Trias salvarà Colau

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Ada Colau és un fenomen polític estrany. Va arribar a l’alcaldia des de l’activisme. Va quedar per davant del candidat de CiU, Xavier Trias, després d’una campanya ignominiosa contra ell que hauria d’haver fet vergonya a qualsevol demòcrata de veritat. Però durant tots aquests anys de lluita aferrissada per la independència, hem pogut comprovar que els unionistes, fossin del pelatge que fossin, no estaven per subtileses. També és veritat que Trias és un polític temperamental, amb unes reaccions intenses d’estat d’ànim que li juguen molt males passades. No té el do de l’oportunitat, perquè, diguem-ho clar, en el fons no és un polític de raça. La qüestió és que la nit de les eleccions del 2015 no va saber gestionar la seva segona posició, amb un PSC debilitat pel seu espanyolisme rampant i una ERC que encara no havia assolit l’objectiu de superar el món convergent, que, com s’ha vist, era el seu únic objectiu. Ell mateix es va descartar com a alcalde. La culpa no va ser de la “p. Colau”. 

Per si no n’hagués tingut prou, Colau va revalidar l’alcaldia el 2019. Al cap de quatre anys havia tombat la truita. L’1-O havia desemmascarat tothom i les ambigüitats polítiques eren penalitzades pels electors. Junts va presentar com a candidat Joaquim Forn, en una de les moltes decisions equivocades que ha pres Carles Puigdemont durant aquests anys, i no se’n va sortir. La trompada va ser monumental. Només va obtenir cinc regidors que, a més, no tenien líder. Esquerra va fer el camí contrari, dels cinc regidors va passar als deu, que van convertir els republicans en vencedors d’aquells comicis. Fins aleshores, els vasos comunicants entre Junts i Esquerra havien funcionat com un rellotge. Crec que aquesta “norma” a partir d’ara ja no es complirà. Els partits dits independentistes han decebut tant l’electorat, que auguro que l’abstenció serà de proporcions preocupants, encara que ells faran l’orni. 

La qüestió és que Colau aquell any la va fer grossa. Es va apuntar a l’operació d’estat contra l’independentisme i entre els tres partits de l’unionisme, el seu, el PSC i BCN Canvi-Cs, del xenòfob Manuel Valls, van impedir que Ernest Maragall assolís la vara d’alcalde. Així és com Colau va encetar un segon mandat. Ni els suposats sobiranistes del seu partit van protestar per aquella barbaritat. L’ànsia de poder és com el porc: tot s’aprofita. Colau va servir-se del fet que el PSC s’havia recuperat una mica per pactar-hi una coalició sense necessitat de nomenar Valls primer tinent d’alcalde, que és el que hauria hagut de passar si tot plegat no hagués estat un simple estratagema per derrotar l’independentisme. Colau es va saber fer perdonar de seguida els pecats, sobretot perquè a Madrid Pedro Sánchez ja havia encarrilat el govern de coalició que la convertia en soci del PSOE, al costat, curiosament, d’Esquerra, rendida als peus del PSOE i Unides Podem. 

Així és com va començar una legislatura en què Colau ha sabut fer el que no ha fet ningú. Essent una minoria ha anat imposant la seva agenda sense cap mena d’oposició. Es pot estar d’acord o no amb la seva concepció de Barcelona i la seva capitalitat, però cal reconèixer-li que està provocant un canvi en la manera d’entendre la ciutat i l’urbanisme que no serà fàcil de revertir. No ha resolt de cap manera el que havia estat el gran “hit” que va encimbellar-la a l’alcaldia: la penúria de l’habitatge social a Barcelona. S’ha gastat tot el pressupost en la construcció del tramvia, les superilles, les vies verdes, el carril bici, i l’ampliació de voreres, però s’ha oblidat dels més pobres i de l’emergència residencial que pateix Barcelona. Ha governat amb el PSC, per molt que Collboni vulgui fer veure tot el contrari, sense que els socialistes, encara ara en coalició amb Colau, oposessin resistència. Però Colau no tan sols ha aconseguit neutralitzar els socialistes, sinó que a poc a poc va anar retallant distàncies amb Esquerra, fins al punt de convertir els republicans en aliats “externs” que li han aprovat el pressupost, que tradueix en inversions la seva agenda municipal, sense cap aportació extra. La submissió era imposada pels pactes dels de Junqueras a Madrid. Esquerra ha cavat la seva tomba, que s’afegeix a la desafecció electoral dels independentistes que no estan d’acord amb la “claredat” autonomista de Pere Aragonès, i avui totes les enquestes no els donen cap opció.

Els mateixos que van propiciar que Colau repetís com a alcaldessa amb l’operació Valls, en aquests moments frisen per fer-la fora. No acabo d’entendre què els neguiteja avui que abans no els hagués hagut d’aturar en l’envestida contra Junts i Esquerra. Al capdavall, Colau borda però no mossega. Si no que els ho preguntin als del Mobile World Congress, que estan encants amb ella. Fins i tot el 26 de febrer d’engany va fer l’obertura dels parlaments institucionals en el sopar d’inauguració de l’esdeveniment sense desentonar. Ho poso com a exemple dels molts canvis de parer que aquesta dona ha experimentat d’ençà que era candidata el 2015. És clar que en això hi ha influït que al llarg dels vuit anys de mandat els equilibris interns en el si del seu govern han canviat. Des que Jordi Martí Grau és el “cervell gris” municipal, Colau ha deixat enrere l’agenda del canvi radical per esdevenir una mena de socialdemocràcia verda amb un vernís de compromís social, però sense ànima obrera i nacional. Com el PSC de Montilla, per entendre’ns. En el debat de fa uns dies a Betevé, Colau va demostrar-ho quan va polemitzar amb Trias sobre la llei de l’habitatge. Tant li fa que la nova llei d’habitatge aprovada a Madrid sigui una invasió de competències de la Generalitat i no la solució màgica que creu que serà. No solucionarà el problema i la Generalitat haurà perdut una competència més.

La irrupció de Trias a la campanya ha tingut un efecte estimulador per a Colau. És clar que Trias li ho ha posat fàcil, perquè s’ha presentat com la dreta que vol fer fora l’esquerra de l’ajuntament, sense adonar-se —o obviant-ho, que no sé que és pitjor— que el seu període com a alcalde és una excepció, un parèntesi, entre els successius governs d’esquerra a Barcelona des del 1979. Quaranta anys de governs d’esquerra, amb PSC, PSUC, ICV i ERC, contra quatre de la dreta. Això diu molt de la sociologia electoral dels barcelonins. Trias, i perdonin la redundància, ha triat presentar-se com l’alternativa dretana a Colau en prescindir de Junts, que era un partit que es definia per l’eix nacional més que no pas l’eix ideològic. De fet, fins i tot a la seva llista han desaparegut els candidats identificats amb l’esquerra per posar-hi la vella guàrdia convergent. Trias ha activat l’electorat de Colau apel·lant a un pobre i insultant “p. Colau”. Molts dels que voldran impedir que Trias retorni, i com més evident es faci que l’opció preferida de l’establishment és una coalició entre Trias i Collboni, sigui en l’ordre que sigui, més possibilitats tindrà Colau de repetir com a alcaldessa per tercera vegada. Aquest cop sense necessitat de recórrer a l’antiindependentisme. Al capdavall, ni Esquerra ni Trias l’han reivindicat. Suposo que ho fan perquè donen per perdut l’electorat que no perdona la traïció a l’1-O.