Els darrers dies de l’any sempre són propicis per a fer llistes, un indicador d’americanització del mode en que entenem la cultura. Algú dirà que no és pas així. Senzillament quan acaben dotze mesos ordenats segons el calendari és bo recapitular, una mica com si el món de l’art fos com el propòsit de deixar de fumar o menjar menys xocolata.
Aquests decàlegs solen estar condicionats per l’esperit del temps imperant i ofereixen molta brossa prescindible quan tot s’ha oblidat. Aleshores mirem enrere, consultem els seleccionats i esclafim a riure davant el conductisme del mercat i els interessos, mai més ben dit, editorials dels diaris o revistes.
A l’època on tothom opina és gairebé impossible trobar certa diversitat, doncs la majoria de mitjans proclamen guanyadors el mateixos títols. En el cas espanyol el triomfador de l’any sembla ser Ordesa, de Manuel Vilas, una novel.la molt emocional d’acord amb les tendències desitjades a la societat actual. De fet, el llibre no és ni de lluny el més destacable en la trajectòria d’aquest excepcional poeta, però dóna igual perquè des de feia mesos l’aire bufava a favor d’aquest coronament on hi ha quelcom romàntic entre la influència del paisatge aragonès i la mort dels familiars més propers a una vida transformada entre els decessos i l’adéu a determinades addiccions.
Si algú llegeix el darrer paràgraf podria parar a l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau. Be, fins a cert punt. Si ho dic és perquè les prestatgeries de les llibreries més a la moda són plenes de novetats, doncs així ho vol la indústria nacional, poc acostumada a la tradició europea dels clàssics com una lectura imprescindible i normalitzada, a l’abast de tothom mitjançant volums de tota mena, des dels més luxosos fins a la butxaca, que en part s’inventà per a poder apropar perles a un públic interclassista.
D’aquesta manera, penso en França, s’aconseguia s’incentivava veure més ulls tot resseguint pàgines amb paraules. A l’Estat espanyol, expressió gairebé humorística si la dius amb el to de Quim Torra, és bastant inusual veure negocis lletrats de gom a gom i amb cues com pots trobar-ne a París o Venècia, on fa pocs dies vaig apreciar un constant torrent de clients a La toletta, molt recomanable si aneu a la ciutat dels canals, on conviuen a prop Thomas Bernhard amb els best sellers d’actualitat, separats només per mobles, situats de forma estratègica a la vora per a no generar sensacions elitistes.
Dic tot això amb una intenció. El primer de maig de 2017 El Confidencial em publicà un article sobre Gabriel Ferrater on explicava el gran absurd que era venerar un poeta quan era impossible donar amb la seva obra completa perquè ningú havia mogut un dit per a reeditar-la. Aquest setembre, i no m’atorgo el mèrit perquè no crec tenir-lo, Edicions 62 ha recuperat Les Dones i els Dies amb una edició crítica a càrrec de Jordi Cornudella, i la celebrem malgrat les seves mancances entre les que figuren la minsa introducció, en aquest país sembla un pecat un extens estudi previ amb cara i ulls, i l’obertura de l’objecte anomenat llibre, del que sol comprovar-se la seva decència just al seu terme mig. Si respira ens trobarem amb una peça digna, si sembla a punt de trencar-se ens haurem de preocupar.
Perdoneu-me la dèria pels detalls. Som una terra meravellosa i tot anirà bé, ho podeu veure cada dia a TV3 i als suplements on ens parlen d’una exitosa nova generació, nombrosa, potser massa per l’escassetat de lectors que no es soluciona amb copets a l’esquena entre la gent del sector ni amb l’entusiasme de creure’s a inexistents alçades com els hi passa a molts. Ara, continuem amb Ferrater, l’incombustible Jordi Amat en farà una biografia. Serà poderosa, com bona part dels seus assaigs, brindarem per haver posat pau al galliner i després, com si res hagués passat, tornarem a oblidar l’home d’ulleres suïcida per no ensumar la pudor dels cinquanta anys.
Quelcom semblant s’ha produït aquesta tardor amb Santiago Rusiñol mitjançant la representació de les seves obres al TNC, un dossier monogràfic a L’Avenç i el llibret, digne de l’elogi per la seva llibertat prosística, d’en Raül Garrigasait publicat per 1984.
Més que proporcionar glòries fugisseres idònies per a expiar pecats hauríem de filar una constància amb els clàssics catalans per a canviar el paradigma. Un bon inici fóra oferir col·leccions com la dels clàssics del Catalanisme polític de RBA, més que res per la seva aspiració a sobreviure i no ser un mer esquitx enmig de la tempesta. L’altra es basaria en un respecte que no tenim, doncs el mateix sistema educatiu provoca un rebuig on els grans autors del passat són memòries de versos memoritzats, lloses d’estudi i altres maldecaps gens convenient per a situar-los on mereixen. El tercer punt apuntaria a popularitzar-los. És possible que a casa tingueu uns volums groguencs editats a principis dels anys vuitanta per una institució bancària. Doncs bé, ara entendreu tot a la perfecció, són en molts casos la darrera edició dels pretèrits immortals. Després d’ells no hi ha gaire més, bé sí, despreocupació absoluta, desídia, vocable existent en català, perfecte, immarcescible. Això sí, som perfectes a l’hora de mitificar i quedar-nos ben amples.
Aquesta dècada han sortit una sèrie d’editorials que fan molt bona feina. L’era demana heterodòxia i ens agrada, el que no implica unir-la amb coherència. Si no veiem més les perles del passat, si les tractem com si fossin draps bruts, deu ser perquè vivim massa engolits pel present. Fins i tot això no ens diferenciem de la resta de l’Univers. Bé sí, ja ho he dit a l’article, i el mateix serveix per a la literatura espanyola, no sigui que sense veure-la ens fotem tots una hòstia històrica per excés de presumpció i oblit dels que ens precediren. Metamorfosar-ho també és fer Europa.