El crepuscle dels ídols

Crònica d’una mort anunciada: la justícia espanyola ha absolt el youtuber Dalas Review. Esperar el contrari, en vista de les seues més que polèmiques sentències recents —que van des de la més que discutible pena a La Manada fins el seu últim escàndol, absoldre un jove de violació perquè la víctima, d’onze anys, semblava més gran— era pecar d’ingenuïtat. Tirant-li un cop d’ull al cas, aquest desenllaç era més que probable: els fets denunciats van tenir lloc fa un parell d’anys i aportar proves sobre el contacte físic era impossible. Després del fracàs de la via judicial, crec que sí hi ha un parell de conclusions que podem traure d’aquest cas.

La primera és una cosa bastant simple però que sembla formar part de l’imaginari col·lectiu: no, la denúncia d’una dona no val per arruïnar-li la vida a un home. Sobretot, si aquest home és famós, té diners i el suport d’un bon equip d’advocats. Però fins i tot quan no és el cas, hi ha centenars d’obstacles que impedeixen una sentència favorable per a la víctima: la manca de proves quan l’agressió sexual no ha sigut obscenament violenta o quan no hi ha hagut penetració, la credibilitat que es perd en tardar a denunciar una violació, l’assetjament patit quan el denunciat és una personalitat pública… Per molt que alguns intenten pontificar per les xarxes socials —el propi Dalas té més d’un vídeo parlant de com la Llei de Violència de Gènere concedeix l’absoluta credibilitat a la víctima—, estem massa lluny de viure en una societat i en un sistema judicial que realment sentència sense apreciar les proves. Això és una garantia processal en moltes ocasions per a diversos tipus de crims; però quan es tracta d’una violència estructural i directa com és la violència masclista, que s’instal·la en el nostre subconscient des de la infància, impedint-nos reconèixer-la des del primer moment, aquestes garanties es tornen en contra de les víctimes.

La segona és que el problema no és només la ineficàcia d’aquests judicis en moltes ocasions, sinó que una quantitat enorme de conductes que són clarament violència patriarcal no encaixen dins de cap tipus penal. En el cas de Dalas, només per nomenar tres dones que han alçat la veu en la seua contra com són Miare, Mía i Anne Reburn, els seus comportaments contra elles no poden considerar-se estrictament maltractament psicològic per la Fiscalia, però sí que ho són sense cap cap dubte per a qualsevol anàlisi que es considere feminista. Hi ha coses que són pròpiament de pel·lícula distòpica, com el fet de fer signar a les seues parelles contractes de confidencialitat en començar una relació amb ell. La justícia —i no només l’espanyola, sinó la de tot el món— ha de començar a preocupar-se que no contempla les formes més bàsiques de violència masclista, ni a nivell de prevenció ni a nivell punitiu.

La tercera és que qualsevol pot ser un ídol a Internet, per moltes coses dolentes que haja fet. Dalas Review té vuit milions i mig de subscriptors: posseeix un exèrcit de fans enorme, molt present no només a Espanya sinó també a Llatinoamèrica, que recolzen totes les seves barbaritats, el defensen a capa i espasa i assetgen a qualsevol que tracte de qüestionar-lo. La seva exnòvia Miare ha denunciat en diverses ocasions que ha estat amenaçada de mort, que l’han seguida pel carrer i que han penjat cartells amb la seva cara per buscar-la per el seu poble. Que haja estat acusat per la Fiscalia d’un delicte d’abús sexual contra menors no ha impedit que la seua fama s’incremente, igual que no impedirà que tinga un lloc a la Fira del Llibre cada any que publique una novel·la o que seguisca cobrant un partner altíssim per monetitzar seus vídeos on acusa les feministes de conspirar contra ell. Han absolt Dalas Review, i probablement abans que acabe la setmana haja pujat ja un altre vídeo presumint de la seua victòria judicial i recalcant que aquesta és, per enèsima vegada, la prova definitiva de la seva innocència, que tot és un pla maligne per enfonsar-lo, que tot el que han dit anteriorment sobre ell no és més que una mentida i que aquesta sentència al seu favor ho confirma. I els seus seguidors seguiran sent els mateixos, les seues visites pujaran i ningú li importarà que tot això haja passat, perquè en menys d’un mes ho oblidarem per centrar-nos en altres escàndols. En canvi, hi haurà algú que no ho oblidarà: la víctima, que se sentirà perpètuament defraudada i avergonyida davant l’opinió pública i davant la seua família i coneguts, que aprendrà per les dolentes que de res serveix alçar la veu quan ningú està disposat a escoltar-te, i que no hi ha res a fer contra algú més fort que tu. En els temps del #MeToo, per molt que vulguem donar la falsa imatge de poder enderrocar als ídols, si ets una víctima anònima no tens res a fer contra un gegant de Youtube.

La quarta i última és que no estem soles. Que per molt que intenten minar la nostra moral, per molt que no estiguen de la nostra part, hi ha un moviment de masses que va més enllà de les resolucions judicials. Que seguirem sortint al carrer, que seguirem cridant per les que no tenen veu, que no pararem fins que caiguen. Avui no serà el dia que enderroquem a Dalas Review, però aquell dia arribarà, i si no podem parar-li els peus per la via judicial, aconseguirem que siga condemnat al més sagnant ostracisme. Perquè, diguen el que diguen, les dones estem en guerra.

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca