Barcelona je t’aime. La Concha

Fumando espero al hombre a quien yo quiero, tras los cristales de alegres ventanales…

Quan m’endinso al laberint dels estrets carrerons del Raval sento aquesta melodia des de la llunyania que em convida a seguir caminant. Gairebé sortint del laberint de carrerons d’olor a suavitzant de roba estesa, la brisa del mar i tabac afruitat comença a fer-se protagonista al carrer de la Guàrdia.

Aquí hi viu immortalitzada la gran artista del cinema Español: Sara Montiel. Com coneix la meva debilitat pel cinema sap com conduir-me  als seus paranys més obscurs. A la porta m’espera fumant sempre que hi vaig sota un seductor cartell roig que duu escrit el nom de “La Concha”. Molt semblant a “LaGarsi” per això ens avenim tant bé. És preferible no buscar el significat “Concha” en països d’Amèrica del Sud.

Quan t’endinses dins de “La Concha” has d’ajupir-te per no tocar amb les espesses cortines teatrals que precedeixen l’entrada. Un sensual olor de tabac de sabors (maduixa, plàtan, poma…) s’endinsa per cada racó del local creant un clima veritablement màgic. Una sensació similar a la reminiscència de l’antiga infància amb pel·lícules com “Aladín” i la seva romàntica catifa màgica. A les parets hi és ella, la Sra. Maria Antonia, amb la seva bellesa i elegància pròpies d’una gran estrella de cinema més coneguda pel seu nom artístic: Sara Montiel. Hi és en diferents mides, marcs i cromatismes. Hi és en cada passa i en cada record. Hi és immortalitzada en una gran pantalla on projecten fragments de les seves pel·lícules. Surt de la pantalla amb un vestit atzur voltat de lluentines i amb un aire ferotge, segur i lleu em convida a seguir-la cap a un dels sofàs de vellut vermell on aprofita per estendre’s com una sirena mentre jo em quedo en un petit tamboret.

Admiro el seu caràcter emprenedor que només amb vint anys va marxar a Amèrica per fer-se un bon lloc dins del món de l’espectacle. Com fa poc de la seva mort no cal que li ofereixi gaire detall sobre les incongruències socials, econòmiques i psicològiques del món contemporani. Tot i així no m’hi estic d’al·legar-la per la seva empenta de fugir en temps difícils, ja que pot servir de referent per a molts joves que han de marxar a altres països a causa del gran monstre econòmic.

La llum es tènue i fosca i sota una expressionista llum aïllada afirma amb el cap, em somriu, s’encén una allargada cigarreta i comença a cantar.

Siempre que te pregunto que, cuándo, cómo y dónde, tú siempre me respondes: Quizás, quizás, quizás”.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca