Tornem de la Via Catalana amb la família i uns amics. Estic eufòric, però cansat. Serà l’última vegada que ens caldrà fer un sarau d’aquesta mena, o pel contrari l’any vinent encara haurem d’anar a més i fer un pilar de manifestants a sobre d’un monocicle? Tiro enrere el disc dur mental i repasso d’una en una les grans concentracions sobiranistes a les quals he participat des de l’any 2000. Hi he sigut a totes. Recordo lemes reclamant el dret a decidir, infraestructures dignes, un nou estat d’Europa i la Independència. Han estat manifestacions convocades per partits sobiranistes de tot l’arc ideològic. No me’n penedeixo i ho tornaria a fer tants cops com fes falta. Al cap i a la fi, comparat amb els sacrificis dels nostres avantpassats, molts dels quals hi van deixar la pell, què suposen unes quantes manifestacions a l’esquena? Com dic doncs, ho tornaria a fer, però també he de confessar que n’estic cansat. De vegades quan em ve aquest pensament al cap ve acompanyat d’un puntet de culpa. Si tu estàs cansat, em dic, com deuen estar els companys i companyes que porten lluitant molts més anys que tu? Gent que ha mantingut la flama encesa en moments molt més difícils, en els quals l’independentisme s’havia de moure en la clandestinitat, i que inclouen anys tant d’abans, com de després de la transició espanyola.
A tots vosaltres us demano disculpes, però el cert és que estic cansat.
No deixo de tenir la impressió que avancem, sí, però que ho fem a pas de puça. Que la nostra generació ja porta massa anys patint una situació que no hem generat, de la qual la dependència de l’Estat espanyol n’és una de les principals causes, i que els anys que hem perdut ja no tornaran.
Tanmateix, paral·lelament a aquestes reflexions també n’apareixen d’altres de més positives. És una evidència que la massa social favorable a la independència no ha parat de créixer de manera exponencial durant els anys que portem de segle XXI, i sembla que encara té camp per recórrer. Aquest independentisme tant viu no hagués estat possible sense l’associacionisme català, omnipresent arreu de la geografia del país. Som una societat acostumada a tenir un estat en contra, la qual cosa ha obligat la gent a teixir les estructures necessàries per pal·liar la inoperància d’Espanya. Això es nota tant en infraestructures com el canal d’Urgell (pagat pels propis regants al segle XIX), en els esplais, esbarts i tot tipus d’associacions culturals i en actes com la Marató de Tv3 o la Via Catalana del passat dimecres. Som molt bons quan ens organitzem, i confio que aquest serà un dels punts determinants a l’hora d’independitzar-nos.
Els nostres rivals en canvi, estan caracteritzats per la manca d’organització. Bona mostra d’aquest fet la veiem en l’amenaça de boicot a la cadena humana. En algun moment de l’estiu es va difondre pels mitjans, que C’s havia fet una crida perquè els partidaris de la Catalunya supeditada a Espanya s’apuntessin a la Via Catalana en aquells punts menys poblats del País, i després no hi anessin, però a l’hora de la veritat aquesta crida no s’ha traduït en res.
No voldria desmerèixer els companys de la part informàtica de l’ANC, perquè segur que han treballat de valent perquè aquest boicot fracassés, però crec que gran part del motiu que la proposta de C’s no hagi reeixit es deu a la inactivitat de l’espanyolisme. Els seus simpatitzants i votants no s’han molestat ni tan sol a fer un simple “clic” per intentar aigualir-nos la festa.
Els espanyols, a diferència dels catalans, no tenen una xarxa d’associacions activa desplegada pel territori. Suposo que no els cal, perquè al cap i a la fi, moltes de les plataformes que existeixen a casa nostra, neixen de la necessitat de plantar cara a l’estat i d’aplegar forces per fer front a les agressions que arriben de Madrid. A ells no els cal fer plataformes en favor de les seleccions esportives, o per defensar la llengua i l’escola en l’idioma propi, o per evitar el transvasament dels seus rius, i en canvi als catalans sí que ens cal. Però és precisament aquesta col·laboració forçada que hem hagut de dur a terme durant tants anys, la que ha possibilitat que darrerament gent de procedència ideològica diversa, aparqués momentàniament les seves diferències i s’aplegués al voltant de la idea d’aconseguir la independència per Catalunya.
Que som més a prop d’aconseguir el nostre objectiu és evident. Com a mínim ens hi hem apropat 400 quilòmetres, que no està gens malament. La qüestió però és que no sabem si queda gaire per arribar, i jo no en sé d’anar en monocicle.