RocioSantaCruz inaugura avui a Montserrat Soto

'Infern cec' és un camí que Soto ha recorregut a partir de la lectura de l'Infern de Dante

Publicitat

L’exposició Infierno ciego (Infern cec) és un viatge per un paisatge d’un món conegut. Com és habitual a l’obra de Montserrat Soto, hi trobem una sèrie de fotografies de paisatges que enclouen en si mateixos un significat. Onírics, al·legòrics o reals, són els horitzons d’un camí penetrat i recordat.

Dante els situa a l’infern, Montserrat Solo els veu en la contemporaneïtat. Les pors són les mateixes, els llocs són propers o semblants. Les persones que els poden habitar, en són d’altres, però el reflex dels seus pensaments els troba al seu voltant.

Infern cec és un camí que Soto ha recorregut a partir de la lectura de l’Infern de Dante a la Divina Comèdia. Aquest recorregut i paisatge estan inspirats també per les paraules de Jorge Luis Borges, publicades de manera pòstuma a Le Monde Diplomatique (2011), i qui, al seu torn, destacà la Divina Comèdia com una de les seves lectures de referència.

Pregunta: ¿És capaç també de sentir un paisatge? ¿El percep també a través de les vibracions de les veus?

Resposta de J.L. Borges: El que imagino pot ser completament anacrònic. És possible que faci referència a impressions que conservo del temps en què gaudia de la vista. Ara, tancant un ull, soc capaç d’endevinar alguns colors, sobretot el verd i el blau. El groc no m’ha abandonat mai. En canvi, he perdut el negre. M’hi falta la foscor. És curiós, oi? Un cec mancat de foscor. Fins i tot quan dormo em trobo dins una nebulosa verdosa o blavosa.

A partir d’aquestes paraules, Soto decideix tornar a resseguir el camí, tot intentant de superar el simbolisme del poder del color i endinsant-se als paisatges sense negres ni vermells per allunyar-se una mica més de la realitat imaginada i traslladar-se –en traspassar aquesta gran porta que presenta Dante Alighieri– a un lloc on, en entrar, ha d’abandonar qualsevol mena d’esperança.

L’artista Montserrat Soto

Montserrat Soto (Barcelona, 1961) és una artista que treballa principalment amb la fotografia i la instal·lació.

El seu treball, sempre amb un gust estètic acurat, s’articula en sèries que li permeten investigar sobre la contemporaneïtat, el paisatge i l’entorn, ja sigui inventat o real. Algunes de les seves obres esdevenen investigacions aprofundides sobre problemàtiques contemporànies que ens interpel·len a tots i a les quals para atenció fent una crida a la reflexió.

N’és una prova la mostra Imprimatur que recentment ha presentat a la Sala Alcalá 31 de Madrid, a la secció oficial de PHotoEspaña 2018.

Montserrat Soto ha exposat les seves peces de manera individual als principals espais d’art contemporani nacionals, com el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), Espai 13 de la Fundació Joan Miró (Barcelona), Fundación Telefónica (Madrid), Museo Patio-Herreriano (Valladolid) i Koldo Mitxelena (Sant Sebastià), entre d’altres, i ha compartit exposicions col·lectives en centres com ara el CA2M (Madrid), MUSAC (León), Villa Iris – Fundación Marcelino Botín (Santander), CCCB (Barcelona). En el context internacional ha exposat les seves obres de manera individual en organismes com: Huis a/d Werf (Utrecht), la Casa de Cultura de España (Mèxic) i al Periférico de Caracas Arte Contemporáneo (Caracas).

La seva obra forma part de les principals col·leccions espanyoles: MACBA, MNCARS, Fundación Telefónica, Fundació “la Caixa” i Fundació Vila Casas, entre d’altres, com també de col·leccions internacionals: BT Connected World Art, Fond National d’Art Contemporaine de Puceaux o Beckman Foundation.

Infern cec és la seva primera exposició individual a Barcelona des de 2007, moment en el qual va tenir lloc la mostra Lloc de silencis al Centre d’Arts Santa Mònica.

EL PREU DE LA LLIBERTAT

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes