El dia d’obertura del Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya (d’ara endavant, Sitges o EL festival) sempre és font, per a mi i tots els fanàtics que volten per aquestes terres, d’una felicitat absoluta. Tot i així, i no acabo d’entendre per què, els programadors semblen entestats en els darrers anys a triar com a films inaugurals obres que no aconsegueixen passar del “correcte” (per no parlar directament dels pics de vergonya aliena que assolia El Cuerpo l’any passat).

Grand Piano, d’Eugenio Mira, pren la línia de base de pel·lícules com Última llamada i ens posa en el lloc d’un pianista que, durant el seu esperat retorn als escenaris, és contactat per un franctirador que el té en el seu punt de mira al llarg de tot el concert, amenaçant-lo amb la mort si falla una sola nota. La pel·lícula, de producció espanyola però mirada internacional (Elijah Wood retorna a Sitges) fa gala d’una posada en escena excel·lent i un bon tractament del suspens (el paper que juga la música en tot plegat mereix una menció d’honor), però al final tot plegat queda en un producte massa pla i essencialment sense transcendència.

A banda d’aquesta proposta en conclusió descafeïnada, el dia ens va deixar diverses perles que val la pena esmentar. Upstream Color, segon llargmetratge de Shane Carruth, autor de l’obra de culte Primer, és, per dir-ho en poques paraules, el thriller de ciència ficció que rodaria Terrence Malick. Dos personatges a qui un lladre ha estafat amb l’ajut d’una estranya droga miren de reconstruir les seves vides moguts per la connexió metafísica que experimenten en conèixer-se, tot i l’amnèsia i desorientació que els ha provocat l’atac. L’angoixa que genera la pel·lícula va de la mà d’una fotografia bellíssima (seriosa aspirant al premi) i un muntatge fascinant. Quan acaba la pel·lícula un amb prou feines sap explicar què ha passat, ja que el director aprofita totes les seves eines per fer l’experiència tan desconcertant per a l’espectador com ho és per als seus personatges, però, per molt que el cervell estigui col·lapsat intentant-ho processar tot plegat, alguna cosa al fons del cor aplaudeix amb admiració. En sortir de la sala els acomodadors entregaven els papers per votar per al premi del públic: creieu-me, les cares de desassossec al davant de l’urna a l’hora d’haver de triar una nota pel film eren impagables.

En una línia encara més experimental es presentava Goltzius and the Pelican Company, la segona entrega d’una trilogia que Peter Greenaway dedica als pintors neerlandesos del barroc. Tot un artefacte visual i musical acompanya un desplegament textual que funciona a diferents nivells: és alhora un recull d’interpretacions dels pecats carnals representats a l’Antic Testament, una història autorreferencial sobre gelosies i enganys o, encara ignorant l’aspecte narratiu, una peça de museu que celebra les obres del pintor del títol. Qui la vulgui veure ja ho sap, i qui no també: aquest és un director d’extrems que es pot estimar o odiar. Jo  vaig gaudir com un animal.

Una de les peces més esperades del Festival era, sens dubte, The Zero theorem, de Terry Gilliam (amb expectació afegida pel fet que l’aclamat director vingués a presentar-la), i cal dir que no hi ha hagut lloc per la decepció. La pel·lícula, amb un Cristoph Waltz immens (com sempre) al capdavant d’un equip artístic que també ens regala papers secundaris deliciosos de Tilda Swinton i Matt Damon, explora un món distòpic que ens pot semblar llunyà però que el propi Gilliam afirma que és un reflex del present que vivim. El protagonista, un home profundament torbat per la recerca del sentit de la vida, investiga la resolució d’un teorema que en última instància pretén demostrar que, precisament, l’univers està radicalment mancat de sentit. Si bé potser no s’arriba al nivell de profunditat de grans obres històriques de la ciència ficció, la pel·lícula compleix de sobres, i afegeix una nova i respectable marca al currículum de l’ex-Monty Python.

El segon dia de Festival, en el meu cas, ha arrencat amb una bona ronda de curtmetratges que, tot i ostentar un grandíssim nivell tècnic, en pocs casos superaven l’exercici d’estil o gènere. Amb molta pena al cor m’he quedat sense poder veure Escape from Tomorrow, polemiquíssima pel·lícula rodada il·legalment a Disneyland que intentaré pescar dijous a les tantes de la matinada (desafortunat horari per al segon i darrer passi, però creieu-me: sé del cert que valdrà la pena).

Ara, no cal que patiu per mi. Avui també hi ha hagut lloc per al bon sabor de boca. Bé, potser en el meu cas, però definitivament no per a tothom. La projecció d’Illusion, de Roland Reber, s’ha saldat, tranquil·lament, amb més d’un 10% d’espectadors abandonant la sala. Jo estava al costat de la sortida, i als 20 minuts de projecció m’he cansat de comptar. El que arrenca com un seguit d’imatges de quotidianitat de personatges sense res en comú acaba amb tots ells a un bar (no com a lloc real i amb sentit, sinó com a localització abstracta i gairebé lynchiana on el director col·loca les titelles per complir amb la seva voluntat totpoderosa) coneixent-se i expressant-se, donant llibertat absoluta a les imaginacions més luxurioses i fent aparèixer els seus temors més profunds. Aquesta combinació de terror existencialista i sadomasoquisme (amb l’afegit que durant els primers 20 minuts un error de format de projecció feia que quedés retallada bona part de la imatge i que el públic, sense armes, no pogués pensar res més que “uau, què avantguardista el tio, fa un pla d’una conversa i només es veuen una part de sofà buida i el braç esquerre d’un dels actors!”) han pogut amb la paciència de molts, però si una cosa tinc clara és que en el món del cinema la irritació és preferible a la indiferència.