Europa any zero (1): Pròleg a la sèrie

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Germania anno zero és un dels films de referència del neorealisme italià. Dirigida l’any 1948 pel mestre Roberto Rossellini, la pel·lícula versa sobre la lluita quotidiana d’Edmund, un adolescent de tretze anys que ha de sobreviure a la Berlín de la Postguerra, una ciutat devastada tant físicament com moral. És la història d’un somni trencat, d’una esperança fallida: la d’aquella Alemanya esplendorosa que havia de regnar el món durant mil anys. El 1945, l’únic que tenien els Alemanys era pols, dolor i la responsabilitat històrica de redimir els seus pecats aixecant un món nou amb les seves pròpies mans. No tots van suportar-ho; el propi Edmund es quedà pel camí.

A banda de ser un film clau, juntament amb la resta de títols que conformen l’anomenada “trilogia de la guerra” de Rossellini (Roma, città aperta i Paisà), Germania anno zero representa un document històric excepcional. El film es començà a rodar el 15 d’agost de 1947, just dos anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial, que a Europa acabà quan les tropes soviètiques i aliades entraren a la Berlín nazi. Tots els exteriors són reals, i els propis actors són amateurs, berlinesos que havien viscut l’auge del nazisme, la guerra, el setge i la misèria. I és que la fina línia entre pel·lícula i documental és molt difusa en el neorealisme.

Però aquelles pertorbadores imatges en blanc i negre de la ciutat en runes que parteix de zero són, en el fons, una metàfora de la Europa de la Postguerra. Si la destrucció física havia resultat notable, molt més ho fou la destrucció de vides humanes.

Només a Europa, entre civils i militars, van morir o van ser assassinades 39,5 milions de persones, segons l’historiador F. W. Putzger (1969). El 1945, milions de famílies arreu del territori europeu havien perdut algun membre, o havien patit la por, el desconcert i la brutalitat d’aquell llarg conflicte.

Moralment enfonsada, Europa podia haver tingut la temptació d’acabar com l’Edmund, el jove protagonista de Rossellini, i sucumbir a la desesperació. Sortosament, no fou així. Les generacions d’avui hem d’estar infinitament agraïdes a aquells homes i dones que en aquell moment zero – del no-res, de les runes – van ser capaços d’aixecar un nou ordre en el marc d’una nova entitat supraestatal que, des del 1950, vetllaria per a què mai més el continent europeu fos escenari de lluites entre els pobles, una constant històrica des de la Pax Romana.

Però, com ho feren? Com vam, els europeus, passar de la misèria a viure una de les èpoques més segures i pròsperes de la història?

Molts dels lectors deuen estar familiaritzats amb la història ortodoxa de la Unió Europea, aquella que salta de tractat en tractat i que es limita a descriure les fotografies dels caps d’estat donant-se la mà i mirant somrient a càmera. D’altres potser coneixen més de prop la història política europea de les darreres dècades. Malauradament, no hi ha massa tradició al nostre país d’oferir una història econòmica conjunta de l’Europa contemporània. Poc se’n sap del sistema de concertació social, que fou clau per al desenvolupament econòmic dels estats del nord d’Europa, o sobre la Serpent europea dels anys setanta, preludi de l’actual Unió Monetària.

Tanmateix, la comprensió i la reflexió sobre la història econòmica recent ens ajudaria a entendre, o almenys a afrontar millor, els canvis que estan experimentant les nostres societats al llarg de la crisi que estem vivint. Una de les conclusions que podem extreure d’aquesta Gran Recessió és que, a diferència del que alguns polítics irresponsables ens havien venut, l’estat del benestar té un preu. I té un preu perquè va tenir un cost molt alt, pagat per aquells homes i dones que van decidir que volien caminar junts, que volien ser europeus, i que volien que els seus fills i els seus néts no visquessin mai l’horror que ells havien experimentat. En altres paraules: les decisions que van prendre polítics, empresaris i treballadors en aquella Europa de la Postguerra són les que ens han dut a on som ara, o almenys a on érem abans que s’iniciés la crisi.

Vivim temps difícils en que tot el sistema està en qüestió. La pròpia Unió Europea, marc polític i econòmic on molts de nosaltres hem nascut i crescut, viu hores molt baixes a diversos nivells. A nivell de lideratge polític, perquè no ha sabut evitar que el drama grec amenacés la Zona Euro ni ha sabut afrontar amb èxit la crisi del deute; a nivell econòmic, perquè no ha sabut garantir la prosperitat i la plenitud de tots els sues ciutadans; i, finalment, a nivell social, perquè no ha estat capaç de connectar amb el ciutadà mitjà ni tampoc a democratitzar les seves institucions.

L’ euroescepticisme és una amenaça que planeja damunt Brussel·les i que en qüestiona la viabilitat futura. Per contrarestar-lo, és important que valorem justament la història de la integració europea, que té fracassos però també èxits notables.

El procés d’integració europea respon a un innegable interès polític, que es va materialitzar en la unió de les indústries de carbó i acer alemanyes i franceses el 1950. Tanmateix, és el benestar social i econòmic dels diferents estats el que guia, durant dècades, els avenços o els fracassos de la Comunitat Econòmica Europea. Són els interessos de les diferents economies, especialment de França i Alemanya, els que marquen el ritme i la pauta de la integració. Per a conèixer l’evolució de la UE a nivell polític, doncs, és imprescindible analitzar el desenvolupament econòmic dels seus estats durant les darreres dècades en coordinació amb l’evolució institucional a nivell d’estat i a nivell comunitari.

Aquesta sèrie d’articles té per objectiu fonamental narrar una història, que és la nostra, a partir de l’evolució de les economies europees després de la Segona Guerra Mundial. Recullo així, amb humilitat i il·lusió alhora, l’esperit de les classes d’Economia Europea, impartides pel Dr. Fernando Guirao, càtedra Jean Monnet en Integració Europea, que vaig tenir la sort de rebre a la Universitat Pompeu Fabra fa un parell de cursos. El meu manual de base serà el mateix: “The European Economy since 1945: Coordinated Capitalism and Beyond”, de Barry Eichengreen (Princeton, 2007). També aprofitaré els apunts presos durant aquelles intenses classes, que conformen, amb diferència, la meva millor experiència acadèmica.