Multipartidisme

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El Barça ja fa anys que va perdre l’autoritarisme futbolístic, una dictadura que li va permetre governar a nivell estatal i europeu amb mà de ferro, mantenint el control dels opositors en tot moment i arrencant d’arrel qualsevol intent reaccionari. El club es va fraccionar des de dins, desmuntant la dictadura i donant ales als rivals. Des de llavors, el Barça s’ha acostumat a viure múltiples partits en un mateix matx, incapaç de mantenir el seu model de joc durant la legislatura dels noranta minuts.

Els derbis davant l’Espanyol, i encara més a Cornellà, no són els enfrontaments més fàcils per a mantenir el control, i ahir es va tornar a demostrar. El conjunt de Xavi Hernández va veure guanyat i perdut el partit diverses ocasions durant el transcurs del mateix, abans d’arribar a l’empat de Luuk De Jong en l’últim sospir del duel. L’escenari ja preveia molt improbable un partit plàcid per als blaugranes, amb una afició encesa i un ambient molt tens que van fer caure al Barça al seu parany, en especial durant la segona meitat.

Xavi semblava buscar aquesta estabilitat tan enyorada a la parròquia blaugrana repetint l’onze que va gaudir diumenge davant l’Atlético amb una excepció, l’entrada de Dest pel sancionat Alves. El lateral estatunidenc també va ocupar posicions interiors en atac però, a diferència del ‘8’ blaugrana, es va col·locar per davant de Busquets i sense una incidència marcada en el joc. El partit va estar molt marcat pels detalls, dues jugades en les quals la moneda va caure del cantó de l’Espanyol. Adama va tenir el 0-2 just abans de l’empat de Sergi Darder. I en el segon temps, situació semblant amb el gol anul·lat a Gavi per fora de joc de Frenkie De Jong, jugada que precedeix el 2-1 de Raúl de Tomás aprofitant una errada d’Eric Garcia.

La tercera victòria consecutiva a la Lliga es segueix resistint al Barça, que no ho ha aconseguit encara durant les vint-i-quatre jornades. Tot sembla indicar que el tercer triomf seguit arribarà quan el Barça aconsegueixi jugar un únic partit durant noranta minuts, es torni instaurar la dictadura i s’acabi disputar diversos partits en el transcurs d’un mateix. Al final, dins aquest multipartidisme i davant la dificultat de tornar a dictar les lleis futbolístiques en clau Barça, Xavi va decidir pactar amb l’extrem dret per mirar de governar. Adama va tornar a mostrar un gran nivell enganxat a la banda, desequilibrant i arribant a línia de fons amb una capacitat de decisió més que necessària. Una centrada seva al minut 96 va acabar al fons de la xarxa després de la martellada de Luuk De Jong, que va permetre salvar el desastre en el pitjor escenari possible.

El procés de transició s’allarga, els automatismes d’etapes anteriors encara tenen massa pes en alguns jugadors i, tot i veure canvis significatius, encara no és suficient. El Barça va empatar el partit en l’última jugada i va marxar amb la sensació d’haver perdut dos punts. Tot i l’empat, els culers es mantenen en posicions de Champions i l’Espanyol suma la tretzena temporada consecutiva en el campionat domèstic sense aconseguir pintar de blanc-i-blau la ciutat de Barcelona.