La democràcia espanyola està segrestada, i els jutges franquistes en són els segrestadors

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El 1987 hi va haver un cas que recordo, em va impressionar. El 6 de febrer un jove extremany de 21 anys –l’edat que jo tenia aleshores, es va penjar. Es deia Diego Sánchez Molina. El seu suïcidi, al corral de casa seva, al poble d’Azuaga, va esdevenir  la culminació d’un malson que començà just un any abans, el 2 de febrer de 1986, quan en un bar, s’estava petonejant amb la seva xicota. En el mateix indret, un jutge acabat d’arribar al poble, Antonio Navarro, va retreure la conducta del jove “Esto no se puede hacer en público”, cosa que el noi va respondre “Yo, con mi novia, puedo hacer lo que me salga de los huevos”. Aquí va començar un calvari que acabaria en forma de tragèdia. El jutge va fer detenir el jove, que va passar la nit al calabós. L’endemà és portat al jutjat on s’ordena la seva detenció sense fiança per “escàndol públic” i enviat a la presó de Badajoz, a 164 km de casa seva. Passarà allà vuit dies on serà víctima de violència per part dels presos, intents de violació i maltractes. Un cop retornat, se li embargarà el cotxe -única cosa que tenia-. Pel novembre, en el judici se’l condemna a cinc mesos de presó. Mentrestant, se li tanquen totes les portes. No troba feina. La seva vida s’estimba. El suïcidi és la conclusió final d’aquesta tragèdia que va començar amb dos joves petonejant-se en un bar. Els lectors que vulguin examinar els fets amb detall poden consultar-los en aquest article de El Salto Diario.

Més enllà de la indignació del poble, que va incloure una gran manifestació davant la casa del jutge i una vaga general a Azuaga, fins i tot una querella per prevaricació contra el jutge, res no li va passar a Antonio Navarro, que va continuar exercint com a jutge durant dècades en una trajectòria professional caracteritzada per polèmiques i incidents. El cas podria semblar anecdòtic, tanmateix, aquesta és la història d’una judicatura hispànica que ha exercit com la guardiana de les essències del franquisme, la variant més longeva del franquisme, i un poder absolutament independent de la democràcia, dels drets humans i del mínim sentit de la decència. Una judicatura incapaç de sotmetre als seus components als mínims criteris d’ètica i respecte a la llei no deixa de representar altra cosa que esdevenir el braç jurídic del Valle de los Caídos.

Quan servidor de vostès va cursar l’assignatura de teoria del dret, en els meus incomplets estudis de ciències jurídiques, més o menys em va quedar clara que existien, sobretot, dues grans escoles filosòfiques: la “iusnaturalista”, consistent a defensar que existia una mena de dret naturals fonamentada en principis objectius i immutables; i el positivisme, la que defensava que negava l’existència d’unes lleis naturals, i que, per contra, només existien les lleis creades pels homes mitjançant els mecanismes legislatius de què es dotava un estat, i que calia seguir cegament. En el primer cas, els jutges podien exercir certa capacitat interpretativa quan existien contradiccions entre la llei i els principis naturals. En el segon, els jutges es dedicaven únicament a aplicar la llei, fos quina fos. Aquesta segona escola va ser la teoritzada per Karl Schmidtt, el pare dels juristes alemanys i que va resultar extremadament útil pel nazisme. I aquesta és la majoritària entre els famosos jutges del procés -i en general, pels magistrats espanyols-. Calia condemnar perquè així ho deia la llei (amb interpretacions molt sui generis, i no implicava cap conflicte moral empresonar a persones per les seves opinions.

Tanmateix, amb la Llei d’Amnistia se’ls veu a tots el llautó. Un llautó de rojigualda i voltor bicèfal. Se’ls veu “el franquisme que no marxa”, en afortunada expressió de Lluc Salellas, probablement l’alcalde (de la meva ciutat) amb un dels millors pòsits intel·lectuals de Catalunya, digne successor d’en Quim Nadal. El seu germà Benet, probablement un dels advocats més brillants del país, va ser un dels defensors més actius dels represaliats de l’1 d’Octubre, i testimoni clar de com el poder judicial espanyol no ha variat gaire dels jutges espanyols o alemanys de la primera meitat de la dècada de 1940. A l’hora de reprimir, són followers entusiastes de Karl Schmidtt (que, cal recordar, és el pare del concepte “estat d’excepció”). A l’hora d’aplicar la llei positiva, amaguen la foto del jurista alemany i fan tot el contrari.

Com alguns podran imaginar, mentre estudiava teoria del dret, el “iusnaturalisme” em semblava una visió més lògica i acceptable com a eina de convivència ciutadana. Al meu entendre, la decència, el sentit comú i la resolució pacífica/política dels conflictes em sembla un principi superior al de la idea de fer servir els jutjats com a eines de repressió estatal i persecució política. Els esdeveniments d’aquests darrers mesos han posat, un cop més, en evidència, la gran farsa de la democràcia espanyola, deixant veure la lleu i deteriorada capa de vernís institucional del que representa la continuació del franquisme per altres mitjans que representa el Règim del 78. La democràcia espanyola (o el que queda d’això) està segrestada pels beneficiaris del franquisme. I ara mateix, els magistrats ultres són els seus defensors.

Altres coses interessants que vaig aprendre durant els meus estudis incomplets de dret. Fins i tot entre els anarcosindicalistes –i parlo d’un dels seus grans teòrics com el mestre i escriptor Christiaan Corneliseen–, tota societat, fins i tot les anarquistes, cal que es regeixin per normes jurídiques que inclou un sistema de justícia ordenat i organitzat. L’alternativa, és el caos o la llei del més fort (ambdues premisses solen ser sinònimes). Per tant, l’actitud dels jutges i fiscals del procés estan propiciant això: un caos que incita el conjunt de la societat a desobeir la llei, a desautoritzar-la, al campi-qui-pugui amb la intenció de perpetuar l’Estat d’excepció que continua essent Espanya, especialment contra els Diego Sánchez Molina d’extracció proletària, i contra els catalans, un país ocupat i oprimit. La qual cosa legitima la desobediència en contra d’una Espanya que representa la variant més longeva i persistent del feixisme.