Quatre dones i un funeral

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Obro El mar terra endins sense saber gaire de què va. No em fa falta. Confio a cegues en Nariné Abgarian. I del cel van caure tres pomes em va meravellar tant que qualsevol altre llibre que sigui d’ella el llegiré. No passa sempre, això. Hi ha autors que agraden, d’altres que no, però arribar amb aquesta intensitat, ser tan especial, captivar i eriçar la pell així, pocs. No és el què, sinó el com. I justament per això es fa difícil parlar d’aquests llibres. És una mica com l’amor, que no saps gaire per què, però t’enamores d’algú i quan et preguntes què t’agrada d’aquella persona, què et fa tan feliç, sovint costa trobar les paraules per descriure-ho, tens la sensació que res farà justícia a aquest sentiment. Amb Abgarian em passa això, com també em passa amb Kent Haruf, el meu autor predilecte.

Hi ha una cosa que m’agradaria deixar clara abans de començar a llegir El mar terra endins: no hi busqueu ni un trosset de les pomes. Si ho feu, serà un error, perquè són històries del tot diferents. Ara hi trobarem magranes. No recordo l’última vegada que vaig menjar una magrana i ara em costa posar-li gust. És dolça? Amarga? Insípida? Més aviat àcida? Potser ho és tot una mica, com aquesta novel·la, que està feta de petites llavors brillants, cada una única.

Coneixerem quatre dones, la Sofia, la Sussanna, la Sílvia Viudeta i l’Elisa. I un home que les uneix, en Simon, que, malgrat estar casat amb la Melània, al llarg de la seva vida va fer córrer unes quantes dones més. Cada una d’elles, quan en Simon mor, el vol recordar com la persona que li va canviar la vida, algú que li va fer descobrir l’amor i dels seus dies en va fer joia (“La felicitat és aquí, aquí a tocar, i no n’hi ha cap altra”). La trajectòria vital de cada protagonista estarà marcada per algun fet tràgic, dur o violent que defineix la seva manera de ser i actuar: una infantesa difícil, un maltractament, la maternitat, la solitud, el poder del patriarcat, desavinences familiars, infidelitats… Conèixer en Simon suposarà un abans i un després a les seves vides, un gir de 360 graus que els farà canviar la forma d’entendre i percebre el món, una mena de catarsi i redempció, una llum. La relació d’en Simon amb cada una de les seves amants és intensa. No sempre serà un camí de roses, però, el que és vertaderament important va més enllà del romanticisme i l’idil·li. Abraçarem a cada pàgina la Sofia, la Sussanna, la Sílvia i l’Elisa, i ho farem perquè ens hi sentirem a prop. Són unes supervivents. De fet, cada una de les històries podria funcionar de manera independent si no fos perquè hi anirem trobant elements comuns. En moments puntuals les trames es topen i acaben conformant un trencaclosques ple de detalls i simbolismes de molta intensitat i, especialment, pren molta força un personatge secundari: la Vardanuix dita la Guenya, l’aneguet lleig de la novel·la i, a la vegada, el talismà, una mena de diamant en brut que creix i creix de manera pausada, sense fer gaire remor, però sempre present.

Nariné Abgarian té la capacitat no només de crear personatges complets i plens de vida, també retrata un ambient del tot quotidià que inevitablement se’t fica a dins. Això ja ho vaig experimentar a I del cel van caure tres pomes, en què Maran, el poble on succeïa l’acció, era un personatge més de la novel·la. En aquest cas, Berd no l’he concebut igual, però tampoc ha fet falta perquè amb la força de les històries i les dones que les protagonitzen en tenim prou per connectar-hi. Abgarian deixa anar engrunes de la cultura i tradicions d’Armènia amb subtilesa i ho integra a la perfecció a les trames, sense que quedi forçat. Simplement, de cop, et trobes embolcallat de les tradicions i la cultura popular armènies i t’ho fas teu. D’altra banda, a diferència de les pomes, a les magranes tampoc hi trobarem d’una manera tan accentuada el toc místic i de llegenda. És per això que al principi comentava que aquest llibre s’ha de llegir sense tenir en compte l’anterior, perquè això podria jugar una mala passada. I tot i així, aquí també hi ha folklore i resiliència. Hi ha esperança. Hi ha vida. Hi ha tot el que cal per fer de la magrana una fruita única incomparable, diferent i exòtica.

M’encantaria desvetllar-vos una de les frases més boniques i reveladores d’El mar terra endins, estic temptada de fer-ho, però em contindré, perquè és a l’última pàgina i això esguerraria tota la màgia de la resta. És una frase que dona sentit al títol i al recorregut vital d’en Simon i les seves amants. I, en definitiva, que dona sentit a la vida —el principi— i a la mort —el final—, perquè sí, en aquesta història hi ha molta vida, a vegades bonica, a vegades feixuga, però el punt de partida és la retrospectiva que prenen un conjunt de dones després de la mort de l’home que, malgrat algunes actituds qüestionables i reprotxables, va estimar, va ser estimat i va saber ser feliç i fer feliç.

- Publicitat -