Dilluns 09 Desembre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    La necessitat d’actualitzar el debat “esquerra-dreta” al segle XXI

    Una de les Lleis bàsiques de la teoria de la percepció de la Gestalt és la Llei de Tancament. Per ella, la nostra ment tendeix a completar informació d’un element o figura inacabada, sempre i quan una gran quantitat d’informació d’aquesta s’indiqui.

    En altre paraules: la nostra ment no suporta allò incomplet, i per aquest motiu percebem les figures parcials com a acabades, senceres. El Tancament és una de les eines per la qual la nostra psique intenta donar sentit a allò que ens envolta, ja que l’ésser humà té la necessitat de percebre patrons o entitats ben definits per a sobreviure.

    Aquest horror vacui que la Gestalt aplica a la percepció de les figures funciona de forma equivalent pel que fa als conceptes que la nostra ment integra al llarg de la seva vida. Intuïtivament, defugim l’ambigüitat, la inconcreció, i tendim a cercar un sentit a tot plegat via models mentals preconcebuts. Procurem no deixar res a l’aire. Si imaginem la nostra vida com un dibuix a acolorir, per la Llei de Tancament omplim tots i cadascun dels racons, encara que sigui amb un color poc treballat o poc adequat per a aquella finalitat. Necessitem, sigui com sigui, que el dibuix final sigui complet. La fi justifica els mitjans, en aquest cas.

    Aquesta llei o recurs mental facilita l’existència quan es tracta d’interpretar el nostre entorn, però té el desavantatge que distorsiona la realitat, o almenys la fa menys perfecta i menys acurada. I això pot esdevenir un problema greu si d’aquesta interpretació de la realitat se’n deriva una ideologia política.

    El debat “esquerra-dreta” ha estat víctima, al meu entendre, d’una imposició sistemàtica i indiscriminada de la Llei de Tancament, a partir de la qual la societat busca tapar qualsevol forat conceptual que no li permeti arribar a una conclusió simple i generalista, aplicable en tots els casos i de la qual no se’n desprenguin matisos discutibles ni ambigüitats incòmodes.

    Què significa ser d’esquerres o de dretes? Per la Llei de Tancament, l’esquerra es caracteritza per la voluntat de generalitzar la intervenció estatal en tots els àmbits de la vida pública – i, en els casos més extrems, privada -, mentre que la dreta prefereix atorgar el timó del desenvolupament econòmic i el subseqüent benestar social al sector privat. Aquesta definició pot ser molt còmoda, molt blanc i negre, però ha quedat completament obsoleta en l’actualitat, i com més ens hi aferrem més trigarem a comprendre el món que ens envolta.

    Als Estats Units, el Partit Demòcrata es contraposa al Partit Republicà perquè defensa en major mesura la regulació estatal en certs àmbits tant crucials com la sanitat, entre d’altres aspectes ideològics. En canvi a ningú se li acudiria titllar a Barack Obama de líder d’esquerres. Els nord-americans prefereixen emprar el debat liberalisme versus conservadorisme per contraposar la ideologia política del Partit Demòcrata i el Republicà, respectivament. Però en canvi, a Europa, ser liberal no té les mateixes connotacions que als EUA.

    El liberal a Europa és aquell partidari del lliure mercat, seguint la terminologia clàssica que s’identifica amb Adam Smith (1723 – 1790) i David Ricardo (1772-1823), els màxims representants de l’escola clàssica del liberalisme econòmic. Per tant, un liberal a Europa ha de ser necessàriament de dretes, segons la Llei de Tancament. Tanmateix, eren Smith i Ricardo completament reticents a la intervenció estatal?

    El mateix Smith, a la seva magna obra “La riquesa i la pobresa de les Nacions”, classifica les  obligacions del Sobirà de la República en tres: manteniment d’un exèrcit (al segle XVIII la pau al món quedava molt més lluny que ara, i institucions com la ONU i la Unió Europea no eren ni una entelèquia), el manteniment d’un sistema judicial basat en el valors del liberalisme polític, i el manteniment d’un sistema d’infraestructures estatal:

    “Que el sostenir aquelles obres públiques que faciliten el comerç d’un país com són els camins reials, els ponts, els canals navegables, els ports, etc., han de necessitar diferents graus de cost i despeses segons els diferents períodes de la societat, és tant evident que no necessita demostració”. (A. Smith, “La riquesa i la pobresa de les nacions”, 1776).

    En cap fragment de l’obra d’Smith es desprèn la idea que la sort de la societat s’entregarà per complet al sector privat. Tampoc hi ha cap paràgraf on l’economista escocès es posicioni a favor de monopolis privats, cartels, oligopolis, concentració de la riquesa en poques mans, hipertrofia del sistema financer, corrupció, tràfic d’influències, evasió d’impostos i altres distorsions que, malauradament, defineixen la vida econòmica actual. Alguns afirmaran que, malgrat que Smith no ho proposi clarament, de la seva teoria s’han derivat totes les maldats que flagel·len la nostra societat occidental. Res més lluny d’això.

    La principal característica del liberalisme econòmic és la descentralització (que no la desregulació). La descentralització de les decisions econòmiques a mans dels individus conduirà a la societat, en el seu conjunt, a un major benestar general, ja que cada individu busca el seu propi benefici. No obstant això, tal finalitat només es pot assolir si no es produeixen distorsions al mercat, derivades de la concentració de riquesa en unes poques mans, ja siguin privades o públiques. Smith és, de fet, partidari d’un model de redistribució de riquesa radical, ja que només permet una concentració de recursos en mans de l’estat per a què aquest els destini a les tres funcions primordials esmentades, en benefici general. La resta de la riquesa, si no hi ha distorsions, repercuteix per igual a tots els individus depenent exclusivament del seu esforç, mai de la seva posició social ni dels seus avantatges patrimonials al néixer. Plantejar aquesta concepció del món en ple segle XVIII, enmig d’una societat profundament classista i dividia, governada per monarquies absolutes, més que una declaració d’intencions es pot considerar quasi una utopia.

    Ni el capitalisme ni el comunisme han aconseguit aplicar amb èxit el liberalisme clàssic, ja que ambdós sistemes de producció es basen en la concentració del capital i dels mitjans de producció. L’única variant és que el capitalisme les concentra en mans privades i el comunisme en mans públiques; tanmateix, cap d’aquests resultats pot ser eficient, i l’evolució de l’economia mundial al llarg de les darreres dècades així ho ha demostrat. La teoria de les elits extractives de l’economista Kamer Daron Acemoglu explica molt més sobre les desigualtats socials actuals que dos-cents anys de crítiques al liberalisme econòmic.

    No pretenc  subscriure al cent per cent la teoria d’Smith, ja que certs aspectes em semblen força discutibles (com la justificació de les colònies), però el que si vull intentar és posar-la en context, desmentint certs tòpic perillosos, com el que relaciona indistintament dreta – capitalisme –liberalisme per contraposició a esquerra – comunisme – socialisme. Aquestes relacions no només poden portar a equívocs, sinó que distorsionen en gran mesura la vida política. Tal i com he exposat abans, el capitalisme i el comunisme són sistemes de producció, no ideologies.

    Una altra qüestió important és la de la justícia social, concepte que en aquests moments està completament monopolitzat per allò que en diríem esquerra. Per aquesta suposició, un liberal no pot concebre un concepte de justícia social tan èticament irrefutable com un socialdemòcrata; fet bastant curiós tenint en compte que és el liberalisme polític qui impulsà, durant la Il·lustració, pilars tan fonamentals com els Drets de l’Home, i que la llavor del dret internacional fou plantada per Jeremy Bentham (1748-1832) a finals del segle XVIII.  Uns drets que, tot sigui dit, han estat brutalment violats per governs que a priori serien titllats d’esquerres, des d’Stalin als khmer rojos.

    És evident, doncs, que al debat social li urgeix un profund rentat de cara. Cal abandonar els tòpics i la demagògia que l’han caracteritzat fins al moment i afrontar sense por una discussió que inclou matisos, excepcions, vaguetats i contradiccions, però que s’acosta més a la veritat que la banal diferenciació bipartida a la qual estem sotmesos. En altres paraules: cal superar la Llei del Tancament de la Gestalt i exposar sense complexos la nostra ment a una major riquesa de conceptes i contraposicions, com l’eix individu – col·lectiu, descentralització – centralització, competència perfecta – fallades del mercat, entre d’altres.

    6,117FansM'agrada
    1,044SeguidorsSeguir
    15,583SeguidorsSeguir

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca