Una colla de llepons

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Dimecres, 5 de juliol és previst l’acte anual de la Fundació Princesa de Girona. Ja porten alguns anys que els sabotatges institucionals i les mobilitzacions han obligat els organitzadors a moure’s a un lloc més discret i que faciliti la tasca policial, Caldes de Malavella.

Obrim parèntesi. Curiositats històrico-metafòriques: Primera;  el balneari de Caldes, al peu de l’estació, va ser el lloc on, entre 1944-1945 es concentraven nazis destacats que fugien de l’acció policial i judicial dels aliats, a l’espera que les autoritats franquistes els repartissin per la geografia espanyola, gaudint de protecció total per sempre. De fet, mai cap criminal de guerra nazi acollit per Espanya va haver de passar pel tràngol d’un judici; segona, Caldes és la seu empresarial de la coneguda marca Vichy Catalán. Tanquem parèntesi.

La Fundació Princesa de Girona té una peculiar història. Creada el juny de 2009, va ser la resposta per part del col·laboracionisme més arnat a la crema de fotografies del rei (aleshores Joan Carles) el setembre de 2007, i repetides posteriorment. El cas va generar una gran polèmica, perquè les instàncies judicials -molt especialment l’Audiència Nacional- van detenir i sotmetre a un calvari judicial a dues de les persones que sembla van intervenir en aquest acte públic que protestava contra la presència dels Borbons a la ciutat. Investigacions policials, intervenció particular de l’aleshores jutge García-Marlaska (passant per damunt del criteri del fiscal) crides a declarar a Madrid, una brillant defensa a càrrec de Benet Salellas, i una absolució, probablement a causa de les pressions europees on la qüestió de la llibertat d’expressió és un dels elements que encara aguanten de les institucions comunitàries, va acabar essent contraproduent. Una aclaparadora majoria social van donar suport als incendiaris (per cert, persones ben conegudes i apreciades dels moviments socials de la ciutat), i el règim del 78 es va posar més que en evidència.

Així, la Fundació (per cert, amb un pressupost de prop de 3 milions d’euros) va servir com a acte de desgreuge per part d’un grup d’empresaris respecte a la teòrica ofensa patida per la monarquia. He estat temptat de dir que correspondria a una part de la societat civil de la ciutat, tanmateix, indagant entre els 88 membres del patronat, no distingeixo cap figura rellevant de la ciutat, i sí molt Màrius Carol, condes de Godó i alguns altres empresaris necessitats dels favors de Madrid per afavorir els seus (anava a dir negocis, tanmateix no detecto activitat intel·ligent) mangoneos. Es dedica a lliurar premis a “l’excel·lència empresarial”, la “jove emprenedoria”, la “innovació” i altres collonades que en realitat és un esperit molt similar al que va representar una altra mítica fundació pro-borbònica Instituto Nóos. En qualsevol cas, aquesta mena d’esdeveniments i xiringuitos serveixen per al que serveixen: contactes, relacions, mercadeig, arribisme i tota aquesta mena de rituals al més pur estil La Escopeta Nacional. Reunió de privilegiats a la recerca de privilegis.

Això sí, la presència de la Fundació, també s’havia d’entendre com a una provocació en contra de la ciutat. A banda de no haver cap persona de les que apareixen a la plana web que ni tan sols pugui identificar (i trenta anys a la ciutat m’ha servit per conèixer una bona colla de remenadors de cireres gironines) i sí per provocar merders. Perquè és obvi que la presència de la Fundació, els seus llepons, i els borbons, ha servit per muntar manifestacions a la russa; és a dir, una ràtio de dos policies per manifestants, i un desplegament de policia secreta que no cabrien ni en tota la filmografia de James Bond. Tot manllevant l’expressió a Els Pets, la Fundació i les seves kermesses només serveix per a una “colla de llepons” que s’exhibeixen en contra d’una ciutat antimonàrquica.

Obro parèntesi. En l’organigrama de l’entitat, hi apareix un tal Pere Aragonès, president de la Generalitat com a vicepresident honorari. Em sobta que, tenint en compte que el seu predecessor Quim Torra hi renunciés públicament -i m’imagino que irritadament–, un senyor que es declara republicà i independentista encara hi figuri. Tanco parèntesi.

En qualsevol cas, més d’una dècada de provocació, i manifestacions on tothom ha estat identificat, on els Mossos encapsulen manifestants que, en una ciutat on tothom ens coneixem, el principal perill per a l’ordre públic és que es dediquin a recitar l’obra completa de Pere Quart, ha convertit en una tradició d’exhibició d’una Girona que és capital republicana.

En qualsevol cas, l’hostilitat institucional i civil ha acabat empenyent tota aquesta colla lluny de la ciutat, i s’hagin de buscar espais alternatius i aïllats, perquè és obvi que qualsevol cosa que olori a Borbons no pot sinó inspirar ira, befa i menyspreu. Ara bé, si bé la ciutat, que en certa mesura va mostrar amb la crema de fotos de l’Hola, aviat farà setze anys, com a una mena de preludi del procés independentista, hauria de ser el país qui fes notar clarament que cap membre de la família Borbó és benvinguda, i que la colla de llepons que l’acompanya haurien de rebre una forta censura social. No es pot normalitzar la presència d’algú que va cridar a la violència contra els catalans. No sé què passarà dimecres (no crec que succeeixi res d’anormal, a banda d’una estèril concentració de policies i la sensació, per part dels assistents, de ser una espècie invasora). En qualsevol cas, bona part de la decepció i la frustració de la societat catalana té a veure amb el fet que, pràcticament ningú, tret dels manifestants, faci res per impedir aquest arnat exhibicionisme de mediocritat d’una institució arcaica, incompetent i imposada pel campió europeu de la repressió, un tal Franco, a qui una part de llepons encara li reten homenatge en nom de l’emprenedoria.