Àlex Castells: “El gran problema del periodisme esportiu és que sigui necessari saber de quin equip ets per treballar”

Llicenciat en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. És políglota; català, castellà, anglès, francès i italià. Es considera un Pere Punyetes i molt metòdic en l’aspecte professional però poc disciplinat en l’aspecte personal. No és gaire maniàtic, però l’esport i l’oci el tornen boig. És una persona molt activa, li agrada fer vida al carrer, llegir llibres, córrer i anar al cinema. Es considera a sí mateix amb un gran consumidor de sèries, pel·lícules, informatius i esports. Abans d’arribar a TV3 però va passar per Mundo Deportivo i l’agència Europa Press, Canal Barça, Canal Olímpic Sydney ’00, Via Mundial i Fútbol Total. Abans de conduir el TN Cap de setmana, també va retransmetre partits de primera divisió a TV3 i va presentar el programa Gol a Gol.

Què volia ser de petit?

No vaig tenir clar que volia ser periodista fins poc abans de començar la universitat. Però sí que tenia clar que havia de ser alguna cosa de lletres.

I esportiu?

M’encanten els esports i com a esportista o tècnic no veia possibilitats de tenir opcions i vaig entendre que la millor manera de lligar esports i una professió relacionada amb lletres podia ser aquesta.

Com ha arribat a conductor del TN?

Fent molts tombs! Dedicant-me des del primer dia al periodisme esportiu. He anat cremant etapes en diferents mitjans i diferents àmbits; bàsicament premsa escrita i sobretot televisió. A partir d’aquí trobar la manera d’entrar a TV3 i un cop dins fent un seguit de recorreguts fins que va arribar el moment de presentar el TN.

Prefereix estar in situ al camp o bé explicar-ho després al TN?

Sens dubte la primera i amb molta diferència! De la mateixa manera que em costa molt quedar-me a casa, em costa quedar-me tot el dia a la redacció. Em torno boig en un camp de futbol, sentint l’ambient, tenint accés als protagonistes del partit… En canvi dins d’una redacció em trobo més limitat. M’agrada l’espai, m’agrada moure’m. En aquesta casa també he tingut temps per moure’m i abans d’arribar-hi sempre havia treballat més fora que la redacció. M’agrada molt més el perfil de periodista de carrer que no pas el de redacció.

Una professora de la Facultat Blanquerna Comunicació va dir un dia que “un periodista esportiu és un esportista fracassat” què li diria?

Pot tenir part de raó. Som grans apassionats de l’esport i segurament si li preguntes a un periodista esportiu si algun dia li hagués agradat experimentar el fet de ser un esportista professional estic segur que et diria que sí. A mi m’encanta anar a un partit de futbol, però m’encantaria sobretot tenir l’experiència de ser un jugador de futbol. M’apassiona el bàsquet i vaig al Palau a veure bàsquet o a la pista de la Penya; he jugat a bàsquet tota la meva vida, però mai no he tingut aquesta sensació o experiència d’estar jugant-te algun títol important, tenir la possibilitat de fer la cistella que et doni la victòria en un partit important… En el meu cas, mai no he tingut ni la mínima possibilitat de ser un esportista professional, però tant de bo, hagués tingut els gens per ser-ho. Tot i que tampoc em queixo com m’han anat les coses com a periodista esportiu.

Si haguessis tingut els gens… en quin esport li hauria agradat participar?

Esports col·lectius amb pilota. He jugat tant a futbol com a bàsquet i m’encanta l’esport com a equip, la idea de grup, de vestidor… i tant de bo hagués tingut l’opció d’avançar en una disciplina com el bàsquet, futbol, waterpolo, hockey. En esports individuals, per la meva manera de ser, no crec que hagués tingut opció de destacar.

 

De la mateixa manera que als periodistes polítics no se’ls demana el carnet per seguir a un partit o a un altre a nosaltres tampoc se’ns ha d’exigir que tinguem uns colors o uns altres”

 

En el periodisme esportiu creu que tenen més llibertat per declarar-se seguidors d’un equip concret? M’atreviria a dir, per exemple, que és del Barça…

Per què? (riu) Potser perquè fem un producte més pro barcelonista que pro madridista, pel tractament que li donem. Però crec que aquest és el gran problema del periodisme esportiu; que sigui necessari saber de quin equip ets per treballar d’una manera o d’una altra. Ja no només en les tertúlies sinó ens informatius s’està portant un periodisme de bufanda i sembla imprescindible que el presentador de Telemadrid sigui del Madrid, que el de TV3 sigui del Barça i que només puguis seguir informació de l’Espanyol si ets de l’Espanyol. De la mateixa manera que als periodistes polítics no se’ls demana el carnet per seguir a un partit o a un altre a nosaltres tampoc se’ns ha d’exigir que tinguem uns colors o uns altres. El meu repte és que no se sàpiga quins són els meus colors.

Però són més permissius en l’esport?

S’entén més per desgracia, per la tendència que està portant el periodisme. Sembla fins i tot que esta acceptat i no hauria d’estar-hi. Jo aposto per la neutralitat, en un informatiu o un programa d’esports qualsevol. Després tu treballes per una audiència o per una altra; l’altre dia ho parlava amb un company de RNE i m’explicava que quan parava del Barça per Ràdio 4 ho feia d’una manera i quan ho feia per RNE d’una altra. En el meu cas, jo quan dono una notícia del Barça per TV3 ho faig d’una manera però quan he treballat per altres mitjans d’audiència espanyola ho he fet d’una altra. Possiblement el marge o límits en el món de l’esport són més permissius, però hem d’anar en compte de no superar aquestes barreres, perquè no és ètic.

L’audiència doncs, determina?

Segons per quina audiència treballis, faràs un tractament o un altre. Com a TN nosaltres sabem que Catalunya és bàsicament culé, que el Madrid té una presència important i que l’Espanyol és el tercer equip segons interessos. Per tant has de tractar la informació basant-te una mica en aquests criteris.

És actiu a les xarxes socials?

Hi participo. A banda del meu perfil de Facebook que és personal tinc el meu compte de Twitter on miro d’interactuar amb la gent que em pot dir alguna cosa… Jo m’aprofito més de Twitter que Twitter de mi. Sóc més actiu a l’hora de seguir als altres que no pas perquè em segueixin a mi. La meva participació és molt puntual, ho faig servir més com a font d’informació. El Twitter és professional i el Facebook personal. Em costa d’entendre que algú m’adreci a Twitter amb un comentari personal i també em costa d’entendre que la gent sense conèixer-me vulgui entrar al meu perfil de Facebook. A Twitter segueixo gent que m’interessa, no a gent que conec, aquests ja els tinc al Facebook.

TV3 imposa codis?

No hi ha indicacions, però tots entenc que sabem on treballem; què podem dir i què no. Jo a Twitter no sóc l’Alex Castells que penja fotos sobre les meves vacances col·legues i borratxeres, allà sóc el conductor de TN de Cap de setmana i que allò pot tenir les seves conseqüències; m’he d’estalviar de fer comentaris cap al Barça, Madrid, Espanyol, societat en general, Govern… etc. A Twitter sóc el periodista de TV3 i al Facebook sóc l’Àlex.

Ha tingut mai algun problema a la xarxa?

Sóc bastant políticament correcte, no perquè m’ho hagin dit, sinó perquè ja ho tinc assumit. M’estalvio de fer segons quins comentaris. Sí que alguna vegada m’han recriminat alguna cosa, però tret d’algun insult molt, molt, molt puntual, no m’he trobat cap problema.

5,235FansM'agrada
907SeguidorsSeguir
15,425SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca