Quantes vegades no hem sentit parlar de supremacisme català, quan ha parlat un mitjà de comunicació, un opinador o un polític de l’anomenada ala unionista (o com millor li escau, ala colonialista)?
Quants cops hem hagut de sentir aquesta qualificació per referir-se al poble de Catalunya, només per tenir la gosadia de voler la llibertat del nostre país, voler fer una república on puguem corregir tots els errors i dèficits democràtics incorregibles al regne d’Espanya?
En quantes ocasions ens han qualificat de supremacistes simplement per tenir l’atreviment de defensar l’ús i l’ensenyament de la llengua catalana arreu dels territoris catalanoparlants, altrament anomenats Països Catalans?
Des del món colonialista espanyol hi ha una constant campanya de menyspreu cap al sentiment nacional català que es vincula a la llengua i a la cultura. Tan, que fins i tot alguns independentistes afirmen que en cas d’independència no cal defensar i fer el català i l’aranès les úniques llengües oficials de Catalunya. Tan, que fins i tot han aconseguit fer d’una imposició històrica com un fet interioritzat pels catalans. Arribar a creure que el castellà és una llengua pròpia de Catalunya. Podem preguntar a la gent de Perpinyà si opina que el castellà és la llengua pròpia d’aquell territori (sí, que també és Catalunya, tot i que molta gent sovint ho oblida).
La llengua és un element comú d’atac per part del colonialisme. Com aquells partits que defensen la “igualtat” de les dues llengües. Això si, sempre només defensant igualtat allà on presumptament el català té algun privilegi (per exemple, atacant a una falsa immersió lingüística que no es duu a terme on fa més falta o a l’única televisió d’àmbit nacional en la que podem veure continguts en català íntegrament). Quan es tracta de demanar la igualtat del català amb el castellà en el doblatge al cinema, en l’etiquetatge, en l’atenció telefònica… apareixen amb el seu discurs d’acusar-nos de supremacistes perquè no som ningú per demanar o exigir que puguem viure amb normalitat en la nostra llengua al nostre propi país.
Llavors, aquests mateixos que pretenen que els catalans interioritzem aquest discurs i tinguem por de defensar un independentisme en el que protegim la llengua i cultura catalana sense matisos, també ens volen fer creure que el català, el valencià, el mallorquí, el rossellonès… i tantes altres varietats dialectals de la mateixa llengua, són en realitat llengües diferents.
Això sí, després el que passa és que es senten ofesos quan a la nit dels Òscars, en dues cantants que “presumptament” canten en la mateixa llengua, a la que té una varietat dialectal europea, l’etiqueten com a versió en “castilian”, mentre que a la versió llatinoamericana en diuen “spanish”. Aquests mateixos que obliden que a la seva constitució, parlen de llengua oficial de tot el regne d’Espanya referint-se a ella com a “castellano”.
No és una actitud realment supremacista afirmar que els catalans, els gallecs, els bascos, els asturians, els aranesos… (tots amb llengües pròpies) són espanyols, però afirmar que la llengua de tots és una que anomenen “espanyol”? Que potser aquesta actitud que mostren és una verdadera prova de supremacisme en el que ens volen dir que per ser espanyol només es pot ser en aquella llengua que es va desenvolupar i evolucionar a partir del llatí en un regne anomenat Castella?
Reflexionant sobre l’anècdota dels Òscar amb la distinció de les varietats dialectals del castellà, demostra que el seu discurs i actitud referent a la llengua catalana i la seva disgregació en diferents pàgines web del Gobierno, entitats bancàries… jo em pregunto: per què als caixers per exemple, no fan distinció entre el castellà que es parla a Valladolid, amb el que es parla a Caracas, Buenos Aires, Ciutat de Mèxic o l’Havana?
No és una actitud una mica colonialista i supremacista això de pretendre afirmar que tots parlen la mateixa llengua, però en canvi dir que els catalans som “pancatalanistes” quan afirmem de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l’Alguer parlem la mateixa llengua?
Espanya segueix tenint una mentalitat territorial castellana, en la que són ells i la resta som pobles conquerits i que, com a tal, hem de renunciar a la nostra història i cultura per retre vassallatge al que encara creuen com imperi castellà.
En les nostres mans està creure’ns aquest discurs o no. En les nostres mans està acceptar aquest discurs i avergonyir-nos de pensar, somniar i viure en català o contràriament, mantenir-nos dignes i combatents per aconseguir que el català sigui la llengua efectiva dels Països Catalans en tots els àmbits i no hi hagi discriminació a tots els que parlem en la llengua pròpia del nostre país.