La intolerància de la veritat

Quan patim moments de desconcert i tenim por del futur, buscar salvavides es converteix en una activitat instintiva. Per això, en moments com els actuals, fan fortuna aquells que es presenten com a salvadors, aquells que disposen d’alguna barreta màgica capaç de conjurar temors i procurar esperances. Aquesta és una situació del tot comprensible, però també enormement perillosa. L’anàlisi de la història ens mostra amb tota claredat que, sobretot en l’àmbit de la política democràtica, no hi ha res pitjor que un salvador. Els exemples més coneguts fan referència al paper del emperadors romans en el declivi de la república romana o a l’accés de Hitler al poder durant els anys trenta.

En aquest article, però, vull referir-me breument al cas de Calví. L’objectiu és doble: recordar com de perillosos són els salvadors il·luminats per una veritat absoluta i incitar al lector a descobrir un assaig memorable d’Stefan Zweig, Castellio contra Calvino: Consciencia contra Violencia. Un text que ens mostra una lluita eterna; la lluita que enfronta la tolerància amb la intolerància, el humanisme amb el fanatisme, la llibertat amb la submissió. Una lluita entre la moralitat i la immoralitat d’aquells que tenen tant clars els objectius que poden, sense cap remordiment, justificar tots els mitjans. En l’enfrontament amb Calvino, Castellio pronuncia unes paraules memorables: “matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home”. Res justifica determinades accions, per molt que un es consideri en possessió de la veritat. Una lliçó tan bàsica com difícil d’assimilar.

Reunits a la plaça pública, el maig de 1536, el poble de Ginebra va escollir en assemblea viure exclusivament “selon l’évangile et la parole de Dieu”. Calví va ser el responsable d’executar aquesta voluntat i ho va fer amb fanatisme radical, exigint la més absoluta obediència i subordinació a la doctrina. Una doctrina que justificava qualsevol mitjà, que permetia l’assassinat i que, en cap cas, tolerava la més mínima discrepància. En el llenguatge polític diríem que Calví instaura un règim totalitari, com els que més tard impulsarien Hitler i Stalin. I el totalitarisme, recordem-ho, no aspira només a dominar les institucions del poder polític sinó, sobretot, a controlar tots els aspectes de la vida de les persones. Serem salvats, però haurem de pagar el preu d’una renuncia radical a la nostre llibertat d’acció i de pensament.

També com en tots els totalitarismes, Calví ha de usar la violència per defensar la veritat. Una violència absoluta –que s’adreça als racons més íntims de cada individu- que es justifica per l’existència d’una veritat absoluta –sense cap requisi de dubte. “Calví –en paraules d’Stefan Zweig- no coneix el camí intermedi. Només coneix un camí: el seu. Per ell només existeix el tot o el res. L’autoritat completa o la completa renúncia. Maia arribarà a cap compromís”. La possessió de la veritat no atorga, doncs, cap escletxa a la tolerància i, d’aquesta manera, és converteix en la negació de la política i de la democràcia. La política comporta l’existència d’alternatives i la democràcia la possibilitat de defensar-les sense desqualificacions totalitàries. La política, en aquest sentit, sempre podrà ser acusada de relativista. Mai pot declarar-se en possessió de la veritat o, a la inversa, sempre podrà ser acusada de dubtar, de mostrar-se insegura.

I els dubtes i les inseguretats, avui, ens molesten. De fet, com exposàvem al inici de l’article, davant de la por que ens paralitza busquem salvadors. Davant els dubtes, exigim seguretats. És doncs el moment propici perquè Calví, Hitler o Stalin imposin la seva intolerància, perquè aniquilin la nostra humanitat emparant-se en el fet de posseir la veritat. Estem lluny d’aquestes experiències històriques, però –encara que sàpiga greu a molta gent- la conjuntura actuals ens obliga a recordar-ho. La ciutadania mostra uns temors cada cop més opressius i, per tant, cada cop és més probable la possibilitat de ser arrossegats per veritats intolerants. Tots busquem certeses, però quan les sublimem ens exigeixen subordinacions radicals i destrueixen la nostra llibertat. Castellio va ser executat finalment per Calví. La veritat havia triomfat sobre la tolerància, sobre els dubtes i sobre la llibertat. Són temps d’incertesa, però només els superarem amb tolerància, dubtes i llibertat. Mai des de la veritat.

Quim Brugué
Catedràtic Ciència Política (UAB)

5,235FansM'agrada
907SeguidorsSeguir
15,425SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca