L’oportunitat i el Long Play

Des de fa uns quants mesos no parem de rebre novetats editorials sobre el Procés. És una espècie de maledicció bíblica perfecte per a completar un altre aspecte de la roda política consistent a generar un mercat vàlid per a distribuir noms i llibres mitjançant xarxes de comunicació gairebé sempre afins. Qui ho cerqui i no s’insereixi dins d’aquest esquema ho tindrà relativament magre.

El problema, més enllà d’aquest aspecte, és la perspectiva. Fa pocs mesos vaig llegir-me els tres volums d’articles de Josep Pla dedicats a les seves cròniques durant la Segona República. Són texts excepcionals per dos motius relacionats amb el temps. Des d’un primer punt de vista incideix la meva apreciació lectora vuitanta anys després dels fets. Des d’una segona vessant hi ha la forma en que es van redactar, dia a dia, jornada a jornada fins a compilar una informació preciosa perquè no pretén ser manual de res i s’omple de detalls absents a llibres amb rerefons d’assaig.

El darrer mes de setembre m’arribaren a casa tres novetats que serveixen per a entendre l’inici d’aquest article. El Naufragio (Península), de Lola Garcia és un resum molt ben trenat de la Història dels darrers set anys. La periodista de La Vanguardia deixa poc lloc a la morbositat i ofereix un mosaic força objectiu on la premsa, com és comprensible, ha destacat allò inèdit que aporta, doncs ens trobem a la situació de fer prevaldre paràgrafs insòlits en contraposició amb els de la resta de l’allau. A tots ens agrada saber de reunions secretes, misteris invisibles i altres qüestions semblants, d’altra banda ben normals, perquè per molt que opinem poc o res sabem a hores d’ara de la veritat d’unes hores apassionants.

El golpe posmoderno, quince lecciones para el futuro de la Democracia (Debate), de Daniel Gascón mostra un altre tarannà. Al llarg de tot el rebombori moltes han sigut les veus que han titllat d’utòpic trobar una veu espanyola, aliena a Catalunya, amb capacitat d’anàlisi sobre l’acceleració del poder català envers la independència. Gascón té diversos mèrits molt preuats, com la fredor objectiva, una divisió en quinze seccions encertadíssima a més d’esclaridora i notes de geni en certes apreciacions. El llibre és molt recomanable, però cau a falles recurrents al que denominarem com la literatura oportunista sobre el tema, gairebé tota. Entre ells cal mencionar, quelcom ben present a les publicacions de la primera meitat de 2018, l’escassetat de fonts que porta, un cop i altre, a recolzar-se al petit pamflet de Jordi Amat, la conjura dels irresponsables (Anagrama), i al d’Eduardo Mendoza, Qué està pasando en Cataluña, editat per Seix Barral i bastant fluix, a vegades un se’l imagina com 25 pàgines de Word, malgrat la fama de l’autor.

A més d’això molts d’aquests texts pateixen el defecte de jugar sempre a favor del seu equip, i no parlo de favorables o contraris, sinó de persones properes, en el cas de l’escriptor aragonès la redacció de El País i Letras Libres. Hi ha un capítol dedicat als intel·lectuals en desacord amb tota la iniciativa sobiranista i trobo a faltar un fotimer de plomes, doncs en aquest racó del món són pocs els que llegeixen més enllà d’un determinat radi d’acció, quelcom agreujat pels copets a l’esquena que molts es prodiguen a totes les xarxes socials.

Serà curiós llegir el duet d’aquí vint anys. Hi haurà un historiador que cercarà fonts de primera hora, hi caurà i potser intueixi tot allò comentat fins el moment. Ens hem oblidat del tercer home de la sala, i bé, sé que no serà del gust de la majoria, però almenys a mi mai m’ha importat, doncs si em quedés amb un sol criteri seria un ésser incomplert, més encara.

Arcadi Espada és una espècie de Llucifer allà on va. No cau bé a ningú, ho sap i és probable que també dedueixi ser poc llegit. El personatge guanya al periodista i criticar és molt fàcil, com bé sabia el seu, i meu, admirat Josep Pla. Ariel ha reeditat dues dècades després Contra Catalunya. Ja hi som. El títol pot dur a malentesos i sense llegir aquests no paren de créixer. Contra Catalunya es refereix a l’atmosfera dels primers setze anys de Pujolisme, època hereva d’una sensació secular, com si tot es fes a Espanya per a fotre’ns de mala manera.

El llibre és una crònica excepcional, un document de primer ordre, un assaig sobre la Barcelona d’aleshores i una crítica ferotge contra la banalitat creixent. La seva actualitat és letal, i l’adjectiu sempre ha de ser precís. Podria copsar pàgines i més pàgines, però em centraré a poques minúcies, suficients per a retratar la seva dimensió. Perdurarà, ja ho ha fet.

Abans d’encetar un petit buidat dels seus trets més potents no puc estar-me d’enllaçar-lo amb l’assaig de Gascón, doncs ambdós parlem de com el periodisme s’ha tornat esportiu. Espada ho fa mentre s’empipa amb la televisió pública catalana i la seva pèssima influència sobre els diaris en paper, cada cop més semblants a la televisió. El director de Letras Libres ho trasllada a dades evidents. Farreras fou director de Real Madrid TV, Sanchis de la del Barça i Eduard Pujol estigué vinculat anys i panys amb les retransmissions radiofòniques de l’equip oficial del Principat.

Anem a pams. Després d’introduir-nos a una incipient carrera als rotatius se’ns porta a l’episodi de maig de 1984, quan Jordi Pujol preparà un acte d’adhesió  després de devorar les eleccions catalanes mentre l’aire s’omplia de Banca Catalana. Els desgraciats que amenaçaren de mort a Obiols a les portes del Parlament eren una minoria dels cent-mils fills de Sant Lluis favorables a considerar l’antic cacic com la representació física de Catalunya. La xifra és escassa, com també ho és ara si ens basem a milions d’assistents o votants. Coses de l’hegemonia.

Avancem. Ara som a Aquisgrà, bressol del somni europeu. El sempitern líder de Convergència ha convidat a molts periodistes perquè res pot escapar de les seves grapes. Pren cervesa amb ells i els hi parla de construir una Nació. Ep, aquí hi ha una clau. Una Nació no es construeix, existeix, i el mateix ha dit fa ben poc Bricall. D’altra banda Espada, carregant les atxes, també parla de com durant el Franquisme no ens van governar ases provinents de Castella, sinó catalans favorables al cop d’Estat. Això a vegades s’oblida, com també un seguit de conceptes força imbècils sobre el supremacisme. Si som millors com és que no ens hem tret del damunt la polseguera?

Després Espada fila molt prim quan parla de la Barcelona de Maragall. El seu episodi de la motocicleta sembla escrit per mi des la realitat maragalliana del barcelonisme, aquí sense l’europeisme que defenso a partir d’una xarxa de ciutats capaç de federar i donar impuls al Vell Món. L’elogi a Barcelona, única realitat sòlida del país, es complementa amb un atac ferotge al menyspreu pel paisatge, com si el Maresme i altres indrets fossin de segona perquè així ho han volgut. En discutiríem molt, alguns esputarien granotes i no vull croades de cap tipus al meu voltant.

L’autor també la clava quan comenta un altre factor essencial del laberint. Ha begut molt flamenco, va a la Fira d’Abril després d’una etapa intensa denunciant la manipulació històrica de TV3 arrel del documental Sumaríssim 477, on es trobaren invents fàcilment denunciables, i comprova com la cultura en castellà sembla un oasi folklòric, una nosa que fa goig ben tapadeta, doncs la seva condició de meitat més que enriquir sembla fastiguejar.

Com veieu tot és susceptible de polèmica, però aquesta és la Catalunya que creà Pujol, i els ciments del nostre present venen legitimats per l’esquerra, que aleshores, excepte per la tossuderia de Maragall, s’agenollà davant el rei sense corona i li dóna el vistiplau sense remugar, una mica com ara passa amb la relació de l’Ajuntament de Barcelona i les forces independentistes, dominadores del relat i afavorides per la inexperiència del seu oponent municipal, fort a la feina als barris i dèbil a l’hora de proposar un veritable discurs alternatiu.

Per a concloure hi ha un epíleg de l’epíleg, constatació inevitable del present, prova de com els símptomes d’antuvi són realitats de l’avui. A diferència dels dos volums desgranats fa unes pàgines de Contra Catalunya podem dir que ha resistit el pas del temps. Agradarà més o menys, ho sé. M’agradaria que fos llegit pels seus detractors. S’ha de fomentar el dret a la discrepància, sobretot si es dota d’un ull clínic d’excepció d’un escriptor diferent al seu personatge, d’un àtom lliure aliè al ramat i amb ganes de tocar els collons.

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca