La meitat de la població mundial és dona. En canvi, és evident que seguim sense aconseguir una representació paritària en els àmbits més fonamentals de la nostra vida. En política, per anar al gra, la participació femenina a escala global no supera el 30%. Tan sols 51 dones presideixen algun dels 193 Parlaments existents, 77 dels quals són bicamerals en l’actualitat. Per tant, a escala mundial, les dones ocupen el 18,4% del número total de 277 posicions de presidents del Parlament o d’una de les seves càmeres. Dades que la filòloga hispànica, Carmen Domingo exposa en el seu llibre ‘El paper de les dones a la política’. 

Tal com indica la resolució de l’ONU aprovada en 2011, “les dones continuen estant marginades de l’esfera política arreu del món, sovint com a resultat de lleis, pràctiques, actituds i estereotips de gènere discriminatoris, baixos nivells d’educació, falta d’accés a serveis d’atenció sanitària i una feminització de la pobresa”. 

Si una dona demostra tenir caràcter, li diuen infame; si un home demostra tenir caràcter, el feliciten. – Margaret Thatcher.

Fa uns mesos que vaig decidir continuar la meva formació acadèmica amb un màster en Comunicació Política i Institucional, un vessant fonamental de la política que es complementava, perfectament, amb els meus coneixements periodístics. La meva passió feminista i la mirada crítica amb les injustícies patriarcals em van permetre extreure diverses conclusions tan sols una hora després d’iniciar la primera classe. Érem poques estudiants, conseqüència directa de la pandèmia causada per la Covid-19, però hi havia més dones que homes disposades a aprendre sobre una professió històricament masculinitzada. Estava més que preparada per escoltar grans professionals especialitzats en creació de campanyes electorals, assessoria política, comunicació institucional… I, llavors, la gran pregunta va formular-se: 

Hi ha paritat pel que fa a la docència del màster? La resposta és aquella que tu, com a lectora, ja estàs pensant. Hi haurà docents dones, sí, però aquestes no arribaran ni al 30% de la totalitat. En parlem ara sobre les limitacions d’un mercat laboral que no està preparat per a la conciliació laboral – familiar? Millor ho deixem pel mes vinent, no voldria saturar ningú amb obstacles patriarcals. 

“Les dones han de ser feministes. Igual que els militars que són militaristes i els reis que són monàrquics; perquè si no ho són, contradiuen la raó mateixa de la seva existència”.

En el marc d’una de les assignatures del màster sobre comportament polític vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una taula rodona sobre lideratge femení, moderada pel Salvador Percastre Mendizábal, professor i investigador. Les ponents convidades van ser la Jenn Díaz, escritora i política catalana, diputada per ERC en el Parlament i la Lila Luchessi, docent a Buenos Aires, activista feminista i investigadora. 

https://twitter.com/JnnDiaz/status/1312784119848464388

La taula rodona va durar tres hores. Era un divendres a la tarda. En el meu horari habitual, jo, hauria de ser a casa. Les aportacions de les dues ponents, juntament amb les intervencions del moderador i les preguntes dels assistents van aconseguir que m’alegres de ser allà mateix, aprenent sobre un futur polític que lluita per ser igualitari. 

El paper de la dona a la comunicació política 

“La política com a institució que controla les nostres vides està pensada per homes i pels homes. Fins i tot el nostre to de veu és un obstacle professional”, iniciava la xerrada la Lila Luchessi explicant les dificultats que les dones tenen de comunicar-se des dels faristols en edificis pensats per a veus greus i masculines. I continuava, “les dones, pel simple fet de ser dones, no tenim per què responsabilitzar-nos de temes típicament femenins com el càncer de mama o l’ús de la copa menstrual”. Segons l’activista argentina, l’interès dels homes en donar-nos prioritat en temes femenins respon a una macabre intenció d’evitar que agafem protagonisme en altres branques de major èxit i control professional, com l’àmbit dels pressupostos, per exemple. La Jenn Díaz també va recordar que és una càrrega patriarcal l’obligació d’especialitzar-se en gènere que tenim les dones en qualsevol àmbit, tot i que aquest aprenentatge és la solució a moltes discriminacions. “No crec que sigui un problema el costum de preguntar a una dona que és política sobre els seus fills. El veritable problema apareix quan aquests infants també tenen un pare però a ell ningú li pregunta”. D’altra banda, i desmarcant-se lleugerament del comentari de la Lila, l’escriptora catalana va voler destacar la importància de què les dones ocupin certes posicions polítiques relacionades amb el feminisme, com és el cas del Ministeri d’Igualtat o com podria ser el cas d’un futur Departament d’Igualtat a Catalunya. 

“L’interès dels homes en donar-nos prioritat en certs temes respon a una intenció d’evitar que agafem protagonisme en branques de major èxit professional”, Lila Luchessi.

La Jenn va dir que, per a ella, feminitzar la política suposava donar-li l’oportunitat de lideratge a la dona en totes les seves tipologies. Hi ha quatre perfils polítics: l’home masculinitzat, és a dir, l’home amb poder i en el poder; l’home feminitzat, aquell que habitualment es relaciona amb les noves masculinitats i és admirat per dominar valors típicament femenins com la tendresa, la creativitat o la noblesa; la dona feminitzada, històricament considerada el “sexe dèbil” i, finalment, la dona masculinitzada, jutjada per ser una amenaça patriarcal. Recordeu el protagonisme que Fernando Simón va agafar a Twitter per la seva manera de fer els discursos? I ara, recordeu les crítiques que la consellera de Salut, Alba Vergés va rebre després de debilitar-se per ordenar el tancament perimetral de la zona d’Igualada? No és normal que la humanitat d’uns sigui admirada i la falta d’arrogància d’unes altres es rebutgi. 

La segregació horitzontal i vertical 

Les dues ponents també van coincidir en la injusta divisió de la societat per raó de sexe. I és aquesta explicació el que justificaria perquè al meu màster el 70% del professorat està format per homes, però el 90% de les responsables a secretaria són dones. “Hem de deixar de naturalitzar que hi ha tasques pensades per uns o per altres. Els infants han de néixer lliures de prejudicis i escollir el seu camí sense pressions”, emfatitzava la Lila. 

La segregació vertical, condicionada per un sostre de vidre que ens dificulta l’ascens laboral, també explicaria per quin motiu al meu màster hi ha més dones estudiants que no pas homes malgrat l’absència de docents femenines. En addició, voldria recordar que el fracàs escolar és comú en els homes a conseqüència de la masculinitat hegemònica. El 41% dels nois abandona els estudis d’ESO, enfront d’un 28% en el cas de les noies. A més, si s’observa el percentatge de joves que acaba els estudis universitaris, el 50% de les dones obtenen el títol, enfront del 36,6% en el cas dels homes. Per tant, on són les dones? “Arribar a una posició de poder en un sistema patriarcal suposa ser marginada de forma sistemàtica per la resta de companys. El sentiment de fraternitat és molt poderós. Ells s’encarreguen de teixir la seva pròpia xarxa de contactes masculina: al bar, a les hores lliures, fent una birra després de la jornada o un cafè abans del treball. Mentrestant, tu estàs a casa fent-te el llit”, deia amb ironia la diputada d’ERC.

Una lluita amb els seus progressos… 

Tot i les dificultats actuals és inevitable pensar que el feminisme, com a moviment polític i social, està assolint fites destacades. És exemple la lluita als carrers consolidada als països sud-americans a favor de l’avortament. “Jo estic molt orgullosa d’Argentina. En el meu país, el periodisme ha fet una feina d’excel·lència per tal de defensar la legalització de l’avortament i donar suport a manifestacions i actes de protesta”, explicava Luchessi. També es pot parlar de Catalunya, concretament del Pla d’Igualtat de gènere impulsat pel Parlament. Aquest té per objectiu incorporar transversalment la perspectiva feminista, és a dir, que es promogui activament la igualtat efectiva de dones i homes en el conjunt de les seves actuacions. “És, sense cap mena de dubte, el millor que he fet al llarg de la meva carrera professional”, confessava Jenn. 

Malgrat aquests petits grans progressos, no podem pas oblidar que el feminisme lidera una lluita que encara no ha acabat. En el Parlament, les dones continuen cobrant salaris inferiors als dels homes per ocupar càrrecs d’inferior rang. I a Argentina, els feminicidis continuen demostrant que, tal com diuen Las Tesis, el violador és l’home per si mateix. Llavors, quin és el següent pas?

Fa poc vaig arribar a una conclusió que encara estic repensant. El poder és i ha estat històricament masculí. És una solució correcta voler-ho feminitzar? Podríem les dones trobar altres maneres, al marge del sistema masculí actual i del poder masculinitzat, de liderar el nostre propi món?

Posa’t a prova!

I ara, per acabar, unes preguntes per posar-te a prova i aprendre amb Revista Mirall.