El Noucentisme de Xavier Rubert

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Quin és el llegat de Xavier Rubert? Quin és el testimoni que ens passa, i amb el que hem de continuar corrent aquesta cursa de relleus que és l’existència catalana? (com diria Pla, Albert, no Josep). En Xavier ens passa molts relleus, però el principal és el testimoni estètic, el relleu de la seva sensibilitat, amb el que molts dels seus deixebles ens sentim identificats.

Un dels relleus estètics més rellevants que ens deixa en Xavier és el del Noucentisme. Fa poc vaig peregrinar peregrinament al despatx d’en Norbert Bilbeny, un altre deixeble (com diu Nietzsche, el millor deixeble és el que en un moment determinat deixa enrere el mestre), i vam estar parlant de com el Noucentisme podia encaixar en el projecte polític català. Gran admirador de Joan Crexells, com tots, i especialista en ell, com pocs, en Norbert em recorda que cal anar directament als clàssics: que no ens donin gat per llebre, ni Tucídides per Maurras… ni res per res, perquè ara mateix l’interès que desperten els clàssics a casa nostra, o almenys entre els nostres dirigents, és gairebé nul.

Com es podria integrar, doncs, el Noucentisme en l’actual projecte polític català? Joan Manuel Tresserras i Enric Marín en parlen en el seu llibre Obertura republicana. I què en diuen? Per començar, i per donar context, cal remarcar que el Noucentisme és més aviat un moviment lligat a idees conservadores, per tant, una visió des de l’esquerra republicana és encara més interessant. En el llibre diuen que amb la idea Noucentista de Catalunya-ciutat es defensava un concepte de territori estructurat, organitzat i ordenat: endreçat. Amb unes infraestructures i unes institucions que contribuïssin a millorar la vida de tota la població, i que representessin el triomf de l’home sobre la natura. Però Tresserras i Marín consideren que el projecte de la Catalunya-ciutat està esgotat; que la utopia Noucentista, el projecte més elaborat i amb més ambició mai proposat per la burgesia catalana, s’ha vist ofegat pel llastimós sucursalisme polític i cultural de les elits d’aquest país.

El pujolisme, creuen, procurava perpetuar una imatge de Catalunya que combinava el maltractament passat sofert pels catalans amb un futur gairebé messiànic – una mistificació de la que el Noucentisme arrelat a Empúries estava imbuït. Però aquest Noucentisme, segons ells, ha caducat. Si a Catalunya l’hegemonia burgesa ha desaparegut, llavors la Catalunya projectada des de la burgesia, com la Noucentista en el seu moment, ja no existeix. La seva proposta de la República no es pot correspondre amb el model de l’estat-nació Noucentista: ens calen unes altres categories, adequades a les noves realitats. De la Catalunya-ciutat hem passat a la Catalunya xarxa, o el que és el mateix, hem passat de la nació-ciutat a la ciutat-estat. Però si el que es busca és la independència, aquesta només s’aconseguirà per acumulació: de temps, d’idees, i de projectes de país. Una ciutat-estat republicana vintiuncentista? Ho firmo.

Tresserras i Marín encapçalen un capítol sobre la tradició amb una cita de Jean Jaurès segons la qual la tradició no vol dir tenir cura de les cendres, sinó mantenir viva la flama. La mateixa flama del Glosari d’Eugeni d’Ors, que recorda que: “qui té flama, ha de cremar”. Ors i Rubert pertanyen a una mena de genealogia semblant, potser transmesa a través d’Aranguren, però també comparteixen una manera de ser, un tarannà; una sensibilitat. Aquesta flama Noucentista va arribar a Empúries en una cerimònia orquestrada per Xavier Rubert el 1992 – una cerimònia que ha estat vista per alguns acadèmics catalans als USA com una connexió entre Barcelona i Empúries, entre la ciutat i les serres. Tot i que l’Empordà no és ben bé la Catalunya rural, hi ha qui hi ha vist l’essència del nostre país, de la paleàpolis grega a la neàpolis capital catalana: la Catalunya ciutat. Una Barcelona disseminada pel territori. Tot això es pot embastar d’alguna manera amb el Noucentisme que Xavier Rubert volia recuperar a través de la seva equilibrada i simbòlica rebuda de la flama olímpica.

Setze anys després del desembarcament al mar d’Empúries, el 2008 Esculapi va tornar a casa seva en una cerimònia en part organitzada per Tresserras i Rubert de Ventós, que reclamava recuperar dels pobles amfibis que arribaren a les nostres costes fa més de dos mil anys el seu afany de lluitar per les idees sense trencar les imatges ni malmetre la lluïssor de les aparences. Segons Rubert, els catalans de principis del segle XX van voler recuperar el gust dels antics grecs per la forma precisa i limitada, per la proporció i la mesura – un aprenentatge que va culminar quan els noucentistes varen fer d’això una idea quasi mística de país.

Catalunya ha mantingut la identitat i el perfil precís que els grecs reclamaven per a les coses. Amb aquesta ontologia s’ha pogut conservar una personalitat sobre una geografia històricament perillosa, en part perquè també en aquest país s’ha pogut preservar l’esperit sempre crític dels grecs (potser massa i tot – del seny a la bogeria hi ha un cabell). A la Empúries Pont que recull la cultura vinguda dels clàssics hi he dedicat un estudi on també la he posat en context amb molts dels altres ponts que s’han bastit en l’Europa herderiana, romàntica i nacionalista: La voluntat clàssica de Catalunya (2014).

Segons Rubert, Empúries és Port de les naus dels grecs, Pacte entre tres pobles veïns, Porta del món dels romans, i Pont que ens ha dut de colonitzats fins a, per tracte, prosseguir el camí de la llei natural que és donar el que reberes: una cultura, una llei, i una certa mirada sobre el món canviant. En l’acta de la 2a reunió del comitè organitzador de la celebració del primer centenari de la recuperació institucional d’Empúries celebrada el 19 setembre del 2007, Tresserras diu que el centenari ha de servir per posar en valor el jaciment i el seu significat. I per reconèixer l’esforç dels noucentistes per connectar el classicisme amb la cultura catalana. Hi ha qui accepta potenciar els clàssics, establint una connexió entre antic i modern, passat i futur – però creu que, per fer-ho, cal evitar caure en reproduccions del Noucentisme. Però per què tanta reticència amb un moviment que ha tingut les màximes aspiracions pel nostre país? Rubert proposa recuperar un lema, segons ell, molt noucentista: “Empúries: Port, Pacte, Porta i Pont”. Paraules-imatge, denkbilders que tant agradaven a Walter Benjamin, en qui en Xavier es veia reflectit de moltes maneres. A Tresserras li va semblar una proposta molt adequada, i finalment es va portar a terme.

En un text molt anterior, “Imatges d’Empúries”, del gener del 94, Rubert explica com la torxa va arribar fent una volta des del les Muscleres fins al temple d’Esculapi, però sobretot recalca que podem utilitzar les imatges d’aquell capvespre, “aquella tarda que no va acabar de ploure, el mar va fer bondat i el sol va acabar traient el nas, com a símbol de tot allò que aquest país és o ha volgut ser, i que els noucentistes van venir a projectar sobre les ruïnes grecoromanes”. Finalment es pregunta si podem parlar encara, i sense impietat (!), d’Empúries Port, Empúries Porta, Empúries Pacte, Empúries Pont?

Empúries segueix essent el Pont que ens connecta amb el que vàrem ser, i això és el que va significar la cerimònia del 1992, quan l’arribada de la flama va permetre recordar els diferents moments històrics que, cavalcant els uns sobre els altres, ens han acabat de fer qui som. Empúries és un recipient de memòria catalana: ho ha vist tot. Sabrem encara, es pregunta Rubert, transformar aquella pietas (deure) en esma, la memòria del passat en imaginació del futur, la nostàlgia en projecte? Sabrem acabar de fer del nostre horitzó un paisatge, del nostre límit un marc? De donar resposta a tot això se’n va ocupar bastant alguns dels acadèmics catalano-americans als que em referia abans: Edgar Illas en el seu llibre Pensar Barcelona: ideologies d’una ciutat global o Joan Ramon Resina a La vocació de modernitat de Barcelona. Però la pregunta segueix oberta, és clar…

Tot això deia en Xavier, sabent que el Noucentisme va voler situar Catalunya al nivell dels millors referents europeus. Però quins son els millors referents ara mateix? Son europeus? Ho han de ser necessàriament? Quines serien les best practices? Proposo Califòrnia, una zona amb (qüestionable) herència catalana, vertebrada des de Lleida i Mallorca (Portolà-Serra), on la ultra-modernitat i les religions antigues es combinen orgànicament, on les connexions profundes amb el passat han propiciat l’aparició d’un lloc tan màgic com Silicon Valley. Un Noucentisme redimit de crítics com Eugenio Trías, que proposava a La Catalunya ciutat un catalanisme cosmopolita, civil i modern, però en detriment de la tradició. Un Noucentisme que contingui l’autocrítica, proposat per algú que va escriure uns Assajos sobre el desordre – i que precisament per això, per la seva cosmovisió, no pot ser acusat de voler ordenar massa, de ser controlador, de dirigisme, o de tenir “una idea estretíssima de Catalunya”. Parlo d’un Noucentisme amb trens, compatible amb tots els avenços tecnològics, científics, i digitals; que escapi a les crítiques d’un Manifest Groc, però que ens mantingui arrelats en un món on la digitalització ens està fent perdre l’essència de moltes coses. Una cosmogonia Noucentista, si és que això es deixa cosir.

Un Noucentisme, en definitiva, obert, inacabat, inacabable, però, això sí, amb els ulls posats als clàssics – tant fonamentant el passat com projectats al futur. Noucentisme no és necessàriament Ors ni conservadorisme, també pot ser progressista precisament perquè ho integra tot, però amb mesura, com proposava Crexells. Imperi català? Ja no cal, ni a Espanya ni enlloc… Un Noucentisme que inclogui els punts de partida que proposen Tresserras i Marín: més democràcia, sobirania plena, més justícia social i més participació ciutadana, però afegint-hi l’ambició, la mesura, i la mirada llunyana – la mirada de llarga durada (longue durée) històrica.

El procés ha posat en evidència les distàncies entre la classe alta i la gent més activa i compromesa amb el país, però també sembla que hi ha un cert isomorfisme centenari 1914-23 (Mancomunitat) i llavors Primo. Estem al 2023, però no hi ha dictadura; de moment. El procés segueix viu, perquè el país segueix viu, però s’està reordenant i necessita referents en forma d’idees, d’imatges, de punts de fuga. La recuperació de Trias com a alcaldable per Barcelona pot ser vista com una manera de posar ordre, tal vegada un moment Noucentista davant l’actual Catalunya confosa. De la mateixa manera que la figura de Xavier Rubert generava cert consens entre les diferents faccions polítiques catalanes, també ho pot fer el seu Noucentisme. Potser, al cap i a la fi, Junts i Esquerra estan més a prop del que sembla (o podrien estar-ho), i potser, només potser, el Noucentisme i el nostre passat grec podrien ser un instrument per escurçar les distàncies i generar cert enteniment.

- Publicitat -