Les desventures del Mobile World Congress semblen haver servit a l’opinologia casolana per fer anàlisi de baixa alçada en aquest art tan propi de mirar-se el melic. L’esdeveniment, potser la fira més important celebrada a Barcelona cada any, s’ha cancel·lat entre mitges excuses, crus oportunismes i múltiples especulacions. La veritat, aquesta virtut absent del món diplomàtic i de l’econòmic, no sembla vinculada als mèrits o demèrits de la capital catalana, sinó a una mena de batalla global que fa servir bacils microscòpics com a excusa.

El coronavirus, ara per ara, i de manera desapassionada, sembla una malaltia infecciosa que evidentment, comporta certs perills objectius, encara que no clarament superiors a les pandèmies de grip més o menys convencionals, que segons l’OMS, maten entre mig i un milió de persones l’any, molt lluny dels 10-20 milions de la famosa grip espanyola de 1918. Per tant, més enllà del sensacionalisme atiat pels mitjans de comunicació, hi ha altres factors en joc que no es dirimeixen ni a Barcelona, ni a Amsterdam, ni a qualsevol ciutat occidental. És evident que amb tot el rebombori ocasionat al llarg d’aquestes setmanes, les teories conspiranoiques es transmeten a una velocitat superior a la capacitat de mutar dels virus, algunes més inversemblants que altres. Tanmateix, i malgrat que sovint la voluntat de captar l’atenció entre uns mitjans massa obsessionats per competir en sensacionalisme, sembla obvi que aquesta crisi de salut esdevé una veritable oportunitat on es barregen aspectes locals (a la Xina) i globals.

D’una banda, sembla que la incompetència en la gestió del virus ha estat aprofitada pel seu president Xi Jinping i el seu entorn per desencadenar una purga contra els seus oponents polítics dins el Partit Comunista (als reals i als potencials), així com fer un cop d’autoritat i propagandístic per reforçar el seu poder i el canvi de rumb propiciat en els darrers anys. El Partit Comunista Xinès ja fa alguns exercicis pressupostaris que ha decidit modificar la seva política econòmica abocada a fer de país exportador, i una vegada la Xina s’ha consolidat com a la fàbrica del món, ha decidit concentrar-se en el creixement intern, a còpia d’incrementar la capacitat adquisitiva de la població xinesa i corregir els desequilibris econòmics produïts durant les darreres dècades a partir del model establert a finals de la dècada de 1980 per Deng Xiaoping. De fet, després d’internacionalitzar la seva economia (i de pràcticament monopolitzar la producció manufacturera mundial), la línia político-econòmica es concentra a tractar d’articular un mercat interior prou potent. La propagandística occidental veu en aquesta nova etapa una crisi econòmica perquè… la Xina “només” creix de l’ordre d’un 6% anual (quan això no passava ni en els millors anys dels trenta gloriosos occidentals!).

D’altra banda, la superpotència nord-americana, especialment des que Donald Trump ocupa la Casa Blanca, ha establert una mena de guerra freda comercial contra Pequín. Una de les principals raons que va permetre a Trump obtenir una victòria contra pronòstic a les eleccions presidencials de 2016 va ser el suport de les classes treballadores nord-americanes –especialment de les regions castigades per la desindustrialització com ara el Rust Belt-, desitjoses d’una política d’aranzels que pogués frenar la deslocalització industrial. En aquest sentit, les tensions comercials amb la Xina (amb el cas de Huawei com a paradigma) han portat a un cert retorn al proteccionisme industrial que ha caracteritzat bona part de la història dels Estats Units. Contràriament al que molts podrien pensar, aquest no és un gir populista per satisfer un electorat ressentit amb la crisi i desocupació que ha castigat especialment als treballadors blancs de coll blau, sinó que és el fruit d’una reflexió profunda dels seus diplomàtics i analistes. Bona part de les empreses nord-americanes (a tall d’exemple, una Apple que fabrica tots els seus ordinadors, entre els quals el mateix on s’està redactant aquest article) han  decidit deslocalitzar la seva producció en plantes xineses a fi de poder maximitzar uns beneficis que van a petar directament a paradisos fiscals, i que han potenciat, al seu torn, unes desigualtats que estan deteriorant a gran velocitat la qualitat de les democràcies occidentals. Els estrategs nord-americans veuen en el fet que la Xina monopolitzi la producció industrial un perill molt greu en el sentit que fa d’occident un espai econòmic fràgil i dependent de les decisions que pugui prendre algú com Xi Jinping, el qual, com tot president xinès, té com a objectiu el retorn de Xina a la seva posició tradicional de gran superpotència.

Anem a fer un salt històric uns quants segles enrere. Que la Xina fos un país subdesenvolupat fa tan sols unes poques dècades constituïa una anomalia històrica. Aquest país, que ja existia quan a Cèsar els seus antics aliats li clavaven unes quantes ganivetades a les escales del Senat o quan Alexandre el Gran es passejava a cavall per Pèrsia, sempre havia estat a l’avantguarda tecnològica. Tanmateix, cap als segles XVII-XVIII passa per un d’aquelles etapes recurrents a la seva història d’introspecció itermitent que li fa perdre una pistonada tecnològica que genera l’oportunitat que un petit occident, amb la seva Revolució Industrial, d’aprofitar-se’n fins al punt d’humiliar-la diverses vegades entre els segles XIX i XX. L’hegemonia occidental no es pot entendre sense la capacitat de fer d’Anglaterra la fàbrica del món i sense la capacitat del perfeccionament tecnològic i administratiu dels estats occidentals contemporanis. Tanmateix, després de la segona guerra mundial, la descolonització i la irrupció d’un neoliberalisme obsessionat a buscar treballadors barats als confins del tercer món, que occident fa un pas enrere en l’hegemonia mundial.

En aquest context, especialment a partir de la Revolució Xinesa (i la victòria comunista de Mao Zedong conclosa el 1949, entre l’estupor del món capitalista occidental) quan es produeix un gir geoestratègic de primer ordre. El comunisme, amb els seus encerts i errors, reforça l’estat, i la planificació econòmica permet recuperar tant la dignitat nacional com la sobirania política i industrial. I, especialment a partir del moment en què el pragmatisme xinès de l’etapa de Deng Xiaping, la Xina comença a recuperar la posició geoestratègica global que havia ostentat tradicionalment.

Al llarg de les darreres dècades hem assistit a un procés invers de retroalimentació. Occident, imbuït d’una ideologia econòmica fonamentada en el neoliberalisme s’ha anat desindustrialitzant (i deslocalitzant les seves fàbriques a l’Àsia, molt especialment al gegant xinès), mentre que la Xina, no només s’ha limitat a alimentar-se de la concentració de la producció industrial global, sinó que, com a estat fort, amb la propietat pública de les industries (la Xina continua essent un país comunista, que ha adoptat formes de gestió capitalista de les empreses) no només ha crescut econòmicament, sinó que ha pres l’opció d’una sofisticació que li ha raportat un lideratge tecnològic. Han passat en pocs anys de fer productes barats a ser el referent en mobilitat elèctrica, entre l’horror dels estrategues nord-americans. Per la seva banda, Occident ha caigut en la temptació del rendisme suïcida, el mateix error en què van caure imperis decadents com l’espanyol el segle XVII (que vivia de la plata que podia robar d’Amèrica, mentre anava carregant-se el seu mercat interior i la seva activitat econòmica) o l’Imperi Otomà del XVIII-XIX. En l’actualitat, el neoliberalisme, que ha generat una xarxa de paradisos fiscals que ha tingut com a resultat un increment exponencial de capital global a la seva insaciable recerca de benefici, ja no pot confiar en l’activitat productiva de la indústria, sinó en l’especulativa dels mercats financers o els immobiliaris (i de fet, la bombolla immobiliària torna en base a capitals globals blanquejats que busquen rendibilitats impossibles), cosa que genera, encara més, una desarticulació de les economies productives i una profunda desmoralització entre la seva ciutadania. 

Al seu torn, l’obsessió per les privatitzacions i les externalitzacions generen un caos organitzatiu que propicien una creixent ineficiència econòmica. A tall d’exemple, la línia d’alta velocitat entre Barcelona Figueres, d’uns 750 quilòmetres va trigar, entre l’aprovació del trajecte i l’arribada a la frontera, de 18 anys, la qual cosa, traduït vol dir uns 110 metres al dia (on participaven moltes empreses i pocs treballadors). En odioses comparacions, el darrer tram dels darrers mil quilòmetres del TransTibetà, la línia d’alta velocitat que va construir el govern xinès a més de 4.000 metres d’alçada, amb 970 quilòmetres damunt capes de permafrost van acabar puntualment en cinc anys, la qual cosa vol dir 530 metres diaris. Si, a sobre, recordem que el tren transcontinental que va unir la costa est i oest d’Estats Units amb tecnologia de 1867 es van arribar a posar quinze quilòmetres de raïls en un sol dia, veiem que hi ha quelcom que no funciona gens bé en el món empresarial actual. La ineficiència no és només cosa de Madrid. El nou edifici de l’One World Trade Center de Nova York va trigar tretze anys a ésser aixecat. Si comparem, l’Empire State, durant dècades el gratacels més alt del món, va ser construït en quinze mesos a principis de la dècada de 1930. Si, a sobre, veiem que la Xina és capaç d’aixecar hospitals en una setmana és evident que el capitalisme neoliberal, massa avesat a crear esquerdes entre línies de subcontractació per on s’escolen diners públics o privats no és aquest model perfecte que ens han venut. Com a historiador he d’afegir una altra cosa: la segona guerra mundial la va guanyar occident (i sobretot l’URSS) perquè es va renunciar a l’economia de mercat. Al cap i a la fi, l’economia de guerra és això: planificació econòmica i control de la producció per part dels estats.

Això ens deixa una paradoxa inquietant. I si en realitat la guerra freda, és a dir, la confrontació entre un occident que afirma fonamentar-se en una democràcia liberal (tot i que cada vegada menys) i economia de mercat estigui perdent davant un sistema totalitari d’economia planificada? I si, en realitat, esigués guanyant el comunisme (entès com a organització de l’estat, no pas com a règim a la recerca de la justícia social)? Al cap i a la fi, això que estan fent els dirigents xinesos no era massa diferent del que pretenia Gorbatxov tres dècades enrere: una reestructuració del sistema, amb inclusió de mecanismes de mercat, gestió empresarial i apertura social sense qüestionar essencialment el sistema. 

La suspensió del Mobile ens hauria d’ajudar a reflexionar en global, i veure que, en el fons, la de Barcelona és l’escenari secundari d’una batalla global més transcendent del que podríem suposar. Les epidèmies, com les crisis, representen cínicament grans oportunitats. Al cap i a la fi, també poden ser eines de propaganda. No sé si els lectors desconeixen que la famosa “grip espanyola de 1918” que va matar tanta gent com la Primera Guerra Mundial, en realitat no era espanyola, sinó que el focus sembla haver-se produït als Estats Units. La censura militar, en un moment en què centenars de combatents en el conflicte europeu estaven morint, va proposar dir-li espanyola perquè, com a país neutral, evités la desmoralització interna. Ja ho veiem. Fins i tot les pandèmies són geopolítiques.