Esport, sexe i poder

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

“Tot té a veure amb el sexe, tret del sexe, que té a veure amb el poder”. La frase la podria haver escrit Shakespeare. Ens hi haurem de conformar amb els guionistes de House of Cards, una reflexió que retrata la corrupció, degradació i degeneració que marquen les desigualtats, i com la concentració de capacitat de decisió sobre qualsevol persona, sense control, acaba generalment en abús. “L’esport és un dels refugis tradicionals dels elements més rancis i reaccionaris”. Aquesta és una frase que vaig caçar al vol en una classe inoblidable del professor Borja de Riquer en les classes d’història a l’Autònoma, ja fa trenta anys, quan descrivia com els nostàlgics de l’absolutisme, l’aristocràcia caduca i  es refugiaven a l’olimpisme del baró de Coubertain, durant el segle XIX francès. Aquestes frases combinades és el que ens trobem en la crisi generada aquests dies al voltant de la Reial Federació Espanyola de Futbol (i de las JONS): una barreja de corrupció, abús de poder, sexe, masclisme del més ranci, i una terrible sensació d’impunitat.

No és exclusiu d’Espanya. Sempre recordaré el cas de la Nadia Comaneci, aquella fabulosa gimnasta romanesa abusada de manera sistemàtica pel fill dels dictadors comunistes Ceocescu. Al darrere d’això, infinitud de casos: persones amb talent, explotades per persones amb poder i sense escrúpols. Misèria absoluta rere la glòria esportiva.

Podem indignar-nos tot el que volem amb el president de la RFEF (y de las JONS) Luis Rubiales, amb la seva “No dimissió” del passat divendres. Tanmateix, proposo al lector, explorar un camí completament diferent. No veig en aquest home de llarga i fosca trajectòria, un impuls o rampell, com tampoc la seva conducta em sembla improvisada. No té a veure amb el sexe (malgrat que ho sembli), sinó amb el poder. I els aplaudiments entusiastes dels seus serfs, així en deixen constància. Penso que Rubiales, amb el seu discurs planteja una batalla. Una batalla contra el feminisme, per descomptat, encara que també una batalla política contra una concepció democràtica i igualitària, no només en la relació entre sexes, sinó entre persones. Una cosmovisió feudal que sustenta el conservadorisme (de les JONS) que impregna la ideologia de Vox i els seus satèl·lits. I planteja una batalla perquè està convençut que la pot guanyar. És més, jo també penso que, malauradament, la pot guanyar. I ho pot fer, perquè, com estem veient aquests dies, ni el feminisme, ni la democràcia, ni les persones normals, no estan emprant l’estratègia adequada. Amb la indignació moral, amb tenir la raó de la teva banda, com ha pogut comprovar l’independentisme, no n’hi ha prou. És més, ni tan sols si finalment és processat i destituït (i no en dubteu que aprofitarà per fer-se la víctima) n’hi ha prou. L’única manera d’acabar amb aquest feudalisme consisteix no tant a destruir la persona, com el sistema que el sustenta.

Ja m’he queixat manta vegades que en els darrers anys una part de l’esquerra prefereix dissipar les seves energies en batalles culturals de dubtosa utilitat. Aquesta vegada, la situació és diferent. L’Espanya negra, dins la qual hi ha una representació de la fortor esportiva, també hi juga. Ja s’ha vist en el relat que mira de difondre i explotar Vox, amb el seu negacionisme de la violència contra les dones. I, malauradament, si tenim en compte els diversos estudis d’opinions polítiques sobre els més joves, o les lletres de reguetón i expressions de cultura popular, sembla que estan guanyant. Les protestes desencaixades d’Irene Montero o els articles de Tània Verge són tan útils com les crides benitencionades a alliberar les nenes segrestades per Boko Haram per part d’Estat islàmic: zero. De la mateixa manera que a Hitler només va ser possible derrotar-lo amb tones de bombes damunt el búnquer de la cancelleria, als milers de Rubiales que actuen amb impunitat, només se’ls pot derrotar destruint fins als fonaments de les seves bases de poder. I en el cas concret que ens ateny, això es diu la Real Federació Espanyola de Futbol (y de las JONS). L’assetjament contra les dones a l’esport no és pas una causa d’indignació, sinó una conseqüència d’un poder gairebé absolut. No cal fixar-se només en la manifestació horrorosa de l’abús, sinó en el sistema que el propicia. No es tracta de lluitar contra un “patriarcat” retòric, sinó contra una estructura de poder que és el fa servir el sexe com a eina d’autoafirmació.

Aquest organisme, controlat a partir de la compra de voluntat a còpia de milions (moltíssims) -i de castigar la dissidència-, és una base de poder formidable que, com a part de les estructures d’estat espanyol a un nivell similar al de la judicatura, l’alta administració, el poder financer, mediàtic o policial, manté una capacitat d’impunitat total. Mireu, sinó, la corrupció que podem imaginar que hi ha al darrere d’operacions com el Mundial de Qatar, els petrodòlars de les competicions, els drets televisius, o la capacitat d’ofegar financerament el Barça o altres clubs considerats sospitosos. El silenci (o els comunicats buits de contingut) de clubs, jugadors o altres federacions, també partícips d’aquesta peculiar gestió, en són un clar testimoni. La FIFA, com també hem pogut comprovar en els darrers anys, tampoc són precisament germanetes de la caritat. Les formes i continguts de càrtel, el control ferri sobre individus i entitats mostren la magnitud de la tragèdia.

De què pot servir que sacrifiquin Rubiales, al cap i a la fi, un peó prescindible d’aquest entramat? Tebas, un tipus que no dissimula la mateixa passió per Vox que mostra la família borbònica, constitueix un exemple dels límits d’aquesta estratègia de “m’emprenyo i deixo de respirar” que està practicant el moviment feminista. L’actitud de les jugadores de la selecció espanyola de no jugar fins que no serveixin el cap calb de l’actual president en una safata podria estar bé… si no fos pel precedent de la manca de fermesa que ha portat a les jugadores a participar i guanyar el mundial femení sota una bandera franquista i indigna.

No, amigues meves. Amb gestos simbòlics, no n’hi ha prou. Cal destruir la Federació i constituir-ne una altra, sota paràmetres de transparència, deslligada de la família reial i l’aristocràcia rància, amb una estructura professional i sense muntanyes de diners representen la benzina del poder i la submissió. Cal que els clubs de futbol fotin el camp i es constitueixin com a una lliga completament diferent i segregada. I, pel que fa als clubs catalans i bascos, evidentment, cal una federació independent, completament deslligada de la caspa hispànica. Només aquesta és la possibilitat de guanyar la batalla que planteja Rubiales i els seus nombrosos mariatxis.

Hi ha, per descomptat, la necessària censura social amb què cal obsequiar a aquests impresentables per acció i per omissió. Aquestes imatges que han mostrat arreu del món aquesta actitud feudal implica que hi ha persones i idees que no poden quedar sense resposta. Un desafiament testosterònic per part dels Rubiales de torn (gentota que la majoria dels homes deplorem per ridícula, tòxica i perillosa), ha de ser contestada amb contundència, sense mitges tintes. Si plantegen batalles, cal fer servir tàctiques de guerra.