Els Jóvens: la fórmula de l’essència valenciana

Aquesta és la història d’un grup de joves que van decidir per sempre que la seua joventut fos eterna. I ho van fer a través de la seua música: van compondre cançons que, sense perdre l’essència del folk valencià que havien escoltat des de xicotets, el reinventaven, l’actualitzaven i feien que les seues lletres pogueren transmetre un missatge transgeneracional i adaptat al segle XXI. Un missatge que fera les delícies d’adolescents, adults, ancians i, en definitiva, de tots aquells que buscaven un estil de música nou i que no tenien prejudicis ni etiquetes a l’hora d’immergir-se en nous gèneres, estils i grups. Després de temps foscos de dificultats, de treball intens i d’un procés ample d’experimentació en estudis de gravació, el valencian folkies ninja estava preparat per a fer el salt als escenaris i per a començar a pujar esglaons en aqueixa escalereta cap amunt —com ells mateixos la defineixen— que s’albirava en l’horitzó.

Del País Valencià i la seua enyorança per part de dos músics que vivien lluny de casa va sorgir la idea de crear aquest projecte de marcat caràcter valencianista, i que es permet mesclar arrels amb un present que està més viu que mai. Contaven els Obrint Pas en la seua cançó Al País de l’Olivera, que d’aqueix “país que jo ara enyore guarde un tresor secret, un llaç que mai es trenca, un amor que mai es perd”. I aquest tresor que secretament van portar entre mans dos joves de la localitat de Sant Vicent del Raspeig va ser un grup que va nàixer en un estudi, però que té una fórmula d’essència valenciana que sembla agradar, i molt, al públic de parla catalana i que ha aconseguit posar en el mapa a la que potser és la primera rondalla pop de la Història. Com de manera quasi premonitòria anunciava aquesta cançó dels valencians Obrint Pas, “al país de les costeres hi ha llaüts i guitarrons, i la veu de les rondalles pessigant les emocions”.

L’essència d’Els Jóvens

René Macone i Pep Mirambell es van conéixer amb 3 i 7 anys anys a la comarca valenciana de l’Alacantí, on van ser veïns. Des de sempre, van emprendre nombroses aventures junts. La falta d’oportunitats laborals al País Valencià els va portar, igual que a molts altres joves, a traslladar-se a Madrid i Barcelona, respectivament. Lluny de la llar —i al caliu de l’enyorança—, van aprofundir el seu interés per la música folklòrica valenciana, que veien com a un gènere exòtic i que coneixien principalment per Al Tall, quan treballaven junts amb un projecte musical anomenat Pep Mirambell. En aquest van composar una cançó de bressol en homenatge a la Primavera Valenciana. El resultat de la combinació els va fascinar, i van començar a sondejar la possibilitat d’iniciar un nou projecte —sense un rumb clar— de pop amb tendències a la tradició i el folklore. Així, van investigar sobre els instruments que s’empraven en les rondalles —conjunts de cordes que es dedicaven a rondar a les dones, als qui cantaven en els seus portals eminentment amb temàtiques amoroses— i es van enamorar definitivament d’aquesta música tan arrelada, per la qual cosa van decidir tancar-se en un estudi i començar a experimentar.

Espardenyes, Anís Tenis i moltíssima vida / Arxiu del grup

A partir d’aquest punt d’inflexió, els dos joves van decidir reinventar la música tradicional valenciana, afegint-li una estructura de cançó pop a les composicions, dotant-les de lletres que reivindiquen les lluites del poble valencià, tenen missatges feministes i compromesos, i creant un estil propi al qual van denominar “rondalla pop”. Quin nom podia rebre aquesta combinació tan explosiva d’avantguarda i tradició? Els Jóvens, per descomptat. Aquest moment va resultar fonamental perquè René i Pep començaren a treballar en un nou projecte allunyat de l’enfocament pop que tenia el projecte Pep Mirambell, després de sentir-se molt motivats amb el genuí estil de la seua cançó sobre la Primavera Valenciana, que anava a ser part de l’EP de Mirambell. Des del 2014 —i fins a 2 anys després— tots dos es van dedicar silenciosament a preparar el nou disc, al mateix temps que buscaven finançament: sense segell i sense management, però amb molta il·lusió. Les cançons ja estaven preparades i havia arribat el moment de gravar el disc, que tindria per nom Els Jóvens. Només faltava un component fonamental: més integrants amb els quals formar un grup. Després de parlar amb el productor de l’anterior EP de Pep Mirambell Blai Antoni Vañó, aquest s’incorpora amb el baix. Després d’ell, Raül Calatayud amb el seu timple i el seu guitarró —a més del seu coneixement de la llengua valenciana perfecte per a “polir” les lletres—, Cristian Pérez amb la bateria i Pablo Rosell amb les percussions.

El procés de formació del grup va adquirir una nova necessitat: es requeria d’un instrument solista perquè tocara quan hi haguera absència de veus. En el camí d’Els Jóvens es va trobar Tóbal Rentero, un dels músics folklòrics amb major projecció en el panorama musical valencià. Al costat del seu bandúrria, va ajudar a posar nom a tot allò que René i Pep portaven anys maquinant, estudiant i perfilant. El projecte, a diferència de la majoria dels que emprenen les bandes, va ser concebut i va adquirir forma als estudis, gravant-se fins a 4 vegades cada tema a la casa de camp del productor Blai Antoni Bañó a Bocairent. El fet que tots els instrumentistes visqueren en diferents parts del Cap i casal i que Pep i René visqueren a Barcelona i Madrid no va facilitar per a res les coses. Molt menys que, quan s’iniciara el projecte, no es tinguera idea del punt a què es pretenia arribar. Gràcies a l’ajuda d’El Niño de la Hipoteca i el seu segell discogràfic, el disc va poder tirar endavant. No obstant això, encara quedava camí cap a l’eixida definitiva del disc. La seua primera aparició pública com a grup té lloc a l’octubre de l’any 2017, en la desena edició del festival Sons de la Mediterrània.

La consolidació

Primer concert a Gata / Arxiu del grup.

Per a donar-se a conéixer i mentre aconseguien noves fonts de finançament (provinents de premis que va rebre Pep en certàmens principalmentF), els membres del grup van decidir traure cinc senzills abans de la publicació del disc. Cadascun d’ells es troba il·lustrat per un artista valencià diferent, i promocionat en nombroses revistes musicals, culturals o temàtiques del territori valencià, a les quals manaven el material a mesura que l’anaven publicant. En ordre cronològic, es van anar publicant a través de YouTube i altres plataformes digitals Anís Tenis —un himne a la joventut i l’amistat amb el nom de la cassalla que es produeix a la seua comarca, l’Alacantí—, T’ailoviu més que l’hòstia —en referència a una coneguda pintada en la carretera comarcal entre Pego i Oliva—F, Crec que em fa falta un cor nou —el seu particular homenatge als Magnetic Fields i la seua I think I need a new heart—, la profunda Romanç a Paco Alcàcer —que conta la història homònima del futbolista del València que després del seu primer gol va haver de suportar la mort d’un infart del seu pare a Mestalla— i Les xiquetes de hui en dia —una particular forma d’actualitzar les rondalles al segle XXI i reivindicar que “ningú pertany a ningú”—. El huit d’abril va tindre lloc el seu primer concert amb la totalitat de temes del seu repertori a la localitat de Gata.

L’eixida a la llum del disc, que es va produir el setze d’abril d’enguany en plataformes digitals, va ser el motiu pel qual el magazín matinal de la radiotelevisió pública valenciana Al Ras va convidar el dia dotze d’abril una representació de Els Jóvens, que per primera vegada assistien a un mitjà de comunicació generalista com a grup. El dia tretze l’estaven presentant al festival de música d’autor de Barcelona Barnasants i pocs dies després de l’estrena van assistir a la ràdio local del seu poble, Sant Vicent del Raspeig, i van descobrir que estaven fent alguna cosa que agradava: poc després d’eixir en la ràdio la seua cançó s’havia compartit i l’havien escoltada més de mil persones, la qual cosa per a ells va suposar un clar símptoma que “el poble valencià tenia ganes que es fera una cosa així”. El vint-i-quatre d’abril el grup va tocar en directe al programa musical d’À Punt Mèdia Territori Sonor, presentat per Amàlia Garrigós. En la seua següent intervenció en la ràdio —aquesta vegada en el programa iCatMans de Catalunya Ràdio i que va tindre lloc el 15 de juny— Pep Mirambell va contar la història del grup, va parlar sobre les seues referències, formació i l’estil en què s’emmarquen: “som un mutant estrany entre una rondalla i un grup de pop, però renunciem al mestissatge”, va dir.

Del disc als reconeixements

S’aproximaven els Premis Ovidi, que se celebraven el 21 d’octubre. Davant d’aquesta situació, els integrants del grup van consensuar enviar les seues dades i les seues cançons per a participar com a concursants. Res en les seues vides tornaria a ser igual: per a sorpresa dels assistents i seua pròpia van obtindre quatre guardons en les categories d’Intèrprets Revelació, Millor cançó per Anís Tenis, millor lletra per T’aliloviu més que l’hòstia i Millor Disseny de Disc. Al juliol van participar en un altre concert en el marc de la Universitat d’Estiu de Gandia. El 8 de novembre van tornar a concursar en uns premis, aquesta vegada en la Primera Edició dels Premis Carles Santos, organitzats per l’Institut Valencià de Cultura. Allí es van consolidar en el panorama musical valencià, portant-se els premis als Artistes Revelació pel seu nou disc, Millor Cançó per Anís Tenis i Millor Disc per Els Jóvens. El futur, no obstant això, tenia preparats per a aquests joves —que no es consideren a sí mateixos tan joves— algunes sorpreses més. Després d’haver-los vist al seu primer concert en Gata, els organitzadors del tardorenc i urbà Deleste Fest van decidir apostar pel grup, que va actuar el 17 de novembre davant més de 1700 persones en el Palau de la Música de València.

Els Jóvens acomiadaran l’any havent donat uns 15 concerts que, eminentment, s’han produït al País Valencià, i amb la pretensió de dur a terme la seua primera gira, en què preveuen uns 30 concerts l’any que ve pel País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. Després d’anys de laboratori musical, René Macone i Pep Mirambell, acompanyats pel seu equip de joves músics es llancen a conquierir els escenaris amb el seu folk ninja com a bandera, disposats a quedar-se, a conservar el llegat de referències musicals tan grans com Al Tall, Pep Botifarra o Pep Laguarda al mateix temps que redescobreixen el gènere i l’adapten als nous temps. Després de llargs anys per trobar la fórmula perfecta a l’estudi que van convertir en laboratori, tenen ara una labor fonamental: donar-se a conèixer, arribar a més públic i consolidar el seu grup en el panorama musical valencià. Era aquesta la manera idònia d’homenatjar les arrels de les quals el poble valencià emana? Només el futur ho dirà. El que és clar és que, com deia el poeta i escriptor Eduardo Galeano, “al cap i a la fi, som el que fem per a intentar canviar el que som”.

Portada de T’ailoviu més que l’hòstia / Llirios Bou.

Per complementar aquesta peça recomanem llegir aquest treball del company Vicent Baydal a la Revista Lletraferit. Els Jóvens: la revolució de la tradició.

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca