La galeria Zielisnky, un bell soterrani del passatge Mercader, mostra fins divendres una exposició tràgica. Però bella, greu i punxant. Situem-nos. L’artista Eduardo Marco, fotògraf, explica un fet que pot passar per alt a l’ignorant de la ciència del dret. Les persones amb malalties mentals que comenten un delicte, però que en estar fora de sí, no podem respondre pel mateix, són recloses en manicomis al Brasil. La condemna és fins a la curació, però els ínfims mitjans dels centres mentals, converteixen al malalt ocasional en un boig perpetu. La falta de medicaments i bons diagnòstics hi ajuda. L’artista s’hi endinsa per descobrir-nos un infern blanc i calorós.
Marco retrata aquesta realitat del Brasil. Una realitat tràgica, ja que les mateixes forces fatals que impulsen els protagonistes a l’acció, després els condemnen. L’exposició, en ella mateixa, és un conjunt de retrats dels condemnats a la bogeria perpètua. Són persones que han comés una falta i la seva folla impedeix que entrin a la presó, així han de ser dirigits al manicomi. Allà, segons m’explica el galerista, tots són medicats amb els mateixos calmants. No hi ha salvació. En les fotografies, no veiem mirades més enllà de tota raó, veiem mirades esmorteïdes per relaxants musculars.
Els relaxats rostres ens fan veure un infern. És xocant, ja que s’expressa en la placidesa d’uns rostres demacrats per la droga. Per la crueltat cega d’un sistema que no troba situació d’unes persones deixades a la seva sort sota la protecció de l’Estat.
La galeria descriu així les obres: “Tenen una força dura, que genera sensacions indesxifrables en primera instància, però que llavors evolucionen a els nostres ments i omplen els nostres horitzons. Segons ens diu Eduardo Marco, mentre feia les fotografies, ell, robava la mirada als reclusos”. Unes mirades que semblen dirigides cap a l’espectador cercant la seva complicitat.
La tragèdia que retrata Marco, és la d’una persona que viu la condemnada dels seus actes, uns actes inevitables. Els retrats mostren i justifiquen allò que amb Pere Vilanova he comentat més d’una vegada, la bellesa per ser tal ha de ser greu, roent i trista. Com va dir Thomas Dylan; “No aquesta entris dòcilment en bona nit”. Una cosa que cap dels protagonistes pot evitar.
Eduardo Marco (Santa Vitória do Palmar, 1970) és un fotògraf brasiler, resident des dels anys noranta a Madrid. L’embat artístic que mou el fotògraf és la inquietud de desbrossar allò que està ocult a la mirada d’el fet comú; revelar en un sentit més literal el fet significant en aparença, però que la mirada de l’artista no hagi de percebre com un harmònic encenent en nosaltres la guspira de l’entusiasme.