La dona més pintada

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Molts deuen retenir en la memòria la performance de l’enigmàtic Bansky, quan en subhastar-se per una important quantitat de diners una obra original, el marc tenia un mecanisme pel qual va trinxar la imatge que acabava de vendre’s a un col·leccionista anònim. Des que el món de l’art va obrir-se, amb la Revolució Industrial i el capitalisme, a la despietada i especulativa competició del mercat, no hi ha res més voluble ni inexacte que el valor o el preu d’una pintura, una escultura o un llenç foradat amb un ganivet, com va inventar-se l’espavilat Lucio Fontana en una de les obres de culte d’art contemporani que vaig tenir l’oportunitat, ja fa més de trenta anys, de contemplar a Barcelona.

L’acte, en certa mesura subversiu, de Banksy, em feia pensar en la història d’un pintor de Montblanc que durant les dècades de 1970 i 1980 cremava tot allò (més o menys) que pintava, com a acte de protesta i reivindicació. Els creadors del cànon cultural català, de mentalitat massa noucentista, no solen acceptar els franctiradors ni els llops solitaris que no encaixen amb unes mínimes coordenades d’ordre des d’on puguin ser més o menys controlats. I per això, gestos com els del pintor montblanquí Macià Palau Ferré (1921-2000) no van entrar a la memòria col·lectiva dels artistes singulars d’un país on la dissidència sol ser tractada com l’heretgia. I és una pena, perquè, efectivament, Palau Ferré, como ell mateix signava, posseïa una qualitat estètica que el deixava graó i mig per damunt de la seva generació. Com a pintor que, després de passar breus estades a París i Barcelona, es va tancar la major part de la seva vida al seu Montblanc natal, i com a la versió pictòrica d’en J.D. Salinger a la catalana, la seva aversió a la gent, el seu aïllacionisme vocacional, el va privar de la visibilitat en un país massa aficionat a les capelletes i on el talent només és valorat si disposes de més capital social que artístic.

Aquesta història hagués caigut a l’oblit si no disposéssim d’un dels autors més curiosos de les lletres catalanes. Màrius Serra, un autor peculiar, dels pocs que es poden permetre el luxe de fer bones novel·les i fer-ho compatible amb la visibilitat pública que atorguen la col·laboració amb els mitjans,  és potser un dels exponents més sòlids del nostre particular Dream Team dels narradors nascuts a la dècada de 1960. Tot i disposar d’una llarga carrera amb publicació regular i una qualitat destacable (es percep la seva lectura i coneixement de la novel·la anglosaxona, i molt especialment del Dream Team de les lletres angleses), aquesta darrera novel·la seva només deixa escolar breus moments d’ironia. Perquè, probablement, aquesta és la història més trista i fosca que li he tingut ocasió de llegir.

Amb un temps fragmentat i desordenat, i amb una peculiar narració en segona persona, alternat per un punt de vista periodístic, i amb una exhaustiva documentació, Serra reconstrueix literàriament la vida del pintor Palau Ferré amb l’episodi que motiva aquesta autodestrucció de la seva obra entre 1975 i 1984 com a eix on fa girar una trama que permet anar descobrint el personatge i les peculiaritats del mercat de l’art durant la segona meitat del segle XX. Palau Ferré serà un personatge difícil, amb desdoblaments de personalitat, aversió a tota relació social, i on l’art, un art figuratiu amb tècnica cubista i un cromatisme fauvista, serà la seva obsessió a la qual dedicarà totes les seves energies. Unes energies dissipades que el portaran a prescindir de qualsevol element pragmàtic de la seva vida, i al qual, el seu èxit representarà més un niu de problemes que de benediccions. Perquè, efectivament, els genis normalment solen tenir problemes amb la vida pràctica, i un mal tracte amb un promotor immobiliari i col·leccionista d’art, amb qui signa un contracte abusiu, el portarà a un dur i llarg litigi que durà a ambdues parts a perdre el temps, la salut i el prestigi (especialment al seu antagonista, Peirats, qui paga la seva pintura amb propietats immobiliàries). Aquest conflicte farà aprofundir l’aïllament d’ambdós protagonistes (pintor i marxant), i servirà per dibuixar, en el blanc i el negre de les televisions i diaris dels anys setanta.

L’autor, evidentment, excava en l’ànima del pintor, que pinta amb una tècnica depurada, i que tendeix a repetir obsessivament els mateixos temes, especialment, la mateixa dona amb els ulls verds que fa reviure una relació peculiar amb una model d’origen armeni que havia estat també pintada per altres artistes durant la dècada de 1950, entre els quals, el mateix Picasso. Una dona lliure i una obsessió que bé podria comparar-se amb l’episodi del pintor Carles Casagemas amb la model Laure Gargallo, el rebuig de la qual el va portar a suïcidar-se i que va fer que Picasso, aleshores company de pis d’aquest joveníssim pintor català, encetés la seva època blava. Aquesta dona enigmàtica, que només en un interessant epíleg de l’autor adquireix un nom i un mínim de dades biogràfiques, es convertirà també en l’obsessió del pintor montblanquí que Serra rescata de l’oblit.

Probablement, aquesta és l’obra més trista i fosca del novel·lista barceloní, que probablement acaba de publicar la seva novel·la més ambiciosa i difícil. Entrar en la ment d’un artista de caràcter difícil, obsessiu, genial i amb un punt de bipolaritat, no resulta precisament un exercici plaent. Tampoc per al lector. Tanmateix, les bones històries i les bones narracions reclamen exigències a l’espectador. I d’aquí sortim amb una història fascinant, d’un episodi infinitament més interessant i rellevant que la performance de Banski. Perquè, efectivament, cremar la major part de la teva producció pictòrica durant anys, des de l’aïllament del teu taller en un poble que, cinquanta anys enrere, semblava ben llunyà dels cercles culturals barcelonins, és un acte de protesta i reivindicació amb un punt d’heroisme i bogeria. Més o menys com Salinger, que, des del seu ranxo, continuava escrivint, i que va deixar ordenat que cap de les seves obres pogués veure mai la llum. Són històries com aquestes les que haurien de marcar una mitologia nacional que en Serra, que ja sabem tots que preserva aquell punt foteta d’Enfant Terrible, ens ha permès compartir en un panorama literari, el català, massa procliu a les modes i poc tolerant amb la singularitat.

- Publicitat -