El preu de parlar-nos seriosament

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El discurs de Milei al Fòrum Econòmic de Davos té 427.000 visualitzacions a YouTube. El discurs d’Ursula von der Leyen, 38.000 i el de Pedro Sánchez, 11.000. El del president del Govern espanyol no va ser, ni s’ha convertit, en el mur de contenció progressista davant la suposada visió apocalíptica del president argentí, tal com alguns mitjans espanyols ens volen fer creure. El seu nombre de reproduccions assenyala la poca repercussió que ha tingut i que ha quedat molt lluny de poder-se encarar amb el discurs de Milei.

El president d’Argentina, per la seva banda, ha parlat molt seriosament a Davos. És trist que li fessin agafar motoserres per poder parlar així. Li ha calgut disfressar-se de general AnCap en un festival d’otakus, dir que entre la màfia i l’Estat prefereix la màfia i insultar el papa de Roma, per poder dir, i que la gent ho escolti, que Occident està en perill, acompanyat d’un discurs ben traçat que queda lluny de l’oratòria infantilitzada dels nostres polítics, a la qual estem acostumats.

Les seves extravagàncies formen part de la lluita contínua i aferrissada que ha mantingut contra els mitjans de comunicació i l’establishment, no només del seu país esclau els darrers anys del Kirchnerisme, sinó del món occidental en general. Una competició per veure qui fa més soroll, per fer-se escoltar un i per silenciar-lo els altres. L’han atacat els d’esquerres i els de dretes, tots aquells que tenen un bocí de poder que mana de l’agenda de la igualtat, l’ecologisme i la justícia social que Milei menysprea. La majoria dels líders europeus són esclaus d’aquesta agenda i els mitjans se l’han empassat amb convicció. La lluita per fer-se un lloc, no tant en el panorama d’aquests mitjans, com a les nostres pantalles, ha portat Milei a les motoserres. Molts l’han titllat de farsant i populista i a mesura que políticament creixia, d’extrema dreta. Però no cap més gent a l’extrema dreta, i per això, molts hem estat a l’expectativa, perquè gairebé no en sabíem res d’ell. El seu missatge viatjava entre crits i titulars. I més que cap certesa, d’entrada, era tot ell un dubte. No tant a favor seu, com contra els mitjans de comunicació que s’han erigit, en molts casos, capitans de la desinformació.

Les nostres fonts estaven i continuaran estant contaminades pel que fa a Milei. A Davos li hem sentit la veu més de dos minuts al president argentí, sense intermediaris ni motoserres. Ha guanyat una batalla en la seva lluita contra els mitjans, perquè no han pogut evitar que molta gent entres a YouTube a escoltar el seu discurs. I tots s’han posat nerviosos, mitjans i polítics. En aquest sentit, fa gràcia veure els de Podem i Sumar, aliats de tots els comunistes de Llatinoamèrica, culpar Milei, que fa dos mesos que està al govern, de la pobresa d’Argentina. És trist veure com els pretesos antisistema s’alineen amb el poder que tant odiaven, per atacar el president argentí. És un senyal que rere el batalló de polítics i periodistes socialistes, comunistes, conservadors i de tota índole, hi ha el temor de perdre quota de poder. “Si Milei triomfa –deuen pensar–, nosaltres trontollarem.”

Els poders polítics i els mitjans de comunicació ens neguen el criteri. La seva ignorància i les ganes de ser els més bons es confonen. Els mesos que hem trigat a escoltar Milei ens fan desconfiar dels mitjans i preguntar-nos què en sabem nosaltres de les idees de Trump o de Meloni. Què sabem sobre les idees dels polítics que no passen pel sedàs del signe del temps que l’esquerra ha imposat, en totes les esferes (òrgans, institucions, mitjans i partits).

Milei n’és l’exemple: perquè els mitjans et facin cas, si no dius el que volen, has de fer moltes vegades més soroll que tots ells. Primer soroll i després discursos. Però fer-te cas, no vol dir que intentin comprendre’t. La seva politització és total i sectària. El dubte és el nostre aliat, la nostra venjança. Les visualitzacions de Milei no són d’un grup de fanàtics, malgrat que ho diran. És el clic de quan deixem de creure’ns els missatges oficials i ens alineem amb el dubte, la llibertat i el respecte cap a nosaltres mateixos.

- Publicitat -