Amor líquid vs. Amor romàntic

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Aviat farà deu anys que vaig tenir el privilegi de conèixer en Zygmunt Bauman. Havia vingut a Girona a impartir un d’aquests excel·lents seminaris de pensament contemporani organitzats per la Càtedra Ferrater Mora. Malgrat la seva avançada edat (ja aleshores tenia 87 anys d’una difícil vida on va haver de patir la invasió nazi, el comunisme estalinià i el neoliberalisme de Margaret Thatcher), potser es trobava al cim del seu pensament, en què la seva teoria sobre la societat líquida del segle XXI, és a dir, la progressiva liquidació de les grans certeses i la destrucció de les antigues solideses de les institucions socials de la postguerra mundial, anava complementant-se amb les seves reflexions a l’entorn de les transformacions en la vida quotidiana, en l’esfera privada de l’existència. Potser per això, un de les seves obres que més em van captar l’atenció va ser el d’Amor Líquid. Sobre la fragilitat dels vincles humans.

Bauman explicava que en la modernitat líquida (terme amb què va definir la contemporaneïtat) assistim a la dissolució del que podríem considerar amor com a vincle que sustenta el matrimoni, institució creixentment incompatible amb una societat fonamentada en la idea del consum, l’hedonisme i les oportunitats recurrents. Per a aquest pensador d’origen jueu nascut a Polònia, i que va acabar fent de professor a la Universitat de Leeds, les relacions afectives en la societat líquida contemporània implicaven una menor calidesa, una gran volatilitat i la dissolució de la idea de compromís. La nova ortodòxia, segons l’autor, propiciava una mena de nou consens social segons el qual la relació més o menys monògama i estable es percep com a limitació de les possibilitats individuals, esdevenien cada vegada més evanescents, superficials i interessades. La pròpia idea del matrimoni convencional “per a tota la vida” es començava a percebre com a una hipoteca personal, mentre que es començava a concebre els afectes (i sobretot el sexe) sota els nous paràmetres de la societat del consum: dinamisme, canvi, data de caducitat, i finalment, material de rebuig. El mateix pensador associava aquesta metamorfosi del sistema familiar, més o menys patriarcal, que dominava occident, pel cap baix des de l’època romana (amb una pormenoritzada legislació sobre la família), amb la mateixa tendència que succeïa amb el món del treball, on la precarietat, la temporalitat i la creixent degradació de les condicions laborals acabaven essent assimilades en els capteniments privats de l’individu. 

No revelaré cap secret d’Estat si assenyalo que les qüestions relatives a l’amor, especialment allò que per la comoditat de l’etiqueta podríem denominar com “amor romàntic” esdevé un cruent camp de batalla i font d’insatisfaccions pregones. La literatura, les formes d’expressió popular, les lletres de les cançons, i les ferides al cor de la majoria dels lectors en són clars testimonis que aquesta és una qüestió més que sensible. Bauman escrivia que els dos pitjors moments al qual s’havia d’enfrontar l’individu era quan l’acomiadaven de la feina, o quan experimentava una ruptura sentimental. El neoliberalisme, amb aquesta extraordinària capacitat de disfressar el dolor amb la xerrameca sobre oportunitats i nous horitzons, mira de dissimular aquestes circumstàncies cada vegada més freqüents com a episodis vitals que caracteritzen les trajectòries biogràfiques, tot mirant d’injectar estoïcisme en les víctimes d’aquest nou ordre. També prova d’enaltir la resignació per tal de normalitzar la injustícia com a part de la quotidianitat. I, de fet, em sorprèn com les noves generacions veuen dissoldre qualsevol projecte mínimament estable de futur sense revoltar-se i acceptant unes perspectives de romandre en una mena d’adolescència perpètua. Fins i tot, en l’assumpció del relat, enaltit des dels sermons dels nous influencers que fan de l’anomalia la normalitat. Que els joves adults (que ja s’acosten als 40 anys) no tinguin una professió i una feina digna, que hagin de compartir pis (o mantenir-se a la dels pares) o que no tinguin relacions mínimament perllongades en el temps) és sovint contemplat com a desitjable i cool (o almenys és el que els discursos oficials, sobretot els “progres” transmeten). I tanmateix, les qüestions relatives a l’amor, els afectes, el sexe, el matrimoni i la família, van molt més enllà de la dimensió afectiva perquè es tracta de fenòmens essencialment socials, econòmics i antropològics, i fins i tot, si m’ho permeten, d’interès públic.

Com a bon boomer a cavall del món dels “Trenta gloriosos” i la modernitat líquida, em resulta desconcertant que des del nou progressisme, el mateix que abdica de l’anàlisi econòmica i la crítica de les desigualtats i se centra en dimensions metafísiques, s’accepti amb normalitat una qüestió que, certament, dissol una tradició secular sense calibrar-ne els efectes dels nous models. De fet, com a bon boomer, m’inspira cert escàndol una certa esquerra que, havent abandonat els valors ètics, i incapaç d’identificar els interessos col·lectius, s’hagi deixat temptar per mantres, a parer meu, buits de contingut. I un dels mantres més recurrents consisteix a identificar el que anomenen “amor romàntic” (en realitat es refereix a les relacions afectives convencionals), com a la pitjor de les institucions possibles, instrument del patriarcat, normalització de l’abnegació del patiment, pedra angular de la guerra de sexes i artífex de la violència de gènere (suposadament) generalitzada. Això es tradueix, no només en la creació de discurs teòric, sinó en accions que impliquen tallers a escoles i instituts en contra de les relacions romàntiques i monògames, campanyes per reescriure contes infantils o relacionant la institució de la família convencional com a una mostra de la perversitat intrínseca del capitalisme. 

No hi manca cert fonament. Com explicava, les relacions convencionals de la família tradicional, especialment quan existeixen situacions de desigualtat i asimetria, podien resultar opressives. Certament, el repartiment de rols en una parella convencional heterosexual pot generar greuges. La perseverança en relacions que no funcionen, especialment quan la pressió de l’entorn propicia certa sanció moral, ha estat una font d’infelicitat en el passat, en el present, i sens dubte, també en el futur. D’ensopiment i temptacions van carregades les peripècies tràgiques d’Emma Bobary i Anna Karerinna.  Ara bé, les alternatives experimentades, malgrat certa literatura promocional, no semblen precisament millors. L’historiador Yuval Noah Harari ens recorda que som una espècie que, per tal d’avançar, duem incorporat en l’ADN el cromosoma de la insatisfacció perpètua, que la quietud i l’estabilitat ens produeix un ensopiment que ens empeny a la recerca de noves experiències o invencions. Tanmateix, la tendència a deixar-se portar per l’instint, la desaparició dels tallafocs de l’hedonisme han portat a una situació en què la pressió social ha canviat de bàndol, i la inestabilitat familiar s’ha convertit més en norma que en excepció. Només cal mirar les estadístiques. Per a l’any 2016, i pel que fa a l’estat espanyol, el 56% dels matrimonis acaben en divorci. Paradoxalment, la xifra és inferior a la de 2011 (65%), probablement perquè avui es registren menys matrimonis, i perquè l’edat mitjana del primer matrimoni és dels 35 anys per als homes, i 33 per a les dones (l’any 2000 era de 31 i 29 respectivament). Al final, la paradoxa, com ens explica un fantàstic i irònic conte de Sergi Pàmies “Sang de la nostra sang”, la pressió de grup fa que un matrimoni exemplar que s’estima sincerament se separi per donar satisfacció a la seva filla adolescent que no pot suportar ser l’única noia de la seva classe amb uns pares que no s’hagin divorciat.

Certament, la tendència en els discursos públics fa que l’amor romàntic sigui avui considerat pitjor que una malaltia venèria. Enllaçant amb el que dèiem abans, aquest és presentat com a perversa fórmula de patriarcat, violència i mostra abominable del capitalisme. L’amor, i la seva nèmesi, el desamor, en tot cas és contemplat per aquesta nova ortodòxia com una font de patiment recurrent, associada a altres elements també moralment sancionables com la monogàmia i l’heterosexualitat. Ara bé, les alternatives no semblen clares, més enllà del terreny metafísic. Qui això escriu, a la seva tesi doctoral sobre la ideologia política de l’anarquisme, contenia un capítol extens sobre el discurs llibertari a l’entorn de l’amor lliure. Probablement, a molts els sorprendrà que conceptes com l’amor sense convivència, les comunes o el poliamor constituïen teories i pràctiques experimentades de manera conscient i estructurada ja al llarg del segle XIX, en la major part dels casos, sense èxit. És difícil oposar-se als patrons de relació familiar hegemònicament practicats i regulats al llarg de 5.000 anys de civilització. L’exdiputada de la CUP Anna Gabriel, que en una entrevista fa alguns anys, i com a veu força representativa d’un sector de l’esquerra alternativa havia expressat la voluntat per experimentar la maternitat, anhelava una criança compartida i en grup com a fórmula que escapés de les convencions. El problema és que això, com la majoria de tipus de relacions socials, ja està inventat, perquè era la fórmula predilecta dels espartans, que formaven la seva societat guerrera a partir de l’educació en comunitat… amb fórmules que, a parer meu personal, no resultarien precisament desitjables, i que no són massa diferents de les maras centreamericanes contemporànies. De fet, la criança al marge de la maternitat i la paternitat sòlida tendeix a fer créixer persones sense empatia ni regulació emocional. Michel Houellebecq el gran i polèmic escriptor francès (i probablement un dels més reaccionaris) és fill d’un parell de hippies que, després de tenir-lo, el van deixar a càrrec dels avis. I com ell, molts altres infants fills de la revolta hedonista de maig del 68 i que han fornit els rengles del neoliberalisme més nihilista i amb un punt reaccionari.

El cas és que Bauman va escriure el seu Amor Líquid  fa vint anys, quan encara no existien les aplicacions de cites estil Tinder, i quan les relacions afectivo-sexuals semblen haver passat definitivament al terreny del consumisme descontrolat. M’agradaria saber què pensaria avui el professor emèrit de la Universitat de Leeds tan preocupat per un futur en què el complicat mercat dels afectes acabarien cotitzant en borsa. 

En qualsevol cas, l’amor, els afectes, i la seva conseqüència social i econòmica, la família convencional, s’estan reescrivint del tot en la contemporaneïtat. I si Balzac, Flaubert, Austen o les germanes Brontë ens alliçonaven sobre el malestar i el dolor de la passió amorosa, del patiment inherent a les relacions entre dues persones que busquen mútuament escalf i protecció, no veig que les noves generacions estiguin especialment felices d’un nou tipus de relació fonamentades en la condició efímera, fugissera, precària, intensa i estèril de l’experiència amorosa actual a occident. De fet, com sempre, la paradoxa és que potser mai (en teoria) havia estat tan fàcil i deshinibit mantenir relacions afectivo-sexuals, i tanmateix, el nombre de relacions sexuals ha disminuït respecte a la generació anterior, segons un estudi de Archive of Sexual Behaviour. Com totes les estadístiques, al darrere hi ha certa lletra petita, com el fet que sembla que succeeix, és que en plena era de neoliberalisme, les desigualtats també s’expandeixen en aquest àmbit. Més tenen menys relacions sexuals, mentre que menys en tenen més. Com es registra en les aplicacions de cites, en un moment en què, en l’època anterior a internet, l’univers local era limitat, el fet que tothom competeixi amb tothom, de manera global, fa que les oportunitats de tenir relacions acabin amb una asimetria que també genera certs danys col·laterals, entre els quals un cert darwinisme sexual que afecta sobretot els homes menys atractius; o la de la frustració de moltes dones que es queixen sovint de l’absència completa de compromís en les relacions; la de la inestabilitat dels uns i la de la frustració dels altres. En altres termes, que la relació més o menys monògama de les generacions més grans era, en el fons, més democràtica que la competició en el mercat global dels afectes, en què qui disposa de major capital físic, social o econòmic, disposen de majors oportunitats, provocant una polarització sexual.

L’amor sembla, també, un terreny en què la precarietat es normalitza com ha succeït en altres aspectes fonamentals en la vida, com és la professió, la feina, l’habitatge o l’atenció. En bona mesura, podríem aventurar-nos a dir que bona part de l’hostilitat contra l’amor convencional (i la seva conseqüència, la família), no tindria tant a veure amb l’inevitable dolor del rebuig o la ruptura, com d’aquesta mena de distòpia neoliberal en què vivim. Fins i tot productes culturals com el cinema, la literatura o els serials televisius glorifiquen a l’individu lliurat en cos i ànima a la seva professió (per exemple House) que implica el preu d’una vida personal trista, frustrant i solitària. I el que resulta un problema de caràcter personal, és a la vegada un problema social i civilitzatori, perquè efectivament, unes relacions amoroses més discontínues i insatisfactòries comporten també una reproducció social directament suïcida (a Catalunya tenim 1,2 fills per dona en edat fèrtil). En altres paraules menys tècniques, és com si ens aboquéssim a l’extinció.

Són els més joves una generació perduda des d’aquesta dimensió dels afectes? És difícil saber-ho. També és veritat que les generacions anteriors, marcades per convencionalismes i pressió social, sovint víctimes de maltractaments o frustracions, no semblaven tampoc un model fantàstic. Tot parafrassejant Tolstoi, totes les generacions infelices ho són cadascuna a la seva manera.

- Publicitat -