Gentrificació

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Acabo de passar uns dies a Londres. En les darreres tres dècades, ja sigui per feina o per turisme, acabo visitant la ciutat cada quatre-cinc anys, una freqüència que permet copsar el pas del temps i l’evolució d’una de les urbs globals acostumada a remenar cireres des de fa quatre segles. Hi detecto la pràctica extinció dels negocis locals, el domini gairebé absolut de les franquícies com a model comercial pràcticament únic i una creixent exhibició de riquesa amb un punt d’obscenitat, que contrasta amb l’increment ostensible del fenomen homeless, pràcticament inexistent a la dècada de 1990. Una multiculturalitat que es tradueix en la racialització creixent entre les feines pitjor pagades, així com unes incipients classes mitjanes baixes –terceres, potser quartes generacions- provinents de la Commenwealth, al més pur estil del primer ministre (Rishi Sunak, d’ascendència índia, conservador) i l’alcalde de la ciutat (Sadid Khan, d’ascendència paquistanesa, laborista). En qualsevol cas, Londres és una gran metròpoli internacional que, a la pràctica és una mena de ciutat-estat que domina un ampli hinterland coincident amb el dinàmic sud d’Anglaterra. El mateix que va votar majoritàriament per romandre a la Unió Europea. El mateix detestat per la majoria d’anglesos de regions devastades pel thatcherisme que van votar pel Brexit.

Una dels fenòmens que m’ha cridat l’atenció és l’èxit aparent de la “pacificació” de l’extens centre i barris, des dels benestants Bloomsbory, Mayfair i Chelsea, fins a no tan glamourós Islington. A diferència de la caòtica capital en la qual em vaig perdre amb un Austin Metro a mitjans del 90,  l’escassa presència de vehicles privats és una cosa que sobta. Més enllà de taxis i els autobusos vermells de dos pisos, hi ha una presència molt desproporcionada de Tesla, Ferrari, Lamborghini, McLaren, Mercedes i altres vehicles de més de cent mil euros. També hi veus gent que hi va amb el seu xofer particular. En altres paraules, la “pacificació” del trànsit s’ha assolit mitjançant l’expulsió dels cotxes dels pobres. D’una banda, el peatge urbà imposat des de 2003 implica que cada vehicle ha de pagar 15 lliures (uns 17 euros) cada vegada que entra al centre de la ciutat. Aparcar al carrer pot arribar a costar 10 lliures (11,12 €) l’hora. En altres paraules, anar i tornar en cotxe, posem per cas, deu vegades al mes, pot arribar a costar més de mil euros, una quantitat fora de l’abast de la majoria que visqui d’un salari normal. En altres paraules, els britànics han solucionat els problemes de trànsit a la thatcheriana manera: fent fora als cotxes dels pobres. I els rics amb Ferraris estan feliços i contents de poder circular sense gaire congestió. La qüestió és que, al darrere dels cotxes dels pobres, hi ha, evidentment, els pobres, o potser millor parlaríem de la classe mitjana empobrida, la mateixa que ha col·lapsat el país durant les darreres setmanes en protestes laborals.

De la mateixa manera que les grans franquícies han destruït el comerç tradicional, Londres és una ciutat obscenament cara. La propietat de l’habitatge al centre només sembla apta per a xeics àrabs, mafiosos russos, traficants diversos, famosos, executius de la City, aristòcrates que han heretat propietats immobiliàries o milionaris la fortuna dels quals no sempre resta clara. Les classes treballadores angleses, així com els milions de treballadors estrangers, han estat expulsats a desenes de milles del centre de la ciutat (malgrat que han de continuar treballant-hi). El procés és ben conegut: es diu gentrificació, i el mot té com a origen precisament la paraula anglesa de ressonàncies medievals i modernes gentry, que defineix a aquell grup social de la mitja i baixa noblesa o de famílies amb gran benestar econòmic, normalment rendista o que ocupa els graons elevats de la piràmide social.

L’anglesa és una de les societats més classistes i segregades d’occident. I això no vol dir exclusivament l’existència de desigualtats ofensives, sinó la internalització d’un discurs que les justifica, especialment per part de qui les pateix. La religió considerava aquestes asimetries socials com a una mena d’ordre natural; el darwinisme social que va impregnar l’època victoriana les atribuïa a la superioritat intrínseca de classes més ben dotades per a l’hegemonia social. En l’actualitat, la religió ha estat substituïda per ideologies polítiques com l’ecologisme, que, a diferència de l’església, no veu la redempció en un cel que no ha d’arribar, sinó en una sostenibilitat que ha de salvar el planeta. El resultat és el mateix: el ric, en vehicle particular, el pobre, en un metro cada vegada més degradat.

I si combinem les restriccions al vehicle particular amb la gentrificació, trobem aquí una dimensió immoral. Les desigualtats no tenen a veure exclusivament amb la riquesa material, sinó sobretot amb dues coordenades fonamentals: l’espai i el temps. Els rics ocupen els espais centrals, les millors ubicacions, els millors habitatges, i mitjançant l’especulació es desprenen d’aquells “que fan nosa”, expulsant-los fora-muralles (o a quilòmetres de la ciutat). Els rics compren temps, o posseeixen l’habilitat i les regulacions de tota mena per disposar-ne del màxim. Tenen feines amb flexibilitat favorable als seus interessos. No necessàriament han de treballar o reserven ocupacions favorables a una manera de viure tranquil·la (cosa que inclou també el teletraball). Viuen al centre de les ciutats (o allà on els hi rota) i es desplacen amb el seu cotxe (ara, un d’elèctric, per preservar el planeta). En qualsevol cas, les restriccions al vehicle privat no els afecta, i això que contaminen més que ningú. Owen Jones, probablement el millor sociòleg anglès de la seva generació ha descrit aquest grup social –The Establishment- com a una casta narcisista, insensible i impregnada dels valors thatherians del darwinisme social. Es creuen realment superiors a la resta del món, més o menys com la moral d’una Esperanza Aguirre o Isabel Díaz Ayuso. Mentrestant, els expulsats, primer els més pobres; creixentment, les antigues classes mitjanes, han de perdre hores i hores en un transport públic degradat per fer jornades inacabables, en feines sempre presencials, i en què la flexibilitat, en cas que existeixi, només afavoreix l’empresa.

L’ecologisme té un component clarament religiós. La religió servia sovint de justificació intel·lectual de les injustícies del món i procurava resignació entre els desafavorits. L’ecologia predica la redempció planetària imposant sacrificis a aquells ja prou sacrificats. En l’època del capitalisme victorià, la salvació depenia d’un mateix i es prometia el cel. En l’època del capitalisme neoliberal, l’ecologisme indica que la salvació col·lectiva té a veure amb la responsabilitat individual (sense criticar un sistema pervers on pocs acumulen el que es roba a la majoria) per prometre la sostenibilitat. En el fons, això de l’agenda 2030 només promou la resignació mentre es manté un sistema d’acumulació d’una minoria empitjorant la vida dels altres. Ja estem veient què passa arreu, i Londres sembla un escenari teatral shakespearià en què s’interpreta aquesta tragèdia que ens parla de l’ambició, del poder i la injustícia, en què els traficants, els xeics enriquits amb el petroli o l’esclavitud, els multimilionaris globals, propicien polítiques que destrueixen els serveis públics, les pensions i el futur col·lectiu en nom de la “modernitat sostenible”, el capitalisme despietat de tota la vida.

En les setmanes anteriors s’ha produït vagues espectaculars al Regne Unit a la sanitat pública (el tan antigament exemplar NHS), l’educació o el transport. El que queda de les classes mitjanes, encara hi treballen (cada vegada menys) allà. El creixement dels preus i la desinversió endèmica els estan portant al col·lapse. Tanmateix, no importa, perquè l’establishment considera prescindible aquests sectors, com també considera prescindible disposar de la més elemental justícia social.

Mentrestant, l’esquerra aplaudeix amb les orelles les restriccions al trànsit privat (la mobilitat dels més pobres) i perd estúpidament el temps ampliant definicions en la inacabable taxonomia de capteniments queer (actualment es registren entre 100 i 200 identitats de gènere).  Potser anem camí de la sostenibilitat per arribar a un nou feudalisme, en què el decreixement dels uns faciliti les coses a l’acumulació dels altres.

- Publicitat -