Un article de Josep Antoni Duran i Lleida ha bastat per donar força, si més no a nivell de ressò mediàtic, a la tercera via, situant-lo en el debat polític. El PSC, que fa temps que brega en aquest espai, no ha desaprofitat l’ocasió per fer revifar la seva proposta de tercera via, la via federal, proposta que no sempre troba, en l’opinió pública i publicada, el suport desitjat.

Sigui per la via Duran i Lleida, sigui per la via del PSC, l’espai de les terceres vies es belluga i penso que aquesta és una bona notícia. L’espai entre restar com estem ara, l’immobilisme, i la independència és massa gran com perquè no hi càpiga res més; hi caben les terceres vies, cada una d’elles amb els seus matisos i imprecisions.

Les terceres vies, de fet, han de ser la llavor a partir de la qual fer créixer les respostes als interrogants que planteja un possible “no” a la independència de la consulta i, fins i tot i en el pitjor dels casos, en la no celebració de la consulta.

La independència obre, més enllà del desitjat destí, molts interrogants i impossibles de resoldre’ls tots ara, sobre com seria la Catalunya independent i el procés de transició que caldria fer; molts més interrogants té oberts la “no” independència, sobretot l’allunyada de l’immobilisme.

El “no” a la independència no pot ser sinònim a restar com estem ara; l’alternativa a la independència no pot ser només la catalunya d’avui dins l’Espanya d’avui; en l’espai del “no” ha de créixer una resposta que, sense passar per la independència, pugui donar resposta a les necessitats i problemes que té avui Catalunya (finançament, llengua, educació, cultura, infraestructures…).

Han de servir, les terceres vies, per bastir l’espai del “no”, un espai que no pot quedar només en mans dels qui no volen canviar res, dels qui volen mantenir, per a Catalunya, el mateix “statu quo” d’avui. Però les terceres vies tenen un risc, el risc que amaga la frase “canviar per no canviar res”. I una gran dificultat: aplicar les propostes que es plantegen és, avui per avui, tan o més difícil que assolir la independència.

La via de la independència està en plena força, es manté vigorosa i sembla tenir energia per temps; la via de l’immobilisme gaudeix també de bona salut; el combat entre la via independentista i l’immobilista fa que ambdues mantinguin un bon to muscular.

Està per veure la capacitat de múscul de les terceres vies, la seva capacitat de consolidar-se en l’espai polític, de mantenir-se més enllà d’un titular, la seva capacitat de créixer i, sobretot, de penetrar, com ho han fet i fan les altres vies, al cor, al cap i/o a la butxaca de propis i estranys. De no fer-ho les terceres vies seran, al final, una via morta!