit en un film de culte. Per altra banda (i dins del mateix grup de pel·lícules que no recomanaria a ningú amb seny), Hélène Cattet i Bruno Forzani tornen després d’Amer (que al 2009 va donar molt, molt, molt a parlar) amb L’étrange couleur des larmes de ton corps, una orgia sensorial que, a partir d’un mínim esquelet narratiu, genera un gruix d’imatges i sons que fugen de la racionalitat i apel·len directament al subconscient, de forma que el film és, per sobre de tot, una peça per contemplar i gaudir a un nivell essencialment instintiu. Ara bé, cal dir que el degoteig incessant de persones que ha abandonat la sala des del minut 15 i les tantes altres que han posat la seva butlleta del premi del públic a l’escletxa del 1 sobre 5 amb mirades d’odi no opinen el mateix. Què dura ha de ser la vida del cineasta avant-garde…