Oralitat decretada

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

En un text de Marina Garcés de l’any 2002, la filòsofa arribava a la conclusió que els principals enemics de la nostra democràcia eren l’obvietat i l’estupidesa. Intento no oblidar-ho. Sobre tot mentre aguantem aquesta creu de llei d’educació que va aprovant-se i desenvolupant-se a través d’un procés llarguíssim i fatigant, retorçat i ple de rumors periodístics i filtracions, que busca el desmantellament del sistema educatiu públic tot evitant la confrontació directa amb la classe docent, totalment dòcil, doblegada i vençuda.

La nostra és una època de Nova Oralitat induïda. El Mercat necessita que ningú no pensi, que ningú no sàpiga interpretar lleis ni notícies, que ningú sàpiga articular queixes ni protestes, que ningú no s’ocupi de convenis o sindicats o polítiques alternatives. Els poders actuals busquen, com els del segle X, consolidar-se a través de miracles i miratges i prestidigitacions. Necessiten construir la ignorància de demà. El sistema necessita credulitat i submissió, i no pot arrasar físicament les escoles perquè les treballadores i els treballadors no podrien moure’s de casa sense una guarderia per als plançons.

S’ha optat per una solució molt més intel·ligent: privatitzar els continguts educatius i camuflar-se de xarxa d’assistència social, barata i desitjable. Somrient, dinàmica, plena de bondats i estèticament sofisticada. Els docents deixaran aviat de ser transmissors de molest saber per a convertir-se en agents d’adhesió. Adhesió a les veritats consoladores actuals, adhesió a l’actual conformació ultraconsumista de la societat.

L’oralitat necessita control emocional. De la “gestió de les emocions” passarem aviat a la “idoneïtat de les adhesions”, adhesions necessàriament emotives. Els esforços d’haver de pensar, d’haver de llegir, d’haver de sortir al carrer per a demanar drets, seran considerats coses d’heretge, faran olor de sofre. En la Nova Oralitat, el públic demana veritats cantelludes i identitats tancades, formades sobre tot contra enemics exteriors i identitats de la vorera de davant. Ja sabem a què sona tot això. Atiarem els innovadors contra els profesaures, atiarem les famílies contra els docents i els docents contra les famílies, impulsarem l’equitat en entorns degradats mentre els batxillerats reals quedin restringits per a l’elit econòmica. Atiarem uns partits polítics contra els altres per tal que tots aprovin decrets pràcticament idèntics. I el més trist és que tot això es produirà (s’està produint) entre aplaudiments aparentment unànimes, sense que ningú no aconsegueixi bastir una alternativa raonable.

- Publicitat -