El joc dels tres segons

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Quan algú, a l’adolescència, m’avisava que tenia un gra -com si no l’hagués vist, revisat i maleït cinc-centes vegades- tenia ganes de fondre’m i tornar cap a casa. La majoria de vegades era algú que ho feia de bona fe i sense cap voluntat feridora. Però a mi, aquell comentari, em fotia el dia enlaire.

No és res peculiar ni particular perquè tots, o un moment o altre, ens hem topat amb una opinió sobre el nostre físic que no hem demanat. Per evitar aquestes situacions desagradables, una de les solucions és practicar i escampar el joc dels tres segons. No té res a veure amb la regla de les tres pes, que compartia en aquest mateix espai fa unes setmanes, tot i que tenen una coincidència: això tampoc és meu. Ho vaig sentir dir a una amiga, la Laia Argelaguet, que de tant en tant penja vídeos al seu perfil d’Instagram.

Hi pot jugar tothom, és facilíssim i només té una norma: no pots dir res a algú que no pugui canviar en tres segons. Pots avisar-lo que té un moc al nas, un tros de pollastre entre les dents o una lleganya penjant de l’ull. En canvi, et pots estalviar dir-li que s’ha engreixat o aprimat, que quin jersei més horrorós que porta o quin nas més punxegut que té perquè, en tres segons, no pot fer res per modificar-ho.

Seguir aquesta lògica no significa establir la mentida i la impostura com a mètode per relacionar-se. Però la sinceritat i l’espontaneïtat tampoc no poden ser l’excusa per dir pel boc gros tot allò que ens passa pel cap. Tot i que es vengui com la panacea, parlar sense filtres -i sense dos dits de front- pot ser perillós i crear complexos i inseguretats als altres. Per això, el millor és pensar -precisament- tres segons abans de dir depèn què. Un, dos, tres.

- Publicitat -