‘Roma’ o la redempció dels intel·lectuals

Els últims mesos ens hem vist obligats a adorar a falsos ídols a les xarxes socials. Intel·lectuals progressistes d’arreu els han reivindicat i ens veiem obligats a parlar-ne. Operación Triunfo i Rosalía s’han considerat per consens com a exemples de la democràcia cultural, alhora que generadors de contingut potencialment emancipador. Són així “productes de segona”, que ben analitzats tenen el suficient interès per ser considerats cultura amb totes les seves lletres. Ara però, ha arribat el redemptor: Roma d’Alfoso Cuarón. Un film estrenat en la més estricta plataforma de moda: Netflix, i que suposa la unió entre ètica i estètica.

A Operación Triunfo la utilització de llenguatge no sexista i l’adveniment de diverses accions netament feministes, ha suggerit als espectadors que el programa de Televisió Espanyola té alguna mena de capacitat transformadora. D’aquesta manera, els diferents protagonistes del Reality Show, podrien ser exemples a imitar ideològicament parlant. Aquesta postura, però queda perfectament exemplificada a l’episodi Fifteen Million Merits de Black Mirror, on s’exposa un relat semblant a Operación Triunfo. El protagonista denuncia la maquinària opressora que suposa el concurs i lluny de ser-ne expulsat, el jurat considera que per la seva honestedat, ha de parlar cada dia davant la càmera. Cada dia crida a la revolució, però just per aquest motiu, la potència emancipadora que podria tenir queda anul·lada.

D’altra banda, hi ha el cas de Rosalía. Fora de la polèmica sobre l’origen de la seva música, els seus videoclips han estat abraçats com a joies. Efectivament l’Editorial Canada és una molt bona productora, amb bons guionistes i realitzadors. S’han celebrat, així, les connotacions literàries i filosòfiques de les imatges. Lluny d’entendre la cantant com un producte de pur màrqueting (s’ha anunciat enmig de Nova York amb una pantalla gegant), que barreja l’hedonisme amb una certa exaltació de la pobresa. S’ha vist com una renovació de la música i les maneres d’expressar-se. Ara, és una música emancipadora a l’estil de Pete Seeger? Hem de dir clarament que no.

Roma doncs, arriba com un producte d’alta qualitat cultural, podríem fins i tot entendre que és cultura de l’elit en un mitjà de masses i de moda: Netflix. El film, però arriba allà on els altres dos productes descrits no arriben; suposa ara sí, un film emancipador, ja que explica com resoldre la qüestió de gènere i classe en la qual ens veiem avocats com a societat. Roma és una continuació de Children of men (2006). Un film on Cuarón, exposa com hom ha de tallar tota arrel ideològica amb el passat, per tal de fer front al desert ideològic d’una societat sense història. Ara, ens explica com només la unió dels desemparats pot ser un revulsiu per l’emancipació dels oprimits. En els dos casos, explicant l’inici de la decadència ideològica actual en les revolucions de 1968.

La capacitat emancipadora dels dos primers exemples és relativament escassa. De fet a l’últim videoclip de Rosalía, ella mateixa s’ofega en les seves mateixes llàgrimes. Alhora que a OT, no trobem cap exemple de pensament crític més enllà dels discursos feministes (un discurs naturalment indispensables en el moment en el qual vivim). El pensament dels intel·lectuals progressistes no creu que OT o Rosalía siguin productes ben fets, creu que són el resultat de l’esforç de persones sense història, per això pot justificar els discursos que hi avoca. Creu que són el resultat d’un cert virtuosisme individual i de joves que ascendeixen en la piràmide social, ja que (creuen) que aquesta encara funciona. Pensa “els productes de la massa no són dolents, simplement no els analitzem el suficient per extreure tot el suc que amaguen i els justifica”. Així considerem a Amaia una referent del feminisme i a Rosalía “LA” creadora de la nostra generació.

On és doncs la tesi que ocupa el títol? En el fet que bona part de l’intel·lectualisme jove, ha agafat referents culturals que redimeixen la democratització cultural, abraçant productes considerats per l’elit de segona, però, com és evident poden tenir interès artístic. Els nous intel·lectuals han dotat d’un contingut crític, productes que no el tenen, per tal d’autocomplaure’s. Així, podem gaudir d’OT, ja que és feminista o de Rosalía per la reivindicació de la música d’extraradi. No per la senzillesa i efectivitat comercial dels seus productes. Alhora que s’ignoren altres productes que tenen una capacitat emancipadora molt més gran. Per això Roma pot ser una redempció a aquesta situació, ja que en aquesta pel·lícula tant èticament com estèticament podem gaudir d’un producte, que suposa una autèntica crítica ideològica al nostre present.

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca