Cada generació té els seus propis referents. Aquests contribueixen a que els seus membres se socialitzin i es reconeguin com a iguals. Els fa percebre que tenen coses en comú, diferents de les de generacions anteriors. Però aquests referents no sempre han canviat tant ràpidament, i durant segles van romandre pràcticament inalterables. Els referents que pot ser que canviessin de forma una mica més àgil són els de la burgesia i l’aristocràcia, però els del poble menut eren sempre els mateixos: ramaderia, agricultura, meteorologia, elements de folklore, vida quotidiana i cultura popular.
L’aparició dels mitjans de comunicació de masses tradicionals suposà un gran canvi i ha contribuït abastament a la difusió dels referents comuns de les generacions de la segona meitat del segle XX, en especial la televisió. Al mateix temps però, el creixent individualisme fa que cada cop hi hagi més continguts a la carta, i cada cop són més els adolescents que afirmen no veure la televisió o com a mínim no fer-ho de forma convencional.
Aquesta situació pot contribuir que en el futur els referents comuns es dilueixin degut a la creixent oferta d’estímuls de tot tipus, cada cop més dirigits a satisfer els gustos individuals de les persones. Així doncs, mentre els que tenim una certa edat recordem sense problemes anuncis com el “del primo de zumosol” i estem convençuts que tots els membres de la societat que tenen la nostra franja d’edat el coneixeran, els adolescents es poden trobar amb uns referents publicitaris que per ser tan especialitzats en cadascun d’ells, no puguin servir com a referents comuns. Un exemple clar del què acabem de comentar és la publicitat especialitzada que trobem al costat del nostre mur de Facebook. Com pot ser objecte de comentari si a cadascú li apareixen anuncis diferents?
Tot plegat podria semblar irrellevant si no fos perquè com ja hem apuntat, els referents comuns fan una tasca de socialització important. A la dècada dels 90 era freqüent escoltar converses de carrer comentant el reportatge de 30 minuts o d’Informe Semanal del cap de setmana. Aquest fet era possible perquè les persones integrants de la conversa havien vist el reportatge en qüestió, o com a mínim coneixia l’estil i el format del programa. L’ampliació de la graella de canals amb les televisions privades ja va suposar que aquests referents augmentessin, i cadascú es va fer la seva graella televisiva a la carta, que podia o no coincidir amb la dels amics o coneguts. Amb internet aquesta diversificació temàtica i referencial ha crescut de manera exponencial.
No podem saber com es suplirà aquesta manca que es preveu creixent de referents comuns. Possiblement pel què fa a música, seguiran existint llocs semblants a discoteques que faran d’aglutinador de les tendències musicals, i en altres camps, una de les resolucions que es podrien dur a terme potser aniran en la línia dels “hastags” de Twitter.
El que sembla clar és que les generacions que venen seguiran necessitant aquests referents comuns que contribueixen a que l’individu senti que forma part d’un col·lectiu, pas essencial de l’adolescència i de la integració plena de les persones a la societat. El repte es majúscul, i en el fons del què tracta és de conciliar individu amb col·lectivitat. Un més dels molts reptes que ens trobem en aquesta societat postmoderna/líquida en què vivim, i en la qual l’única norma és que no hi ha normes i tot sembla qüestionable i efímer, tant per bé com per mal.
És possible que per arribar a una situació límit, abans haguéssim d’acabar amb realitats com la del futbol, temàtica que fins ara ha estat font inesgotable d’opinions i converses. Tanmateix, si arribem fins al punt en què cadascú té una bombolla tan aïllada, que és impossible compartir referents comuns amb la resta d’individus de la societat, fins i tot en aquest punt tant crític, sempre ens quedarà comentar el temps per sortir del pas.