Nacionalisme banal: una religió d’estat

Un dels textos més influents d’aquest inici de segle és, sens dubte Nacionalisme Banal, llibre del psicòleg social Michael Billig, publicat el 1995, i que fou traduït al català per Afers el 2006.  L’autor britànic estableix aquest concepte per definir totes aquelles pràctiques, creences, actituds i comportaments col·lectius, que assumeixen el nacionalisme del seu respectiu estat com a un fet “natural”. És aquí on la condició administrativa d’ésser súbdit o ciutadà d’un determinat estat implica un sentiment, atiat per les institucions, de pertinença a la nació oficial que estableixen les fronteres polítiques. Ara bé, aquest conjunt de sentiments individuals o compartits, posseeixen un component religiós, que en una època de teòric laïcisme, confereix un cert sentit d’identitat mític i amb capacitat de crear un “nosaltres” enfront el món, el diferent o el dissident. Perquè, efectivament, aquest conjunt de creences promogudes subtilment des de les institucions oficials té com a dany col·lateral la consideració d’heretgia respecte a aquells que no combreguen amb la religió d’estat, un nacionalisme convenientment invisibilitzat.

Billig dibuixa el seu concepte a partir de la normalització d’aquest nacionalisme d’estat a partir de la presència quotidiana de símbols –especialment banderes, himnes, desfilades militars- a banda d’esdeveniments esportius, commemoracions, llocs comuns o un Star System que recorden constantment la pertinença a una identitat col·lectiva. Per dissimular tot aquest conjunt de litúrgies s’evita sempre fer servir el terme “nacionalisme” carregat de connotacions negatives, i es dissimula a partir de l’eufemisme de “patriotisme”. Aquest patriotisme, un sentiment impulsat des del poder, sol funcionar com a instrument per mobilitzar una comunitat nacional a fi d’apaivagar les tensions internes, dissimular les diferències d’interessos entre grups socials, o més inquietant encara, reconduir els conflictes a partir d’abdicar del pensament propi o atacar els presumptes enemics interns o externs. A tall d’exemple il·lustratiu, els mundials de futbol han servit sovint per canalitzar tensions –i a vegades per fer-les explotar-: l’èxit de França el passat mundial va servir per fer una certa catarsi patriòtica –si més no, temporalment- en un moment de conflictes transversals de caràcter polític i cultural, mentre que el fracàs del Brasil en el de 2014 va catalitzar les protestes i frustracions que van contribuir a acabar amb el govern de Dilma Rousseff i el PT.  Un dels principals problemes d’aquest “patriotisme” és que serveix per amagar la dimensió nacionalista d’aquest sentiment impulsat des del poder, mentre que es considera que els nacionalismes, com tot moviment polític, heterogeni i complex, sempre està en els altres, i és contemplat com a una amenaça per a l’ordre establert. Especialment quan els nacionalismes aliens qüestionen la integritat territorial pròpia.

Com tota construcció intel·lectual, la de Billig –que com Tony Judt, és un jueu londinenc que mostra força incomoditat davant el patriotisme britànic carrincló i kitch- és fàcilment comprensible per al públic català, i poc entès per al públic mesetari, fins i tot entre el món acadèmic. De fet, portem ja un seguit de dècades en què els debats universitaris sobre les qüestions nacionals tenen una gran rellevància en el món intel·lectual dels Països Catalans –amb una editorial, Afers, que ha traduït bona part de literatura historiogràfica sobre el tema­­-, que ha estat tractat per figures rellevants com Josep Fontana, Pierre Villar, Borja de Riquer o Josep Termes, i que fins i tot compta amb un grup interuniversitari de recerca específic sobre la qüestió –el GRENPoC, del quals servidor en forma part-. Per contra, el nacionalisme banal assumit transversalment per l’Espanya monoidentitària de matriu castellana sembla una qüestió absent de les seves preocupacions, més enllà de certa incomprensió i incomoditat a haver-se de qüestionar aspectes fonamentals de la pròpia identitat nacional.

Declaracions recents de dirigents polítics espanyols del PP i Ciudadanos són exponents típics d’aquest nacionalisme banal. La reivindicació de la colonització d’Amèrica, la idea de la preexistència d’Espanya des de l’època dels Romans, fins i tot la consideració que els primers espanyols residien a Atapuerca respon perfectament a aquesta idea que permet exhibir ignorància patriòtica com a valor. Tanmateix, si bé altres societats com la britànica, la francesa o l’alemanya incorren en ridículs comparables, el cas espanyol té certs components de singularitat, no precisament positiva. La construcció del nacionalisme espanyol és coetani al de les societats europees: fonamentalment, al llarg del segle XIX. Ara bé, mentre que les potències europees, fruit de la Revolució Industrial es troben en fase d’expansió territorial i colonial i modernització interna, Espanya és aleshores una societat endarrerida i decadent, internacionalment aïllada, que va perdent el seu imperi, que mostra una gran incompetència política, que viu greus tensions internes, on el reaccionarisme s’acaba imposant a la modernitat. És per això que genera un relat nacional ressentit i poruc, ancorat en un passat idealitzat, incapaç de comprendre les transformacions polítiques i socials del seu entorn. És l’època de la construcció del relat històric espanyol de Modesto Lafuente o Rafael Altamira, de la fabricació dels mites de la Hispanitat (especialment al Quart Centenari del “descobriment d’Amèrica”) i esclatarà a partir del pessimisme derivat del desastre del 98, quan es forja un discurs ressentit, incomprès, d’idealisme frustrat, del mite de les dues espanyes i de la resistència a la modernitat. Això serà el que posarà les bases al nacionalisme castellanista i essencialista que es pot veure en qui seran els teòrics franquistes amb intel·lectuals com Ramiro de Maeztu, José María Pemán o Dionisio Ridruejo. Com a bons nacionalistes d’estat, actius en l’Europa d’entreguerres, tots van anar derivant vers la versió espanyola del feixisme, el falangisme.

I és precisament quan, gràcies a l’holocaust espanyol –expressió formulada per Paul Preston per definir la guerra civil i el període posterior- l’estat disposarà per primera vegada de prou poder, un poder totalitari per establir, fixar i imposar les tesis del nacionalisme espanyol, que en la seva fase més pura es va anomenar “nacional-catolicisme”, i que tendia a exaltar la simbologia nacional (himne, bandera), a establir una estructura de poder autoritària (amb una dictadura que no deixava de representar un absolutisme monàrquic), un conservadorisme catòlic carrincló i preconciliar, un militarisme prou patètic, un castellanisme militant, un integrisme judicial (molt present avui en els òrgans estratègics de l’estat) i molt especialment, un esperit inquisitorial respecte les heretgies: la política i la nacional. L’hostilitat contra Catalunya o qualsevol espai nacional no monolingüe, la criminalització de la dissidència, la violència d’estat, la misogínia o la intolerància com a versió contemporània de l’època de Felip II.

I tanmateix, malgrat els terribles resultats d’aquesta versió mesetària de nacionalisme, per primera vegada Espanya va disposar de quatre dècades per imposar el relat, a còpia de l’escola, el monopoli de la informació, o la televisió en una població on l’analfabetisme nacional era majoritari. El franquisme sociològic, estès entre bona part de l’opinió pública espanyola, allà on no hi van quedar dissidents, ha estat el fill desitjat del franquisme, de manera que no hauríem de sorprendre’ns en veure els excessos patriòtics i autes de fe als quals hem pogut assistir tot enardint a la policia i guàrdia civil per reprimir els heretges catalans, o els silencis davant les agressions de grups de paramilitars a la gent de Podemos. Casado i Rivera són això, els fills desitjats d’aquest franquisme sociològic, emparat des del nacionalisme banal espanyol, que té la barra de titllar de nacionalistes a tot aquell que no comparteix els valors del nacional-catolicisme, única fe tolerable per qui s’esgargamella tot acusant de colpistes als qui voldrien resoldre els conflictes polítics mitjançant urnes.

Espanya és un estat fracassat i ressentit, caracteritzat per la seva incapacitat de dotar de benestar la seva ciutadania. I això ha passat perquè, fonamentalment, ha estat controlat per “elits extractives”, expressió formulada pels economistes James Robinson i Daren Acemoglou en l’interessant volum Why Nations Fail? En el moment en què, com ja va passar el 1898, els grups que monopolitzen el poder real oloren una amenaça a la seva posició de privilegi, activen els seus mecanismes repressors acompanyat d’un discurs justificatiu: el patriotisme, que com ens recordava Samuel Johnson, és el refugi dels miserables. És així com hem d’entendre que l’IBEX 35, la veritable aristocràcia que controla el país, va demanar a algú que li muntés el “Podemos de derechas”. En aquest sentit, el partit liderat per Rivera, que ja clarament havia estat una operació d’estat per tractar d’avortar el republicanisme emergent a Catalunya, va ser aprofitat per protegir un règim del 78 que cal entendre’l, en perspectiva, com a una pròrroga del règim del 39. I és aquí quan, fent servir els mites, creences, pràctiques i litúrgies del nacionalisme banal espanyol, està essent fet servir per tractar de neutralitzar l’amenaça  d’una ruptura.

Malgrat tot, l’operació nacionalitzadora del franquisme va tenir cert èxit entre amplis sectors de la societat espanyola, especialment –i com indiquen els diversos estudis sociològics- entre gent gran, sense massa estudis i que sol informar-se per televisió. És aquí on sorgeix el suport, més o menys explícit o implícit al zel inquisitorial dels òrgans de l’estat contra la dissidència, una dissidència composta per uns “altres”, com ara bascos o catalans” que són titllats de nacionalistes.

El moment històric no convida precisament a l’optimisme. Aquest replegament interior, fruit d’incerteses i frustracions, i que busca recer en l’autoritarisme, també recorda el cas de Polònia i Hongria, grans damnificats de la modernitat, i que expressen mitjançant la ultradreta i el reaccionarisme les seves frustracions derivades del seu nacionalisme d’estat. Polònia, davant l’abandó secular de les potències occidentals enfront la pressió alemanya i soviètica i la inseguretat del catolicisme enfront el cosmopolitisme urbà, i Hongria, amb unes fronteres que deixen bona part dels hongaresos a fora. En bona mesura, com a Espanya, la idea d’un estat incomplet, que per sublimar el malestar, no ha dubtat a fer servir la xenofòbia, l’antisemitisme o l’odi a la diversitat. Un model molt similar a l’espanyol que carrega contra els catalans la seva condició d’imperi decadent, incapaç de fer propostes de convivència i diversitat, o d’administrar les diferències. I igual resposta, feixisme, feixisme, i feixisme, en el fons, una variant extrema d’aquest nacionalisme banal d’un estat que no s’aguanta dret.

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca