Giró toca el dos

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Sis dies després de guanyar folgadament les eleccions, el vicepresident encarregat de la decisiva política econòmica, home transcendental per pal·liar el forat negre de dèficit, toca el dos i s’excusa com un mal pagador. Això de la feina a Londres no cola. En tot cas, s’entendria millor que no tolerés Rafa Yuste per sobre i quedar relegat en l’escalafó entrant. Sota lupa d’anàlisi, hi ha uns quants factors que podrien explicar aquesta espantà gens torera. D’una banda, la primera i primària, adonar-se’n tard que aquesta serà una presidència d’un sol home que farà i desfarà sense delegar i amb el suport de tot el grup d’incondicionals, el pinyol de la seva junta. I que no admetrà ningú amb gest de dissidència o aspiracions de protagonisme personal. De pas, constatar a les primeres de canvi que aquest patró heretat des dels últims temps de la primera època ha sortit reforçat de les urnes i en conseqüència, si vol posar un CEO sense consultar, ho farà, i si vol prendre decisions saltant-se especialistes, també s’hi posarà. En la història recent no escrita del Barça es recorden els primers temps del 2003, quan els joves turcs del cercle virtuós es mostraven perplexos de que les decisions de la directiva apareguessin l’endemà a les portades de premsa malgrat la conjura interna de silenci. Deien que, des del primer moment, el grup afí de Rosell es va encarregar d’obrir escletxes en un grup que aspirava a ser monolític. A poc a poc, la bretxa es va eixamplar, les peces van abandonar el vaixell i Laporta va acabar set anys de presidència envoltat única i exclusivament d’uns pocs homes de confiança. Sobraven els dits de la mà per anomenar-los. Potser ara hagi recordat aquells dies i s’ha posat l’esparadrap abans de la ferida, a les primeres de canvi, tot i que aquesta crisi inaugural parli molt i malament sobre la solidesa del projecte. Altre cop, la constatació de que s’improvisa per darrere mentre davant irromp un presidencialisme de caire providencial. 

L’adéu d’en Jaume Giró tapa un altre drama puntual, immediat i segurament, encara pitjor. S’han de presentar uns avals xifrats en 125 milions d’euros segons llei. Doncs bé, a banda de que tal mesura aplicada als clubs que no són SAD resulta profundament antidemocràtica per negar la possibilitat d’accés al 99% de la massa social, deixa la porta oberta de bat a bat per colar una mena de cavall de Troia. Si recorres a tercers per aplegar tan formidable quantitat, està clar que els prestataris s’ho voldran cobrar de variades formes o arrencaran alguna promesa perillosa per a l’estabilitat del Barça. Si, com diuen, el 60% dels avals arribarà d’un inversor internacional, el risc genera tremolor de cames. Ignorem encara si l’oposició publicada, la dels mitjans còmplices del règim caigut, començarà a fer sang des del primer dia amb l’adéu de Giró, però la lectura d’urgència porta a un petri tancament de files entorn Laporta i a destacar encara més els únics aspectes fonamentals del moment: Renegociar el deute, contenir la despesa i reduir la massa salarial de la plantilla. Ni idea de qui ho farà, tot plegat. Sense prendre possessió, comencen els maldecaps en dies que haurien de ser, encara, de vi i roses pels retornats a la junta. Comença a quedar clar que els nouvinguts a la directiva no podran ni badar boca sota una ègida tan absolutament personalitzada.

- Publicitat -