Sandra Balsells: “Exercir el periodisme va més enllà de fer fotos o escriure cròniques”

Més que un ofici

“Mirem allò que en realitat som”, comenta Balsells durant l’entrevista. Atrapada per les instantànies de la Guerra Civil Espanyola que la seva família conservava, la fotoperiodista catalana Sandra Balsells (Barcelona, 1966) va començar a interessar-se pel periodisme i les seves possibilitats quan tan sols era una nena. Les pràctiques de fotoperiodisme que va fer al diari britànic The Times li van servir de pont per emprendre el tema central de la seva carrera professional: el conflicte als Balcans. Convertit en molt més que un mer projecte fotogràfic, la immersió de Balsells a la desintegració de Iugoslàvia denota aquesta vocació necessària que conviu amb tot bon periodista. Ara, després d’anys de tensió i dificultat, treballa des d’una posició menys arriscada per la lluita incessant de mantenir en vida un fotoperiodisme convalescent.

Sembla ser que els diners s’han convertit en el franctirador que ens perdona o permet la vida. És l’únic factor que impedeix la realització de reportatges fotogràfics a Espanya?

És un factor més, però decisiu. Tenim fotògrafs reconeguts internacionalment al nostre país amb dificultat per vendre els seus treballs. Gent que és sinònim de credibilitat i garantia, amb obres noves i interessants que no veuen la llum i que no rendibilitzen. Vivim una situació lamentable, és el gran drama periodístic d’avui dia.

-Publicitat -    

Creus que la precarietat que viu el fotoperiodisme espanyol es deu a una qüestió de mentalitat?

No. Més aviat crec que és un problema de trajectòria. En el fotoperiodisme, com en la resta d’àmbits de la cultura i la vida, arrosseguem un dèficit lligat a la dictadura i la guerra que vam viure. Mentre arreu del món es produïen fenòmens emergents, aquí la fotografia es va aturar deixant un gran buit. Els fotògrafs es van exiliar, van ser condemnats a l’ostracisme …

I aquesta situació només l’estem vivint nosaltres?

És cert que tradicionalment el mercat exterior estava infinitament millor que el nostre. Però aquesta crisi periodística està afectant a tots els mitjans de comunicació d’aquí i de fora. La premsa ha de replantejar la seva desorientació actual i els fotògrafs han de buscar nous canals de difusió. Per entendre-ho només cal esmentar el tancament de l’edició en paper de Newsweek que, juntament amb Time, eren les dues grans revistes nord-americanes que apostaven per la imatge.

De vegades els mitjans prefereixen invertir en quantitat en comptes de en qualitat.

Exacte. Esporàdicament es fan reportatges amb fons però si mires els dominicals del nostre país veuràs que pateixen d’un nivell de grandíssima mediocritat. I això passa perquè fer bon reporterisme és car. Fer peces de qualitat implica una inversió en temps i diners que es prefereixen estalviar tirant de fotografia d’agència.

No s’aposta pel valor del fotoperiodisme. Com poden seguir vivint del reporterisme els periodistes?

Espavilant-se. Les coses no sempre vénen a buscar-te i exercir el periodisme va més enllà de fer fotos o escriure cròniques. Cal saber vendre’s, donar a conèixer les nostres fotografies i ser capaços d’accedir als mitjans indicats en el moment adequat.

Un exemple.

Reportatges sobre la crisi i la pobresa a Espanya n’hi ha molts. El treball que està elaborant en aquests moments Samuel Aranda al nostre país probablement hagués passat desapercebut si no s’hagués publicat a la portada de The New York Times. Però no és només la brutal capacitat d’influència que té aquest diari allò que hem d’esmentar. Casualment, les imatges apareixen el dia en què el president del govern Mariano Rajoy viatja a Nova York per oferir una conferència davant de les Nacions Unides. El govern es va queixar: “Doncs bé senyors, és el que hi ha!”.

Això vol dir que ens hem d’oblidar dels mitjans espanyols si volem sobreviure del fotoperiodisme?

Això vol dir que hem de superar aquesta por a creuar els Pirineus! Consolidar-te com a fotoperiodista requereix un rodatge de molts anys. Són necessaris anys de molta feina, de treball en silenci i d’obrir-se noves vies de difusió. Sobretot quan tens la sensació de produir bon material i no poder vendre’l. Hi ha mitjans de comunicació fora, el món no s’acaba aquí.

Potser resulta difícil de comprendre per a aquells que no estan acostumats a aquest modus vivendi.

Cal ser conscient que el periodista ha d’estar disposat a sacrificar-se i dedicar un 95% de la seva vida a la feina. Això és una vida monacal, d’estar dedicat en cos i ànima a aquesta professió. Però encara que la crisi del periodisme sigui mundial, cal tenir en compte la quantitat de mitjans que hi ha a cada país. De tota manera entenc que resulti difícil reciclar-se i adaptar-se a l’actual situació del mercat sobretot si t’agafa en segons quina edat.

Aquesta veritable passió i disposició per arriscar-se explica el resultat de l’obra periodística que reculls al teu llibre Balkan in memoriam.

El fotoperiodisme és proximitat amb les realitats que captures, i si trobes aquesta realitat que t’apassiona i t’atrapa ho pots expressar mitjançant les fotografies. Crec que el major luxe que pot tenir un informador és cobrir els temes que realment el motivin. En el meu cas sense dubte va ser el conflicte als Balcans i és justament aquest descobriment vital el que justifica el periodisme com una cosa molt més gran a una professió. És una oportunitat per implicar-te en realitats que d’altra manera serien inaccessibles.

I després d’aquest recorregut, què és per a tu una bona fotografia?

Per a mi seria aquella fotografia capaç de sorprendre’m i emocionar-me. Les persones que estem permanentment envoltats d’imatges ens trobem amb una gran dificultat: i és que veus treballs boníssims però tens la sensació d’haver-los vist abans. I és aquesta capacitat de sorpresa la que acaba convertint una imatge en una bona fotografia.

Es pot fotografiar tot?

No, tant de bo. Això significaria que la fotografia encara tindria un poder major. Qualsevol llenguatge és limitat i, com a tal, la fotografia captura només un instant molt breu. Per tant, no podem registrar allò que ha passat immediatament abans i després de l’acció congelada. Per aquesta raó el mercat reclama persones capaces d’utilitzar diferents llenguatges amb l’objectiu de complementar-los entre ells.

Què s’escapa?

Una fotografia no inclou moviment, ni àudio, ni olors … No inclou moltes altres coses que es produeixen en una situació de dolor.

“La casualitat és un desenllaç, però no una explicació”, deia Jacinto Benavente. Hi ha la casualitat en la fotografia?

L’elecció de la mirada no és casual. Ha de moure’t una altra cosa diferent, marcada per la teva manera de ser i les experiències viscudes. Jo concebo el fotoperiodisme així, sinó no l’entenc.

   

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca